Selecciona Edició
Connecta’t

Miguel Gallardo: “Seria ridícul il·lustrar els acudits de Rubianes”

L’historietista il·lustra el llibre ‘Rubianes solamente’, una selecció de monòlegs de l’actor amb textos inèdits manuscrits del còmic

Gallardo, a diferència de Rubianes, sí té alguna cosa de Tintín.
Gallardo, a diferència de Rubianes, sí té alguna cosa de Tintín.

Sembla estrany, però Pepe Rubianes i Miguel Gallardo no es van arribar a conèixer. “De vista, sí, esclar. Als anys setanta i vuitanta, tots coincidíem als bars d’aquell Raval”, comenta el dibuixant. Es refereix a les colles de dibuixants, d’artistes, de gent de teatre... Ara Miguel Gallardo (Lleida, 1955) il·lustra el llibre Rubianes solamente (Random Cómics), una recopilació de monòlegs de l’actor mort el 2009. “Em van trucar perquè buscaven algú que els il·lustrés de manera creativa, em van donar total llibertat i... em vaig posar a flipar durant un parell de mesos o tres”, explica el dibuixant d’El Víbora.

El llibre està dividit en cinc actes (“Soltero”, “El público”, “A trabajar”, “Las tapas” i “Los viajes de Pepe”) que toquen totes les tecles que un pot recordar dels espectacles de Rubianes: els fatxes, les palles a l’ombra d’una acàcia, el matrimoni, els explotadors, cubanes exuberants, el treball que dignifica (“¡al coño de tu abuela dignifica, mamón!”)... Al final reprodueix un quadern manuscrit (amb lletra de nena de col·legi de monges!) i il·lustrat pel mateix Rubianes d’un viatge a Àfrica el 1997, part del material que conserva la Carmen, germana de l’actor.

En llegir el llibre és inevitable imaginar-se Rubianes. És ell en essència. “Per això no volia que ell hi sortís gaire [apareix tot just en un parell de caricatures]”, explica Gallardo, que ha volgut imbuir-se de l’esperit de Rubianes i a partir d’aquí, fer el que li ha donat la gana. “No se m’ha passat mai pel cap fer un còmic d’un espectacle seu. Rubianes és Rubianes, tothom el coneix, els seus monòlegs són collonuts però, esclar, part de l’interès era el directe, veure com ell es divertia, així que no pots il·lustrar els seus acudits perquè seria ridícul. Llavors el que jo he intentat fer és un joc sobre el seu joc”.

Les il·lustracions, bitonals, en vermell i negre, amaguen mil i una referències: “A mi m’agrada molt jugar amb pastitxos, èpoques, nostàlgies i coses així”, comenta Gallardo. “El reciclatge em mola molt: recupero referències fantasma que si el lector les capta, perfecte, però si no, també”. Així veiem Tintín (“no hi ha personatges més diferents que Rubianes i Tintín”, subratlla l’il·lustrador), cares de les races de Domund, dibuixos trets d’una publicitat de cacau belga dels anys seixanta, els ninotets de les qualificacions de les pel·lícules de moltes revistes, cartells de Maig del 68... Però, tot i el “saqueig” que practica i que tant li agrada a Gallardo, el seu segell en el llibre és innegable.

Si una cosa destaca Gallardo de Rubianes és el tipus d’humor: “Beu en aquell autèntic humor d’aquí, que és aquella sàtira, aquell carregar-s’ho tot. És l’amic del grup que explica bé les històries. Cada història l’explicava diferent. El tio anava a la seva puta bola! Estava destinat a ser un outsider. El més important era veure com reia dels seus propis acudits. I la tendresa d’aquella cara que posava de nen que acaba de fer una gamberrada i no l’han enxampat... encara”.

En moltes converses dels últims temps hi surt Rubianes. Què diria Rubianes del procés? I dels CDR? Fins on hauria arribat la seva crítica a Vox? “Crec que ara mateix seria molt necessari”, reconeix Gallardo. “No hi havia res de sagrat per a ell. Ara la política s’ha tornat molt seriosa. Tothom utilitza les paraules llibertat, democràcia, opressió, feixisme, repressió, franquisme... com si les coses fossin gratis i no tinguessin cap significat”.

“No crec que Rubianes s’adscrivís a res, ni a una idea, ni a una ideologia, ni a una política”, sosté Gallardo. “Era com els bufons d’abans, la seva tasca era fotre-se’n de tot i aguantar el xàfec. Es ficava amb la monarquia, amb La Caixa... tant li feia. Era aquella veu de la gent que es caga en alguna cosa quan està mirant la tele. Als seixanta, el meu pare protestava a l’únic lloc que es podia protestar, que era a la butaca de davant la tele o del costat de la ràdio. Era la manera en què els espanyols vam aprendre a protestar, en privat”.

Makoki Rubianes?

Pepe Rubianes va interpretar un antiheroi del còmic, el Makinavaja. Un altre antiheroi de l’època va ser el personatge de Gallardo Makoki. “És molt difícil portar al cine Makoki [un paio que es va escapar d’un frenopàtic en ple electroxoc i va pels baixos fons amb un casc amb elèctrodes al vent]. Era massa tronat, tot i que hi va haver un parell de projectes que no van prosperar, un del productor Pedro Costa i un altre d’Álex de la Iglesia, que pensava fer sortir Makoki de secundari en una pel·lícula dels anys setanta”.

Makoki, que va tenir la seva pròpia revista, era un element més en aquella Barcelona que va morir a finals dels vuitanta. “Els Jocs Olímpics ens ho van netejar tot”, diu, capcot, Gallardo. “No dic que fos ideal ni ho recordo com allò que qualsevol temps passat va ser millor, només que era molt divertit”. Rubianes va saber seguir divertint-se i si no, sempre li quedava una acàcia a la sabana africana.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >