Selecciona Edició
Connecta’t
PROVOCACIONS OPINIÓ i

La ràbia

Hi ha pares orgullosos que els seus fills participin en els disturbis, extremament violents, que ens regalen aquests temps de fanatisme desbocat. Els exalta la inconsciència moral amb què prenen consciència política

Joves en una protesta a Barcelona per la sentència del Suprem.
Joves en una protesta a Barcelona per la sentència del Suprem.

Hi ha pares —jo n’he conegut un— orgullosos que els seus fills participin en els disturbis, extremament violents, que ens regalen aquests temps de fanatisme desbocat. Els exalta la inconsciència moral amb què prenen consciència política; la noblesa humana —tan sols comparable a les lluites per la igualtat racial i els drets fonamentals—, i el coneixement infús de la veritat que habita en els cors que bomben sang nova. Els exalta el mimetisme colèric dels seus fills. “S’han anat carregant de ràbia...”, diu el meu interlocutor. És el mateix argument que s’ha fet servir per explicar-se els combats de la banlieue de París, els assalts furiosos als campus de les universitats nord-americanes o els salvatges aldarulls de Santiago de Xile: per damunt de qualsevol altra condició, pel sol fet de sortir al carrer amb la peremptòria necessitat de satisfer la ràbia, els assaltants es constitueixen en víctimes, i, en conseqüència, tota forma de violència que puguin exercir no pot ser considerada res més que autodefensa.

A propòsit del victimisme, llegeixo a Memòria o caos, un nou assaig de Valentí Puig escrit a contrapel de la vulgaritat moral dels nostres dies, que aquesta aspiració “és un obstacle per a la consolidació de les societats obertes”. Ho és perquè, com a ideologia —Valentí Puig també constata que el victimisme és la ideologia de l’ego—, no posseeix cap altre argument que el del greuge, la supeditació dels interessos socials als impulsos emocionals dels individus adscrits a les diverses sectes; i perquè el greuge, per la seva naturalesa imaginària, és permanentment irreparable i només pot generar una societat cada vegada més embogida per conflictes absurds. Els projectes identitaris, des dels nacionalismes fins a la ideologia de gènere, no poden assolir una situació de repòs sense contradir la pròpia naturalesa, que els condemna a patir eternament les mortificacions de la ràbia.

Si al victimisme hi ajuntem la desconnexió del passat, que només es vol veure, en estat mític, com una font de ràbia per atacar el present; el menyspreu de la tradició cultural, i la falta d’agraïment pels beneficis de viure en una societat regida per la llei i l’ordre, convindrem que la vulgaritat moral pot acabar destruint com una plaga de tèrmits els fonaments que ens constituïen. Ho va pronosticar José Ortega y Gasset a La rebelión de las masas i, noranta anys més tard, ho corrobora Valentí Puig a Memòria i caos: “La idea d’un contínuum de civilització europea va sobreviure als totalitarimes però decau davant la convulsió dels costums”.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >