_
_
_
_
_
Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

Recitant mantres

'Mantra', que és una paraula sànscrita, pel que sembla té com a objectiu relaxar i induir a un estat de serena meditació de qui el recita. Així doncs, provem-ho

Concentració davant de la Delegació del Govern espanyol, aquest dilluns.
Concentració davant de la Delegació del Govern espanyol, aquest dilluns.CARLES RIBAS

El primer mantra continuarà pivotant sobre la idea que el que passa a Catalunya és un conflicte polític i que, com a tal, no pot tenir una solució legal o judicial. Sota aquesta frase tan portentosa subjau la idea que l'àmbit polític i el jurídic no tenen res a veure. Doncs és justament el contrari, en política tot problema parteix en un determinat moment d’una situació jurídica concreta, d'un marc legal, d’unes lleis que cal respectar (encara que sigui per canviar-les) i al final, tant si el problema es resol com si no, tindrà encaix amb una formulació jurídica. Aquest mantra, que fa anys i anys que sentim, en realitat amaga per part independentista un intent d’evitar o menystenir tota perspectiva legal que els sigui incòmoda. El president del Parlament, per exemple, emmascara la defensa de la llibertat d’opinió dels parlamentaris amb la suposada legitimació del Parlament com a institució per desobeir el Tribunal Constitucional.

Un segon mantra se situa en el famós “sit and talk”. És molt simple: cal asseure’s a parlar! Qui pot estar en contra d’una conversa distesa? Aquí la trampa és molt flagrant. Consisteix que, en asseure’s, les dues parts es troben en peu d’igualtat en termes de “mandat democràtic”. En proposar una xerrada “entre iguals” es cau en la trampa que es parteix de zero, tots som igualment legítims, i de manera indirecta es proposa que la trobada sigui “a mig camí”. Amb mediació internacional, o marejant la perdiu amb la Unió Europea, que ha dit que no. Per això el Sr. Torra insisteix una vegada i una altra a escenificar un tango de tu a tu amb Pedro Sánchez, queixant-se que no se li posa al telèfon mentre el vicepresident Aragonès manté oberts els canals amb el Govern d’Espanya (afortunadament). Una pregunta directa al Sr. Torra: Per què ni ell, ni el Sr. Puigdemont, ni el Sr. Mas han tingut temps o valentia durant anys per arriar la bandera espanyola del sostre del Palau de la Generalitat? És més fàcil enviar una vegada i una altra els CDR i tsunamis diversos a tallar l’autopista de la Jonquera, una de les més importants... d’Europa! Per tant, “sit and talk” però la part insurrecta sap que no es parteix de zero, i que com va dir l’optimista “les coses poden anar molt pitjor...”.

Hi ha un tercer mantra, però aquest és mutant, i va sobre la moda canviant de l’eslògan principal. Recordeu el “mandat democràtic”? Quina trampa. Com és que al Parlament l’únic tema tabú són unes noves eleccions autonòmiques? El mandat democràtic és el que sorgeix d’un sistema d’institucions i normes vigents, i la seva legitimitat sorgeix dels procediments utilitzats per crear-les i exercir-les. No és un mandat il·limitat i sobretot a instància de part. És cert que la part no independentista, diguem-ne constitucionalista (no és cap insult, mal que els pesi a alguns) s’ha deixat arrossegar a no qüestionar més a fons en el seu dia allò del “dret a decidir”, que no existeix com a mandat a instància de part. O a no qüestionar més frontalment allò que “el que és polític” no es pot resoldre “jurídicament”. En altres moments l’eslògan ha estat “això ja no va d’independència, va de democràcia”, a veure si així s’eixampla una mica el camp sobiranista... però continua anant d’independència, no? Allò de la violència organitzada de fa un parell de setmanes va ser terrible, però el que el Govern de la Generalitat sota el lideratge de Torra ha fet amb els Mossos d’Esquadra no té nom i és imperdonable.

I ara, què s'ha de fer, com va dir Lenin? Res, o gairebé res. Que la situació arran d'aquestes últimes eleccions és molt complicada, ningú ho discuteix. Però que en camp independentista molts ho consideren una gran victòria estratègica, és una cosa que no té ni cap ni peus. Aquest país està molt pitjor que el 2012, el 2015, el 2017 i l’any passat, les agències de qualificació econòmica posen Catalunya al nivell d’un “bo porqueria”. Espanya no té cap partit d’extrema dreta? Doncs ja en té un, i de mida europea.

Hi ha problemes que, contra una creença popular, no necessàriament tenen solució, és més, poden anar molt pitjor. I som aquí.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_