Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

L’oportunitat que ha sorgit del fracàs

La política espanyola no recuperarà el to fins que no es canalitzi el bloqueig del conflicte amb Catalunya

L'abraçada de Pedro Sánchez i Pablo Iglesias.
L'abraçada de Pedro Sánchez i Pablo Iglesias. Andrea Comas

Maquiavel ens va ensenyar que el bon polític és el que és capaç de captar l’ocasió, el moment d’oportunitat, abans que els altres, i aconsegueix així anticipar-se i portar la iniciativa. És precisament el contrari del que ha estat passant a Espanya: la política no va per davant sinó que va per darrere de la realitat. Sánchez tenia una idea –governar sol i se la va jugar. Va perdre. I el resultat li ha marcat el camí: el que no volia s’ha convertit en la seva única sortida. El Govern d’esquerres no és fruit d’un projecte consistent, d’un relat articulat per treure la ciutadania del desassossec, sinó d’un fracàs.

I som aquí, on Sánchez no volia arribar, intentant tirar pel dret de pressa i corrents. És propi d’uns temps en què la política ha perdut pes perquè el marc de l’Estat-nació és sovint impotent davant dels impulsos dels poders econòmics globals. I tot plegat té conseqüències greus perquè una política poruga i sense iniciativa acaba deixant que els problemes es podreixin i arriba tard. Fruit d’aquesta cultura política de desídia i inseguretat, ens trobem ara que un fracàs s’ha convertit en una oportunitat: el Govern d’esquerres. Els qui el van anunciar entre abraçades folklòriques tenen ara la responsabilitat de no malmetre’l.

És estimulant, en aquest sentit, la reacció dels portaveus mediàtics més distingits de la dreta. Com un sol home, han saltat a proclamar la caducitat de Pedro Sánchez, la brevetat d’un experiment condemnat al fracàs i, de retruc, la mort del PSOE. Són els mateixos que, des del 2012, proclamen setmana rere setmana la liquidació definitiva de l’independentisme, la seva autodestrucció imminent, i, malgrat tot, elecció rere elecció, segueix aquí.

És evident que el nou Govern és una aposta complicada. Però és una segona oportunitat que els arriba als qui la van deixar escapar quan tocava. Un model de coalició amb pocs precedents a l’Europa de postguerra, que gairebé sempre ja acabat malament, entre unes esquerres molt sensibles a la psicopatologia de les petites diferències. I que ha agafat a contrapeu l’establiment econòmic, polític i mediàtic que ja estava posant en marxa el turbo per imposar un Govern de coalició PSOE-PP, que és la gran fantasia dels qui volen neutralitzar la política. I, evidentment, el bloqueig del conflicte amb Catalunya no facilita la tasca: la política espanyola no recuperarà el to fins que no es canalitzi aquest problema per les vies de l’entesa política. I aquesta hauria de ser una feina prioritària del pròxim Govern, fos quin fos, i probablement serà el territori preferit per a la demolició del Govern d’esquerres tant des de la nova dreta bipartida Vox-PP com des dels sectors més reaccionaris –partidaris de com pitjor va, millor– de l’independentisme.

Si ja és difícil afrontar un problema com el català que requereix voluntat de resoldre’l per part d’una àmplia majoria que en aquest moment no existeix, difícil és també un Govern progressista que no decebi els electors que hi han continuat apostant, tot i la humiliant presa de pèl d’aquest estiu. I això requereix un punt de gosadia que no es percep en els qui han arribat a entendre’s després de mostrar molt poques ganes de fer-ho. De la seva capacitat de no decebre depèn que aquesta història no acabi amb la dreta arrasant en la política espanyola muntada sobre el cavall d’Abascal. Seria la via directa a l’autoritarisme postdemocràtic, una solució de recanvi que amplis sectors de les elits i de la dreta espanyola no veuen malament. D’aquí ve la comprensió i la complicitat amb Vox per donar-li legitimitat sense cap mena de rubor.

L’enrenou és tal, l’esgotament institucional tan palès, que Espanya necessitaria una segona transició per dur a terme l’actualització del règim que no ha sabut fer en 40 anys. Com ha escrit Santiago Alba Rico, “si la democràcia és incapaç de canviar les lleis i fer la història, si la història i els seus dimonis, a més, no porten Espanya a més democràcia sinó de tornada a la seva pròpia història fallida, successió de guerres i dictadures, llavors és segur que, en una Europa també menys democràtica que fa 30 anys, aquesta “segona transició” reproduirà les condicions de la primera per desembocar uns passos més enrere: menys i pitjor Constitució, menys llibertats, menys política i més identitat”.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >