Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Del Mur als nous murs

Si fa 30 anys va caure el mur de Berlín, des de llavors a Europa s'han multiplicat els murs físics i mentals. Aquell mur servia per impedir sortir. Els actuals pretenen impedir entrar

La caiguda del mur de Berlín, el 1989.
La caiguda del mur de Berlín, el 1989.

Deia Pilar Bone, dilluns passat, a l'Escola Europea d'Humanitats de Barcelona, que si fa 30 anys va caure el mur de Berlín, des de llavors a Europa s'han multiplicat els murs físics i mentals. Aquell mur mític –símbol de la Guerra Freda– servia per impedir sortir. Els actuals pretenen impedir entrar. La ignomínia continua. I el triomfalisme dels que fa 30 anys van proclamar el fi de la història i el triomf definitiu de la llibertat, ha declinat ràpidament en temps en què l'autoritarisme postdemocràtic creix en una Europa impotent i desconcertada. Vaig tenir l'oportunitat de creuar aquell mur. I encara avui em ve el record de l'impactant silenci que esclatava quan t'hi acostaves, per qualsevol de les dues bandes. Un silenci dens, penetrant, que era a la vegada expressió d'indignació i impotència.

L’autoritarisme postdemocràtic creix en una Europa impotent i desconcertada

Ara els murs i les tanques proliferen, més de 1.000 quilòmetres només a Europa. Amb quota espanyola a Melilla i a Ceuta. I les barreres naturals s'utilitzen impunement per al rebuig selectiu dels que se'ns acosten, fins a convertir el Mediterrani en un autèntic mar Mort, tomba de desenes de milers de persones innocents. Molts dels que s'escandalitzaven llavors miren ara cap a una altra banda. I els dirigents que proclamaven el triomf de la llibertat especulen políticament amb la immigració en busca de falsos culpables de les fractures socials generades per l'actual mutació del capitalisme. L'immigrant com a boc expiatori de la impotència de la política.

La gran inundació que va causar la caiguda del mur de Berlín continua negant espais. Als països que es van alliberar dels sistemes de tipus soviètic, la il·lusió de la llibertat es va ofegar aviat. Rússia ha recuperat les banderes ideològiques del passat per construir un sistema autoritari, ideològicament reaccionari, amb un nacionalisme histriònic associat a l'església ortodoxa, i un sistema econòmic corrupte sota tutela directa del poder polític. Els enfrontaments identitaris proliferen i l'extrema dreta ha obtingut l'hegemonia ideològica en països com Hongria o Polònia. I tot plegat amb efectes directes a l'Europa que va acollir aquests països. Una Europa que arrossega per terra els seus valors en la lluita despietada contra la immigració, que és capaç de fustigar Grècia sense pietat, com va fer el 2015, i, malgrat tot, és impotent per posar al seu lloc règims neofeixistes com el d'Orbán.

La democràcia perd. Amb el consentiment d'una dreta i d'una esquerra sense ànima

I, mentrestant, l'extrema dreta guanya terreny, a tot arreu perquè la dreta i la socialdemocràcia han oblidat que el reconeixement de la ciutadania és la base de la democràcia. Tant és així que el pensador liberal americà Mark Lilla ho ha dit sense ambigüitat: "Les lleis de la física política contemporània deixen una sola estratègia a la dreta clàssica si vol sobreviure: dretanitzar-se". Espanya n'és avui testimoni: la dreta, que ja governa algunes autonomies amb l'extrema dreta, fa seva a Madrid la petició de Vox d'il·legalitzar els partits independentistes: als murs físics s'hi sumen els murs mentals de la intolerància i el comunitarisme de rebuig de la diferència. I la socialdemocràcia està més pendent de la dreta que de l'esquerra. "El conservador –diu Mark Lilla– vol conservar i transmetre la seva herència a les futures generacions, vol continuïtat. El reaccionari voldria fer un retorn total al passat o projectar-se més enllà del present per establir un ordre que sigui una reencarnació del passat, més vital, més autoritari". I som aquí, amb la dreta trontollant davant de la pressió reaccionària.

La fantasia de la fi de la història va servir de camuflatge a l'ofensiva nihilista d'un capitalisme descontrolat que va arrasar a Europa amb la crisi del 2008. I ara què? Diu Angela Merkel que la caiguda del mur de Berlín demostra "que res s'ha de mantenir com és". Que el que sembla impossible pot ser possible. Li compro l'optimisme: Europa, 30 anys després, no pot continuar sent el que és. Mirant a l'extrema dreta només hi ha espai per al desastre. La fi de la història va ser una ingènua declaració d'adeu al futur. I, malgrat tot, la història continua. Quan la ciutadania no percep horitzons de futur, quan, com diu Thomas Piketty, "el discurs meritocràtic permet als guanyadors del sistema estigmatitzar els perdedors", la democràcia perd. I guanyen els venedors de passats irredempts. Amb el consentiment d'una dreta i d'una esquerra sense ànima.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ