No digueu ‘mai més’ a la fantasia i a la ciència-ficció en català

Els tutors no és que els animessin gaire, amb frases del tipus “si d'aquí a 10 anys no llegirà ningú…” o “si us entesteu amb els llibres, amplieu-ho almenys amb jocs o alguna cosa lúdica”, però el dissenyador Sergio Pérez i l'editora Judit Terradellas, ja amb experiència en el sector, creien tant en el seu projecte que aquesta oposició va esdevenir el millor entrenament possible i els va afinar l'enginy de manera que van acabar obtenint fins i tot un premi al mateix escèptic viver d'empreses de Barcelona Activa, 6.000 euros que els van servir per llançar, justament, el primer títol de Mai Més, una editorial per a una gesta encara més difícil: ciència-ficció i en català.

Fins i tot el nom, a banda d'una picada d'ullet als mentors empresarials, està estudiat per explicar la seva raó de ser: Mai Més remet tant al famós poema El corb, d'Edgar Allan Poe (o sigui, al terror), com al País de Mai Més de Peter Pan (o sigui, la fantasia). El logotip amb uns llibres cremant a l'estil Fahrenheit 451 completa la mirada (o sigui, la ciència-ficció). Aquests tres continguts marquen la raó de ser d'una editorial amb una forta aposta pel monocultiu de la ciència-ficció i el gènere fantàstic, que sorgeix després de constatar que “l'auge d'aquests gèneres en altres àmbits, com el dels videojocs, el cinema o les sèries de televisió, era notable, des de les adaptacions de superherois del còmic a Joc de trons; en canvi, tot plegat no s'estava filtrant a la literatura”. L'escassetat encara era més evident si es mirava només la bibliografia en català, gairebé inexistent si, com van fer ells, s'observaven les llistes dels més venuts de les llibreries del ram a l'anomenat triangle friqui barceloní (passeig de Sant Joan-ronda de Sant Pere-Ali Bei, amb Norma Còmics i Gigamesh com a fars rutilants).

A cavall de la fe i la constatació empírica domèstica creuen també que la fidelitat dels aficionats cap al gènere o cap a un autor els porta a llegir indistintament en català, castellà o anglès. “La gent que llegeix en castellà, per exemple, salta al català si troba la lectura o el títol que vol en aquesta llengua i viceversa”, sostenen els editors. I així ho han comprovat a la seva pàgina web, on, asseguren, “tenim compradors de Galícia o d'Andalusia, tot i que no llegeixen en català”. Aquesta constatació s'ha traduït en dues estratègies editorials a Mai Més: fer amb cura les versions, com no sempre ha estat costum (i que han recaigut ara en traductors de renom, com Ernest Riera, Ferran Ràfols o Anna Llisterri) i, en la mesura del possible, “intentar sortir sempre que puguem abans que el castellà per consolidar el mercat del gènere fantàstic en català”.

Sota aquestes premisses, i a un ritme de sis títols l'any, que el 2020 en passaran a ser una desena, el cartesià projecte llançat al juny té tres col·leccions, tot i que “no responen a gèneres: la hibridació és una de les característiques avui en aquest àmbit”. Així, Refugi 67 (en honor a l'atípic cometa 67P / Txuriúmov-Herassimenko) acollirà els clàssics de Mai Més, “els títols que ens enduríem si es destruís la Terra”. Amb aquesta filosofia concorda Alba, primer títol de la saga Xenogènesi, de la nord-americana Octavia E. Butler, de les autores més reivindicatives de la ciència-ficció actual. En la sèrie Nüwa (deessa xinesa de la creació) dominaran “llibres més actuals i, si pot ser, de dones, perquè són les que aporten les idees més interessants”, sosté Terradellas. Aquí hi ha Rebecca Roanhorse, inèdita en català, com Butler, que amb el seu El rastre del llamp va obtenir el premi Locus d'opera prima i ha estat nominada en els prestigiosos Nebula i Hugo. Sota l'epígraf Catxap (conill jove o homofonia de l'anglès per al sistema de reconeixement d'humans a internet) es recullen novel·les breus, experimentals, d'autors emergents, però aquí ja destaca Els assassinats de la Molly Southbourne, de Tade Thompson, anglès d'origen africà flamant guanyador de l'Arthur C. Clarke.

“Són llibres que avui ens apropen més a la realitat i comporten una crítica més profunda a la societat actual que altres narratives: el canvi climàtic o la crisi econòmica ja ens fan més habituats a la distopia”, argumenten els editors per justificar l'auge del gènere, i en aquest context estan publicant els seus llibres, amb tiratges de 700 a 1.500 exemplars. El britànic i referent de l'steampunk China Miéville (amb la multipremiada distopia politicopolicial La ciutat i la ciutat, aquest mes) tancarà la primera programació de Mai Més, que per al 2020 anirà més forta encara: al maig, Exhalation, últims relats del nord-americà col·leccionista de premis Hugo i Nebula Ted Chiang i ja algun autor autòcton. Potser perquè ningú pugui dir mai més a la ciència-ficció en català.