Selecciona Edició
Connecta’t

Jordi Roca: “Puc riure però quan vull parlar el diafragma se’m bloqueja”

El petit dels germans cuiners lluita contra una malaltia poc coneguda mentre crea una fàbrica de xocolata, Casa Cacao, que també serà un hotel. L'obrirà al gener a Girona

Jordi Roca, al seu obrador al restaurant El Celler de Can Roca de Girona, divendres.
Jordi Roca, al seu obrador al restaurant El Celler de Can Roca de Girona, divendres.

Jordi Roca (Girona, 1978) pateix una malaltia anomenada distonia, una alteració del sistema nerviós central que produeix contraccions involuntàries i postures anòmales i doloroses. En el seu cas, a més, li ha afectat les cordes vocals i se li ha apagat la veu. No es rendeix. Al contrari. Abans de començar el servei, al Celler de Can Roca, explica amb tota mena de detalls en què està treballant. Té entre les mans el que és, segurament, un dels reptes més importants de la seva carrera: obrir una fàbrica de xocolata a Girona. Casa Cacao, que a més és un hotel de 15 habitacions, s'inaugurarà el 15 de gener. El cuiner i pastisser ha bussejat en les fonts amazòniques del cacau per preparar el seu nou projecte.

Pregunta. Continua sent el més atrevit dels tres germans Roca?

Resposta. Sí, inevitablement, més que ells. Però, tot i així, he de reconèixer que estic agafant perspectiva. He perdut aquell ímpetu, aquella impaciència, m’he tornat una mica més reflexiu, però sense renunciar a aquesta part de “i per què no?”. Pensar coses que primer poden semblar estranyes però que poden ser possibles.

“He perdut impaciència, m’he tornat una mica més reflexiu, però sense renunciar a aquesta part de ‘¿i per què no?”

P. L’objectiu es continuar sempre al Celler de Can Roca?

R. Sí, m’agrada, però sense renunciar a fer altres coses. Tinc la sort de tenir altres projectes que sento ben propis, com el Rocambolesc i Casa Cacao, però sense deixar el restaurant. És una manera d’estar amb els meus germans, de conviure i aprendre d’ells, em dona certa tranquil·litat i em reconforta. Tens aquella sensació de seguir sent de la tribu.

P. Tercera generació. Heu trencat la mala sort de les enquestes i continueu junts.

R. Cada generació ha tingut el mateix ofici, però un projecte diferent. Els meus avis tenien un restaurant, els meus pares també, i el Celler ha estat el projecte dels meus germans, al qual jo em vaig incorporar. A casa, volem que la generació següent tingui tota la llibertat per poder carregar-se això i fer una altra cosa.

P. El nou projecte és Casa Cacao. Un hotel amb una fàbrica de xocolata o una fàbrica de xocolata amb un hotel a sobre?

“A casa volem que la següent generació tingui llibertat per poder carregar-s’ho tot i fer una altra cosa”

R. És superguai poder tenir una fàbrica de gelats, un petit obrador dolç superdivertit que és Rocambolesc, i ara Casa Cacao, que és una combinació del somni de qualsevol persona que somnia en dolç. També és un projecte compartit amb Anna Payet, la dona del Joan. Això culmina després d’haver viatjat als llocs d’origen per conèixer d’on ve el cacau, com es fermenta… Hi ha un paral·lelisme brutal del cacau amb el món del vi. El cacau està molt connectat a la terra, és un tipus de cultiu que viu millor si està envoltat d’altres arbres. Comprarem directament als agricultors de diferents comunitats indígenes que cultiven el cacau salvatge, però a un preu fora de mercat, perquè el preu del cacau a Àfrica i a tot el món és irrisori i no té res a veure amb l’esforç que fan. Ja estem fent proves amb diferents orígens, del Perú, Veneçuela...

P. És com si fes vi?

R. Exacte. És com si el Pitus fes vi. És una història superemocionant, és un ofici complicadíssim.

P. I tot això patint distonia.

R. Van venir uns nois a veure’m per la campanya contra la distonia. És una condició, més que una malaltia. No la definiria com una malaltia per la meva experiència. Tinc dies que els símptomes milloren tant que gairebé no els sento. Altres dies els sento més, està catalogada com una malaltia neurològica rara el principal hàndicap de la qual és que és molt difícil de diagnosticar, abans no hi arribes passes per mil diagnòstics. [Roca ha participat, amb un grup de nens, en un vídeo per llançar la campanya Mou-te per la distonia de l’Hospital Vall d’Hebron per tal de sensibilitzar la població, però també per conscienciar la comunitat mèdica, ja que en el diagnòstic s’acostuma a confondre amb altres malalties.]

P. Quants anys va estar sense diagnòstic?

R. Cinc anys. Primer sents que et tiba el cap i el coll, que perds el control i ho atribueixes a l’estrès, als hàbits posturals… El problema és que el teu cervell dona inputs erronis als músculs. En el meu cas també m’afecta la veu. Jo puc riure, però quan intento parlar, el diafragma se’m bloqueja. Vaig a un doctor, al neuròleg Joaquín Farias, que tracta la distonia d’una forma diferent, fuig del tractament amb bòtox. Ara estic millor. El missatge que vull enviar és que no és una malaltia greu, no és una malaltia de la qual hagis de morir; pot molestar, però empitjora com més cas en fas: com més t’enfoques que no pots fer una vida normal, que no et pots comunicar, els símptomes empitjoren. Com menys cas fas als símptomes, et trobes millor. Pot arribar a ser molt incapacitadora, et pots arribar a sentir completament inútil. Quan va començar a passar-me això de la veu, em vaig acollonir tant que vaig anul·lar les entrevistes i vaig dir que no en volia saber res. Com més alimentes la part negativa, pitjor estàs.

P. Podrà tornar a parlar?

R. Podré tornar a parlar amb normalitat. Tinc moments del dia en què, de sobte, la veu torna perfectament. La veu la tinc, però quan intento parlar no puc controlar-ho, em canso moltíssim, i això em passa perquè el recorregut que jo havia après de forma inconscient s’ha desdibuixat i he de tornar a incorporar aquest programari al meu cervell. Estic segur que puc parlar.

P. El preocupa que la situació política afecti el Celler de Can Roca?

R. Som cuiners, som hospitalaris, i mirem de practicar la normalitat com si fos un esport.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ