Selecciona Edició
Connecta’t
CRÒNICA

Els bojos del ‘running’

La pluja fina va esclatar en calamarsa i tempesta a la cursa de la Behobia, deixava tothom xop fins al moll de l'os i a les portes de la pneumònia

Corredors tapant-se de la calamarsada en la carrera popular de la Behobia en una imatge difosa per l'organització.
Corredors tapant-se de la calamarsada en la carrera popular de la Behobia en una imatge difosa per l'organització.

“Hem sortit a totes les teles!”, diu un dels bojos. Fa poc més de 24 hores corria sota la pluja, la calamarsa i el vent. Però no estava sol. 27.000 bojos més van participar diumenge en la mítica cursa de 20 quilòmetres de la Behobia. Hi havia el temor que se suspengués perquè coincidia amb la nova data de les eleccions generals. Però ja se sap el tòpic: no hi ha res que intimidi un basc. Si la política no va poder, encara menys la pitjor tempesta dels últims 10 anys, segons es comentava per allà, entre runners tremolant, xops i a les portes de la pneumònia.

La prèvia va ser emocionant. “La millor cursa de la teva vida”, repetia Antonio Baquero, col·lega d’El Periódico de Catalunya. En un paper en blanc va dibuixar el traçat, que semblava un passeig: una recta, una pujadeta, més recta, una altra pujadeta... “I ja està”, va dir, deixant anar el boli. “Un festival!”, s’hi sumava Guillem Sánchez, de la mateixa secta del periodisme, que va utilitzar com a prova un vídeo d’un dia assolellat, música i una gran colla de corredors emocionats i contents, sortint al ritme de Freed from desire.

Aquest any, a més, celebrava el centenari. La primera Behobia data del 30 de març del 1919, amb 36 inscrits. La van córrer 22 persones i només la van acabar 14. Es va repetir, amb algunes suspensions, com les derivades de la Guerra Civil, i també es van provar altres modalitats, com la cursa de relleus. Des de llavors ha tingut 55 edicions. La primera amb atletes femenines va trigar 60 anys a arribar: el 1979. El 10 de novembre, érem el 25,3% de tots els corredors.

El cap de setmana abans de la cursa va passar amb la mirada clavada al cel. Tant se val les vegades que s’actualitzés: “100% pluja”, predeia el mòbil. “Al final no plourà, ja ho veuràs”, sostenia qui creu en els girs de guió d’última hora. La tarda abans ja gairebé no quedava cap esperança. El vent capgirava els paraigües, els bassals proliferaven arreu, les vambes suposadament preparades per repel·lir l’aigua filtraven fins a l’última gota que queia. L’emoció de la recollida de dorsals es diluïa quan la pluja gairebé impedia poder tornar al cotxe.

La nit es va matar entre pizzes i Ferreras (Antonio, el de La Sexta). Res de sortir de pintxos. Calia arribar ben d'hora al bus. “Això no és una cursa, és el més increïble que passa per aquí”, assegurava el conductor que portava els màrtirs d’Irun a Behobia. La calor que entelava els vidres per l’aglomeració de gent era un miratge. “Res de mirar el rellotge, s’ha de sortir a passar-ho bé”, animava el conductor del bus, que tampoc volia mentir: “És molt dura”. “Un dels errors és agafar-s’ho com un entrenament”, assenyalava una altra de les boges del running, que ho havia llegit en un web. “Una trencacames”, puntualitzava, perquè no en quedés cap dubte.

Els runners carregaven amb unes quantes capes: mitjons, vambes, malles curtes, top, samarreta, armilla i gorra per córrer. A sobre, jersei i uns pantalons llargs per al fred, que la tradició marca que s’abandonen a la sortida, on hi ha gent que els recull. I a sobre de tot això, un impermeable per si de cas plovia. Eren dos quarts d’onze del matí. Les esses de la cua del lavabo del McDonalds d'Hendaia gairebé sortien per la porta del local. Probablement no faran mai tan poca caixa.

Es podien distingir els que s'estrenaven perquè abandonaven l’impermeable i la roba d’abric uns metres abans de la sortida. Després aprendrien que havia estat un error terrible. Encara més perquè tot apuntava que havia de ploure intensament, com avisaven els mòbils, les prediccions a la tele, a la ràdio, al diari, i el sentit comú si es mirava el cel gris prenyat de pedres. Eren tants els participants que hi havia un tap a la sortida de més de 15 minuts. Llavors va passar el que s'esperava: la pluja fina va esclatar en calamarsa i tempesta que colpejava les gorres, deixava tothom xop fins al moll de l'os i fins i tot espatllava els auriculars sense fils del xino.

Una dona jove, que semblava que s’hagués dutxat vestida, saltava i ballava d’alegria al costat d’un home al ritme de la música que retronava pels altaveus. Els novells més llestos (entre els quals no s'inclou qui escriu) recuperaven les bosses d’escombraries de terra com a impermeable. La sortida anava per calaixos. L'apoteosi sota l'aigua es va allargar 10 minuts més. Quan es va començar a córrer, la samarreta pesava un quintar i s’enganxava a la panxa, costava doblegar els dits de les mans i les cames tremolaven envermellides. “Què hi faig aquí?” era el pensament recurrent.

Un pensament que va interrompre una parella de vellets abraçats sota un paraigües que xocaven la mà i esperonaven cada corredor que els passava pel costat. En un balcó tota una família es deixava la veu animant. Els cotxes feien sonar el clàxon en suport dels bojos del running passats per aigua a cada pujada i cada baixada. Fins al racó més apartat, nens, pares i joves aplaudien. Les gominoles i les tapes dels punts d’avituallament feien el fet. Les desenes de voluntaris repartien gots doblegats perquè s’hi pogués beure bé, sense tirar-se (encara més) aigua per sobre.

La pluja anava cedint després d'haver-se desfogat de valent. Fins i tot apareixia el sol uns minuts, en un gir imprevist de guió. Els dits ja no feien mal. La roba anava més lleugera i ni tan sols feia falta la música de l'mp3. Els crits d'ànim dels bascos ofegaven el silenci habitual de qualsevol cursa llarga. En l’arribada a Sant Sebastià no hi cabia ni una agulla. N’hi havia que entraven fent l’avioneta. Venien ganes d’abraçar el primer que passés. Vint quilòmetres després, es constatava: la Behobia és única, fins i tot amb un vendaval de pluja i calamarsa. Més greu és això dels bojos del running, que poblen el món.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >