Selecciona Edició
Connecta’t
ANÀLISI i

El nus del centre del camp embolica el Barça

L'equip blaugrana perd identitat i ordre amb els dubtes sobre Busquets

Sergio Busquets, en el partit entre el Barça i el Celta. Ampliar foto
Sergio Busquets, en el partit entre el Barça i el Celta. Getty Images

Cap demarcació és més transcendent en el joc del Barça que la del migcampista des que Cruyff va assenyalar Milla de seguida que va arribar al Camp Nou. L'equip ha tingut futbolistes molt diferents per a una demarcació clau fins a arribar a Busquets. Algun ha estat molt cridaner, n'hi ha hagut de discrets i també d'interins o els qui han exercit de manera provisional la funció col·loquialment atribuïda al 4. Jugadors com Koeman i Guardiola, també Edmilson, i per descomptat Amor, Celades, Cesc o fins i tot Iniesta i Xavi han tingut un paper significatiu com a pivots del Barça.

L'elecció depenia de la visió de l'entrenador i també de la font d'alimentació del joc, una circumstància decisiva per entendre que Xavi passés de la posició de volant central a exercir d'interior dret mentre Iniesta es desplaçava a l'esquerra i al mig es quedava Busquets, el futbolista triat per Guardiola per equilibrar el futbol del Barça. La figura de Busi ha estat indiscutible al seu equip i a la selecció fins a l'arribada de De Jong i l'explosió del Liverpool de Klopp. L'èxit de la Premier i els fracassos blaugrana a Europa qüestionen el joc del Barça i el paper de Busquets.

Encara que la figura del migcampista continua vigent, sobretot en equips com el Manchester City (Rodri) i fins i tot amb matisos a la Juve (Pjanic) o l'Inter (Brozovic), per no parlar de l'Ajax, la tendència és ocupar la medul·lar amb interiors amb molt de ritme, i apostar per davanters explosius, com el trio Mané, Firmino i Salah. El pòster de Berlín 2015, quan el Barça va guanyar la Champions, ha quedat obsolet: Alves, Mascherano, Iniesta, Neymar –i també Xavi– se'n van anar per voluntat pròpia, i dels set que queden (Ter Stegen, Piqué, Messi, Suárez, Alba, Rakitic i Busquets) només es qüestiona la titularitat d'aquests dos últims.

El joc posicional

Avui es desconeix qui és el metrònom del Barcelona. De vegades juga Busquets, en ocasions ho fa De Jong o Sergi Roberto, fins i tot ha aparegut Arturo Vidal, especialment quan l'entrenador ha disposat un doble pivot, i a estones fins i tot Rakitic. No se sap gaire bé què pretén Valverde després que Luis Enrique trobés una solució al nus del mig camp amb el trident Neymar-Messi-Luis Suárez. El joc posicional ha minvat des que l'equip ja no pressiona com una unitat en camp contrari i ha disminuït la velocitat de pilota que distingia els migcampistes del Barça.

Els blaugrana ja no en tenen prou amb la passada per desordenar la defensa contrària i, d'altra banda, no hi ha sincronització entre el jugador que toca i el que rep, com es pot veure en els desmarcatges tan continus com a destemps de Griezmann. No combinen bé els jugadors, l'equip es desordena, s'allarga la distància entre línies i sovint tant Arthur com De Jong es munten sobre el migcampista que guarda el lloc de manera ortodoxa, com fa Busquets.

No deixa de ser curiós que les tres derrotes de l'equip a la Lliga (Athletic, Granada i Llevant) s'hagin produït amb la suplència del migcampista de Badia del Vallès. Busi acostuma a ser el jugador invisible quan l'equip juga bé, el que mai figura en les candidatures als premis, i per contra se'l troba a faltar quan es perd, fins i tot ara que ja ha fet els 31 anys i acumula molt de desgast després de 550 partits, un més que Migueli —és el cinquè jugador que més vegades ha vestit la samarreta del Barça.

Jugador intel·ligent, admirat pels entrenadors —“si fos jugador m'agradaria assemblar-me a Busquets”, va afirmar Del Bosque—, avui és la víctima del caos futbolístic blaugrana, agreujat per les lesions dels laterals titulars. Semedo és baixa cinc setmanes, més o menys el mateix període que Alba. L'equip ja no s'estructura a partir del migcampista ni la sortida del joc es focalitza en els volants, sinó que la referència és Messi.

El 10 s'ofereix com a solució individual a les disfuncions col·lectives tot i que la messidependència del Barça sempre ha estat pitjor que la barçadependència per Messi. El 10 marca els gols, la diferència i l'estil del Barça. Amb aquest panorama, quan el solista s'imposa al solfeig, hi ha qui sosté a la Ciutat Esportiva que una sortida conjuntural seria que el capità avancés la posició i estirés l'equip, una opció que donaria sentit al retorn sense retard de Busquets. Fins ara no hi ha hagut futbolista més rigorós que el migcampista, el punt neuràlgic del Barça. Tocar el pivot significa dubtar sobre la identitat de l'equip, raó de més per adonar-se de la transcendència del canvi iniciat per Valverde.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >