Catalunya vista pels viatgers
Això és el que deien els viatgers a Catalunya als segles XV, XVI i XVII, i ara també en deuen dir de tots els colors, segons com ensopeguen el país
El valor que la gent dona al país a què pertany, generalment positiu i exagerat perquè és la pàtria, queda molt temperat quan els que en parlen són viatgers ocasionals, persones que no tenen un lligam afectiu, menys encara apassionat, menys encara imaginat, amb la terra que travessen, sempre de pas, sempre estrangers en terra estranya.
José García Mercadal va publicar una bona tria d’aquestes consideracions de viatgers per Espanya i Catalunya en un llibre publicat a Aguilar, el 1952, que inclou les visions i les opinions d’una sèrie de visitants, sovint lligats a les cases reials, en diferents moments de la història d’Espanya i de Catalunya. En citarem unes quantes referències, sempre traduïdes del castellà, tota vegada que els textos que va editar García Mercadal eren, quasi sempre, traduccions de llengües estrangeres. Mig catalanitzem el nom dels autors, com ho fa, en castellà, el llibre.
El venecià Andreu Navagero, ambaixador de Carles V, escriu: “Els catalans estan subjectes a la corona d’Espanya, però ells governen la seva terra per mitjà de tres cònsols i del Consell [de Cent], que té tants privilegis que és poca cosa el que el rei els pot manar”: temps era temps. Joan de Vandenesse, interventor del mateix rei, narra la bona acollida que en aquella època tenien els reis i prínceps d’Espanya: “El 7 de novembre [de 1542], el príncep d’Espanya, fill únic de Sa Majestat, va arribar a tocar de Barcelona; va ser allotjat en un monestir anomenat Valldoncella, on habitualment els prínceps de Catalunya passen una nit abans d’entrar a la ciutat; i aquella mateixa nit tota la ciutat va estar de diversió, amb molts instruments arreu; i a totes les muralles i campanars de les esglésies i a les cases hi havia moltes lluminàries i fanals pels carrers”.
Enric Cock, notari apostòlic de Felip II, explica arran del viatge d’aquest rei a Catalunya l’any 1585: “El dimarts, 14 de maig, van anar Sa Majestat i el duc [de Savoia] a oir missa a la Seu [la catedral de Barcelona]: tots dos anaven a cavall davant el cotxe en què viatjaven les sereníssimes infantes. Les dames de companyia, repartides en els cotxes respectius, anaven al darrere. Pels carrers per on passaven hi havia tot de flors escampades, roses i herbes oloroses, i els ciutadans en llançaven des de les finestres. Havent oït missa, van tornar amb la mateixa pompa al palau”. Dona gust de saber-ho.
Gaspar Contarini, ambaixador de la República de Venècia a la cort de Carles V, no veia les coses de la mateixa manera que l’abans esmentat Navagero, perquè, a la relació de la seva estada a Espanya, escriu: “Aquests pobles [parla de la Corona d’Aragó, mal dita catalanoaragonesa] no tenen un gran afecte al Cèsar [el rei], i no tenen plena correspondència amb Sa Majestat, que se sent mal servida per ells”. Però anota una cosa de gran interès: “El caràcter d’aquests [els habitats de la Corona d’Aragó], al meu parer, és més civil que el dels habitants de Castella”.
Camil Borghese, nunci del papa Climent VIII prop de Felip II l’any 1594, va escriure un diari relatiu al seu viatge per Espanya aquell mateix any. Hi relata una estada a Montserrat —que va ser visita obligada per als viatgers com ara ho és la Sagrada Família, igualment estrambòtica— i el pas a la ciutat de Barcelona: “A Barcelona, cal que us registreu a la duana, igual com als altres llocs (...) i anar a la casa del govern de la ciutat i demanar llicència per treure dos-cents escuts en or i plata castellana, dient que sou vassalls de l’emperador (...) Aquesta llicència us costarà de ple dret tres o quatre rals. Els diners que rebreu a Barcelona seran pistoles o rals castellans de pes, i mireu que no siguin moneda falsa, perquè en aquella ciutat us enganyen de seguida que poden”.
Entrats ja en consideracions tirant a negatives, vegeu què deia Nicolau de Popielovo dels catalans arran del seu viatge l’any 1484: “... llavors vaig adonar-me que els catalans només són una colla de rústics i jueus, perquè en comptes d’apreciar l’honor i la delicadesa, dediquen tota la seva activitat a amassar grans béns i tresors, amb justícia o sense, perquè això no els importa”.
Per fi, Lleó Rosmithal, cunyat del rei Jordi de Bohèmia, escriu al seu viatge per Espanya i Portugal: “Mentre vam estar en aquesta ciutat [Barcelona], el nostre hoste ens va advertir que, si volíem passejar, no sortíssim de l’hostal dos o tres tot sols, sinó tots plegats, perquè deia que hi havia molts corsaris que agafaven els homes d’amagat per vendre’ls (...) Els homes que habiten aquesta província són els més pèrfids i malvats dels que he conegut, i no n’hi ha de semblants en cap altre lloc de la terra. Vam recórrer tres províncies d’infidels: bàrbars, sarraïns i granacerencs, i entre tots aquests vam estar més segurs que entre els catalans”.
Tot això, variat, deien els viatgers a Catalunya als segles XV, XVI i XVII. Ara també en deuen dir de tots els colors, segons com ensopeguen el país.
