Selecciona Edició
Connecta’t
CRÒNICA

Sí, no, i altres variacions

Com tota bona família desestructurada però catalana, intenten mostrar una entesa aparent

Imatge del ple del Parlament d'aquest dimecres.
Imatge del ple del Parlament d'aquest dimecres. GTRES

No és un secret que els diversos corrents independentistes tenen entre si la mateixa relació que els personatges d’una pel·lícula de Tarantino. Només cal veure el missatge de campanya de l’ANC demanant el vot per la CUP o Junts per Catalunya i no per ERC (qui se’n recorda ara, de quan Elisenda Paluzie, avui líder de l’ANC, era l’economista de capçalera de Joan Puigcercós?), les acusacions de robatori d’un sector de campistes d’Universitat contra els joves d’Esquerra o d’Arran o la queixa pública de Quim Torra contra el president del Parlament, Roger Torrent (ERC), pel canvi de calendari del ple de dimarts; hi ha menys ganivetades en l’escena de Kill Bill al restaurant japonès.

Malgrat tot, com tota bona família desestructurada però catalana, intenten mostrar una entesa aparent quan són davant d’estranys. Fins i tot en temes en què mantenen discrepàncies evidents. Per exemple, en la reacció al pacte de Pedro Sánchez i Pablo Iglesias. En el moment estratègic de cadascú, és evident que JxCat se sumarà a les veus del no –si ja no els deu excitar gaire un acord d’esquerres, encara els convé menys en el seu actual moment maximalista indepe–, que la CUP pot fer el que li vingui més de gust perquè ningú hi compta i, en canvi, que la decisió d’ERC serà clau per al naixement del Govern de coalició.

Tothom està avui pendent dels republicans. I ERC va dient que no però sí però a veure, repartint tons entre els seus dirigents. Joan Tardà assegura que no hi pot haver bloqueig al Govern espanyol i, en canvi, el vicepresident del Govern, Pere Aragonès, deixa caure: “D’entrada, no”, i exigeix una taula de diàleg.

I a l’hemicicle, com dèiem, el portaveu republicà, Sergi Sabrià, encapçala davant l’oposició una unitat independentista que només és certa a la contra, a la defensiva, en la queixa per la resposta espanyola habitual. Sabrià –que s’ha desmarcat de Tardà a Twitter–, ha fet una intervenció duríssima contra l’acord PSOE-Podem perquè parla de “garantir la convivència a Catalunya”, una cosa que sona fatal en ambients indepes perquè pretén que el conflicte és intern i no amb l’Estat. Fixeu-vos si Sabrià voldria desmarcar-se del pacte de Madrid que en diversos moments s’ha adreçat directament cap als diputats d’En Comú Podem en un to aspre. Això no mereixeria comentari si no fos perquè es tractava del torn de preguntes… al president de la Generalitat. És més, ha acabat el seu speech sense formular ni una sola qüestió a Torra. Total, aquest, encantat de la vida,no ha fet més que rematar la feina seguint el mateix argumentari, igual que el portaveu de JxCat, Albert Batet, tot i que ell ja oficia sistemàticament de simple eco del president.

Fora de l’hemicicle, les coses no són iguals. Al peu de les escales del Parlament, em trobo conversant amb dos portaveus de l’Ajuntament de Barcelona, Elsa Artadi (JxCat) i Ernest Maragall (ERC). Artadi ve d’anunciar el no als pressupostos d’Ada Colau, i Maragall està a punt de confirmar la seva abstenció: quan no hi ha joc a la contra, les estratègies s’allunyen i Esquerra es pot sentir còmoda en el seu paper de cooperador necessari.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >