Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Plorar la República

La melancolia va arribar al màxim en el recital d'himnes de la Guerra Civil. Volem parlar dels morts i recordar-los. Els vius incomoden

Les 'Pajaricas' de Ramón Acín, en xapa de ferro. En monument públic i en acer blanc estan al parc de Huesca i, una rèplica, a la Rambla del Clot de Barcelona.
Les 'Pajaricas' de Ramón Acín, en xapa de ferro. En monument públic i en acer blanc estan al parc de Huesca i, una rèplica, a la Rambla del Clot de Barcelona.

La República perduda, esclar, planys per la República que fou. Això em vaig dir el mes passat a Carcassona, al Centre Joë Bousquet que porta el nom del poeta ferit a la columna vertebral en la guerra del 14 que, discapacitat i reclòs a la casa familiar on ara hi ha el centre que du el seu nom, amb les finestres de la seva habitació sempre tancades, va aconseguir una obra poètica d'alta sensibilitat, de ressonàncies surrealistes, que resisteix al temps i que va ser acollida amb entusiasme pels seus iguals, els poetes René Char i Paul Éluard, el pintor Max Ernst, la filòsofa Simone Weil. Massa secreta en el món editorial, es fa present cada vegada que la llegeixes: "La meva ferida existia abans de mi, vaig néixer per encarnar-la". Bousquet va morir el 1942, sis anys després de Ramón Acín, l'artista, periodista i pedagog llibertari pacifista que em portava a Carcassona per parlar en la seva memòria. Acín va ser afusellat al cementiri d'Osca el 6 d'agost del 1936.

Sempre m'és agraït parlar d'Acín, de qui potser heu sentit parlar més o menys recentment per la seva decisiva participació en el film hurdà de Buñuel, Tierra sin pan. Més agraït encara, perquè la desconeixia, va ser descobrir la relació de Joë Bousquet amb l'igualment admirat Francesc Tosquelles, de qui ja he escrit altres vegades en aquestes pàgines, catalanista fervent sempre i militant en la seva joventut del POUM (Partit Obrer d'Unificació Marxista). El psiquiatra que després d'exiliar-se amb la pèrdua de la guerra –de la República— va muntar en terres no gaire lluny de Carcassona el primer psiquiàtric francès modern. Allà va posar en pràctica les experiències del seu Reus natal i la psiquiatria de guerra que havia exercit al front de Guadalajara. Va ser el doctor Tosquelles qui va aconseguir acollir a Saint-Alban el poeta Éluard i altres artistes que haurien acabat en un camp de concentració, si no d'extermini, i que li van parlar de Bousquet. Tosquelles va ser el fundador de la teràpia institucional, la teràpia a l'hospital, no a la consulta privada, que encara tanta falta fa. Cal curar primer l'hospital per poder curar els pacients, el seu lema principal.

Però la sessió va acabar sent melancòlica per a mi. Venia de les turbulències nocturnes a Barcelona arran de la sentència del Suprem. Entrar a l'estació de Sants de bon matí per agafar el tren no havia estat difícil però sí diferent: els accessos interiors des del metro estaven clausurats amb pany i forrellat i només es podia entrar a l'estació des de la plaça dels Països Catalans, desolada i a mitja llum en aquella hora, i després d'ensenyar el bitllet a la policia a la porta d'accés. Fins a l'últim moment no havia pogut confirmar l'assistència a la trobada Acín. Però ningú entre el públic –descendents de republicans espanyols i simpatitzants republicans— ni entre els organitzadors no es va interessar per res de tot això. Volem parlar dels morts i recordar-los. Els vius incomoden.

La melancolia va arribar al màxim en el recital de cançons republicanes i llibertàries que va tancar la jornada, a càrrec de dos excel·lents músics aragonesos, Luis Miquel Bajén i Ernesto Cossío. No vaig deixar d'expressar tristesa perquè tampoc no ho volia, estava asseguda a primera fila i els músics coneixien la meva pena, havíem parlat una mica abans del recital. Dos dies abans hi havia hagut protestes a Saragossa pel mateix i les vam comentar. Les implicacions de la sentència van més enllà, molt més enllà, de Catalunya, són de fet el nou codi de conducta de l'Estat.

Em pregunto si ja no hi ha republicans a Espanya. A Catalunya n'hi ha, obertament. El partit que guanya eleccions el porta en el propi nom i tants independentistes són, sobretot, republicans. Sí, d'acord: podem fer consideracions de tota mena sobre la República catalana de vuit segons proclamada fa dos anys, però es diria que a Espanya –la resta d'Espanya, segons la terminologia políticament correcta i sobretot prudentment política— la paraula República és impronunciable, promoure un ideari republicà sembla gairebé de mal gust i parlar d'una tercera República, motiu de gresca i bufonada. Són tots, i totes, a les cunetes, els republicans espanyols que no van anar a l'exili? Serveixen els morts republicans perquè fent com que els recordem en realitat els anem momificant?

Un propòsit pertinent seria no plorar la República sinó fer-la viva. Les lliçons de Ramón Acín i de Francesc Tosquelles arriben avui des del futur, no pas des del passat, si no volem carregar-nos-ho tot ben carregat.

Mercè Ibarz és escriptora i crítica cultural

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >