Selecciona Edició
Connecta’t

Un Cervantes per al bilingüe Margarit

El poeta obté el premi per una obra confessional on conviuen català i castellà. "No renunciaré a les dues llengües diguin el que diguin els polítics", assegura

Joan Margarit, Premi Cervantes 2019.
Joan Margarit, Premi Cervantes 2019.

Joan Margarit és un poeta total: pocs han retallat tant la distància entre vida i obra. Per això explica, amb la mateixa naturalitat i proximitat amb què flueixen els seus versos i que l'han convertit en el bard més popular avui a Catalunya, que estava a punt de dinar quan ahir dijous li van comunicar que havia obtingut el 45è Premi Miguel de Cervantes (125.000 euros), el Nobel de les lletres castellanes, el cinquè català que el rep, després de Juan Marsé, Ana María Matute, Juan Goytisolo i Eduardo Mendoza. Però és el primer amb una obra plenament bilingüe en català i castellà.

Aquesta dualitat és, en ell, inevitable: ahir, com sempre, duia a la butxaca un poema escrit. "D'aquí a una setmana, potser tres, en duré dos, i l'altre serà el poema en castellà, però no és una traducció: cadascun fa el seu camí; l'espurna que ha inspirat el primer la segueixo en l'altre; en el llarg camí cap a la versió final detectaré errors en l'un o l'altre que els modificaran tots dos; això sí, el primer sempre surt en la meva llengua: cap gran poeta ho ha estat si no ha escrit en la seva llengua", va assegurar dijous a aquest diari abans de comparèixer davant la premsa.

Entendre aquest procés li va costar a Margarit (Sanaüja, 81 anys) 15 anys. Ho explica la seva pròpia biografia. Fill d'arquitecte i mestra, es va educar "entre el silenci típic dels vençuts després de la Guerra Civil i una educació en castellà". Aquesta formació, amanida amb un clatellot que li va donar al Rubí dels anys quaranta un senyor al carrer "per parlar català", el va fer començar a escriure poesia en castellà: Cantos para la coral de un hombre solo (1963). En vindrien tres més en aquesta mateixa llengua, poemes que "tenien certa presència, fins i tot Cela em va escriure el pròleg d'un", però que ell vivia "en estat d'insatisfacció", fins que el poeta Miquel Martí i Pol el va animar a escriure en català en resposta a una carta seva en castellà. Ho faria a partir de L'ombra d'altra mar (1981). "Tota catedral es construeix a partir d'una cripta i la meva era aquesta", resumeix en una metàfora pròpia de la seva professió, arquitecte. Rigorós i científic, com els primers poemaris en la seva llengua materna, "marcats per la pressió de l'entusiasme", ni aquells ni els castellans els inclou ara en la seva obra completa que reformula contínuament. En queden fora, doncs, 12 llibres.

Gairebé una vintena de premis –entre els quals, el Nacional de Poesia i el de Literatura de la Generalitat (2008), l'Iberoamericà de poesia Pablo Neruda (2017) o el Reina Sofia de Poesia Iberoamericana (fa sis mesos)– i una trentena de llibres –en què destaquen Estació de França (1999), Càlcul d'estructures (2006), Casa de Misericòrdia (2007), Un hivern fascinant (2017)– després, Margarit és rotund: "Una és materna; l'altra és adquirida i l'estimo: no renunciaré a cap de les dues llengües, diguin el que diguin els polítics".

Margarit eludeix la possible lectura de la seva elecció com a gest a la tensió sociopolítica entre Catalunya i Espanya, en el marc d'uns Premis Nacionals de Cultura més descentralitzats que mai: tres guanyadors valencians (Còmic, Il·lustració i Disseny), dos gallecs (Poesia i Assaig), un asturià (Poesia Jove), tres bascos (Lletres i dos de Música: interpretació i composició) i una catalana (Història). "Sempre he preferit col·laborar que clavar ganivets: tinc un ofici públic com a poeta, però la poesia no és un servei públic". Tampoc es va voler pronunciar sobre la seva suposada simpatia cap a l'independentisme. "Això només s'arregla parlant i amb cultura: si no podem substituir repressió per educació, només ens queda la via de les dictadures de dretes, de l'estil Un món feliç, de Huxley".  

No l'influeix, doncs, la situació com a poeta? "Esclar, però la tasca política no entra en la meva poesia: aquesta ha de sortir de mirar-me a mi mateix i treure alguna cosa de mi que consoli una persona que és a 5.000 quilòmetres o que li serveixi quan tingui 18, 45, 60 i 80 anys, sent com s'és persones diferents; si està ben fet, en un poema hi ha mil poemes".

Amb els anys, els versos de Margarit s'han fet més descarnats, contundents: la reconciliació amb ell mateix no l'ha fet amb mitges veritats. "La mentida pot consolar, però enganyar no és consolar; es consola dient la veritat, no la mentida". Potser per això recomana a qui no hagi entrar mai a la seva obra Joana (2002), on reflecteix la mort de la seva filla. "És l'única vegada que m'he enfrontat a la poesia: no s'ha d'escriure mai en calent, però ho vaig fer perquè vaig pensar que si en aquell moment la poesia no em servia, ja no escriuria mai més". Amb aquell títol ha venut uns 10.000 exemplars, xifres de novel·lista d'èxit a Catalunya. La poesia, total, li ha servit a ell i als seus lectors. 

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >