Selecciona Edició
Connecta’t

Robert Guédiguian: “Soc un optimista desesperat”

Aquest divendres s'estrena ‘Gloria mundi’, pel·lícula en què el cineasta marsellès fa un retrat realista i dur d'una família tan fràgil que en qualsevol moment pot caure a l'abisme

Robert Guédiguian al Raval de Barcelona, al costat de la Filmoteca, l'11 de novembre. Ampliar foto
Robert Guédiguian al Raval de Barcelona, al costat de la Filmoteca, l'11 de novembre.

Tota la família es reuneix a Marsella quan neix la Gloria. El pare i la mare (ella té un contracte de tres mesos en una botiga de roba i ell és un discret i innocent conductor d'Uber), els oncles (addictes al sexe que viuen de revendre el que la gent pobra ha d'empenyorar), l'àvia (infatigable treballadora de la neteja), el seu marit (conductor d'autobusos), i l'avi de la criatura, que acaba de sortir de la presó després de molts anys i pràcticament no coneix la seva filla. El quadre és el d'una classe obrera cada vegada més amenaçada, més fràgil, més pobra. No els falta gens per veure com es desintegra aquest món precari en el qual se sostenen. Així arrenca Gloria mundi, de Robert Guédiguian (Marsella, 66 anys), que s'estrena avui a Espanya.

Pregunta. Ariane Ascaride [millor actriu en el recent festival de Venècia i companya de Guédiguian], Jean-Pierre Darrousin, Gérard Meylan… De nou ens trobem amb el seu món: els seus actors, els seus barris, els seus temes… Com és el treball en aquest equip?

Resposta. Ens veiem sempre com a amics, per sopar, per a un aniversari… i de sobte, durant dos mesos estem junts per crear alguna cosa, un projecte comú. És una cosa excepcional, de debò. Sabem que la trobada donarà lloc a una nova creació. És una situació ideal.

P. Què hi aporten els intèrprets?

R. Quan ets entre amics no t'espanta dir ximpleries ni proposar alguna cosa estranya. No hi ha cap relació de poder, no ens veiem obligats a res. Hi ha molta més sinceritat i som capaços de no tenir por, de deixar-nos anar. És com si tingués un teatre, Marsella, amb molts escenaris: pobles pintorescos, petites cales, carrers… És com l'estructura de Hollywood però en natural. Aquí tinc la meva pròpia companyia de teatre: els meus tècnics, els meus intèrprets… i diem: Què tal si fem una tragèdia, o una comèdia, o un melodrama…?

P. Sembla fàcil…

R. No, això s'ha construït al llarg de molts anys, a poc a poc. I sobretot perquè vam tenir un gran èxit, Marie i Jeanette, la setena pel·lícula que vam fer. Gloria mundi és la que fa 21. També he fet pel·lícules sense ells, per exemple President Miterrand, que va ser un gran èxit (no ho dic jo, ho va dir la gent).

P. Gloria mundi té molts punts en comú amb La ciudad está tranquila. Han passat gairebé 20 anys entre les dues. Què ha canviat a Marsella?

R. No ha canviat tant. Les dues són pel·lícules negres, em refereixo al gènere, com el de la novel·la negra: representa personatges en crisi, en una societat en crisi i en un món desesperançat. Podríem inventar un nou gènere: la pel·lícula negra. I d'autor, perquè expressa una sensibilitat personal.

Quan ets entre amics no t’espanta dir ximpleries ni proposar alguna cosa estranya

P. El pare de la Gloria, treballador d'Uber, representa un nou sistema d'explotació?

R. Sí, el de l'abús. Moltíssima gent jove avui cau en aquest parany. Creuen que seran més lliures i que guanyaran moltíssims més diners que si treballen com a empleats. Però després s'adonen que no tenen protecció, que treballen moltes més hores, que no tenen ni tan sols la seguretat que té un treballador normal gràcies a les lleis.

P. Un altre protagonista viu dels qui “s'arruïnen comprant barat”... El consumisme ha passat a ser el pitjor mal d'aquesta societat?

R. Aquest paio és un explotador i li importa un rave! Ell viu de la misèria dels altres. Tant materialment com intel·lectualment. El consumisme és la característica del món en què vivim. Gairebé ens sentim obligats a comprar coses inútils i acabem arruïnant-nos la vida.

P. En la seva pel·lícula sembla que el perill és haver assumit una falsa comoditat… Es pot aixecar tanta gent apoltronada?

R. Avui dia a França la gent només comença a lluitar quan està a punt de caure a l'abisme: quan una empresa fa fora 152 obrers, llavors comença la lluita. Però és massa tard. No pots lluitar quan ja tens un peu a la tomba. Nosaltres vam conèixer una època en què el combat sindical era cada dia. Era permanent. Per això demano a tothom que torni a sortir al carrer, a fer política, a organitzar-se… Els dic: “Feu alguna cosa, sisplau!”

Lluitar per canviar les coses ja és una forma d’optimisme. Si fos un pessimista total no faria cinema

P. És optimista?

R. Gramsci parlava del pessimisme de la intel·ligència i de l'optimisme de la voluntat. Veient els resultats de les eleccions d'Espanya soc pessimista. Però hi haurà altres eleccions en les quals combatré i lluitaré. Lluitar per canviar les coses ja és una forma d'optimisme. Si fos un pessimista total no faria cinema. Soc un optimista desesperat.

P. Hi veu una solució?

R. La conscienciació ecològica, sempre que s'assumeixi alguna cosa que a França tots tenim molt clara: l'ecologia està en contra del capitalisme. Això és innegable. Si un govern té una preocupació ecològica ha d'obligar totes les empreses a adoptar mesures ecològiques, per tant, és contrari al neoliberalisme, contrari al lliure comerç. Per descomptat, amb el temps l'ecologia podria tornar a reunir l'esquerra perquè fos útil.

Per descomptat, amb el temps l’ecologia podria tornar a reunir l’esquerra perquè fos útil

P. Què té el cinema francès, quina és la seva fórmula màgica?

R. El cinema potser és el lloc on hi ha més socialisme. El cinema francès té molt de suport de tots els poders públics: municipals, regionals i estatals. D'esquerres i de dretes. La gent té ficat al cap que la cultura és important i que té un valor econòmic. Hi ha 500 festivals, a França! Però hi ha obligacions, eh? La televisió, tant la pública com la privada, està obligada a invertir en la producció de cinema nacional el 12% dels guanys. Cada entrada que es ven té un impost que va a un fons per a exhibició, producció, distribució. El cinema francès funciona bé perquè és un sistema públic. El sostenen els poders públics. Si demà traiem aquests poders, la fallida serà total.

P. Quin és el seu proper projecte?

R. Faré una pel·lícula a Mali. Una història d'amor durant la independència, el 1960. Va ser un moment de festa, d'auge revolucionari: es ballava, es construïen hospitals, escoles… Un moment molt bonic. I tots seran actors autòctons. No hi haurà ni un blanc.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ