La pel·lícula censurada era a la Filmoteca

La investigadora del cinema marroquí Léa Morin va obrir una finestra al túnel del temps i va aparèixer a la Casablanca del 1974. La pel·lícula De quelques évènements sans signification (Sobre alguns esdeveniments sense sentit), del director Mostafa Derkaoui, va aixecar moltíssima expectació al Marroc dels anys setanta i, després de la seva exhibició en un festival a París, el 1975, el govern de Hassan II la va prohibir. Pràcticament no es va tornar a veure. Es va perdre. Va quedar en l'oblit. Però la Léa tenia un fil que podia estirar per trobar aquella joia del cinema polític: uns estudis de Barcelona havien adaptat els negatius de 16 a 35 mm per a la seva presentació a la capital francesa. "Em vaig posar a investigar", explica Léa Morin. "I ha estat una recerca titànica!" La cinta ha estrenat aquest dijous la Mostra de Cinema Àrab i Mediterrani de Catalunya, a la Filmoteca de Catalunya, fins al 17 de novembre.

A la pel·lícula, filmada amb plànols molt tancats, a cavall de la ficció i el documental, uns cineastes pregunten a gent de Casablanca com hauria de ser el cinema marroquí emergent. Se'ns mostren els barris populars de la ciutat, l'ambient als bars i a la zona del port. Molts primers plànols, molt fum de tabac i un enllustrador de botes que no para de demanar feina. L'enrenou dels carrers. Patilles i jerseis de coll alt, simcas 1.000, 4 llaunes i fiats 124. Anys setanta en tota regla. I dones bevent cervesa a la barra. Dones que mostren la seva bellesa, maquillades i sense vel... Un Marroc que, per tot això, sorprèn. I les respostes de la gent: "El cinema hauria de servir per tractar coses importants", diu un entrevistat. Un altre: "El cinema ha de reflectir els problemes de la gent". "Hem de fer un cinema social, no comercial", diu encara un altre. La investigació dels cineastes canviarà el seu focus quan un treballador mati el seu cap en un rampell en un bar. I comencen a investigar qui és aquest treballador explotat.

"El paper d'aquests cineastes i de tots els artistes implicats en la realització de la pel·lícula, que pertanyen a corrents marxistes i d'esquerra i molt actius en la lluita pel canvi al país, va ser importantíssim per mostrar aquestes formes d'avantguarda", explica Morin. Dos cops militars, el 1971 i el 1972, havien agreujat la repressió i intensificat l'aïllament del país. "Aquest panorama explica per què la pel·lícula va ser prohibida: representa una cultura juvenil marxista i la revolta d'un treballador contra el seu explotador". Derkaoui volia fer una pel·lícula sobre "un marroquí normal i tot el que li pot passar i una pel·lícula contra les relacions autoritàries de poder", en paraules del mateix director en una xerrada amb Morin el 2015.

L'estudiosa va començar la seva investigació el 2016. Va saber que hi havia còpies en suport VHS i DVD que van circular secretament en ambients cinèfils, però estaven en molt mal estat. Calia trobar els negatius originals, que es van revelar a Fotofilm Madrid, després es van muntar al Marroc i, posteriorment, es van portar a Fotofilm Barcelona per adequar-los a la projecció de París. Aquesta empresa va fer fallida el 1998.

Esteve Rimbau, director de la Filmoteca de Catalunya, explica que un jutge va decidir el 2008 que la propietat de tot el material orfe d'aquella empresa passaria a la Filmoteca. "El 2012 van arribar tots els arxius als nostres magatzems de Terrassa", recorda Rimbau. "El 2016 vam rebre una consulta de Léa Morin sobre De quelques évènements sans signification. Pel títol no vam trobar res, però buscant per la productora, Basma, la vam localitzar. Un any després vam signar un conveni amb Morin i amb els germans Derkaoui (el director i el director de fotografia de la pel·lícula) per a la recomposició del material original, incloses escenes censurades, tot sota la supervisió dels autors".

Morin apunta que des de la independència (el 1956) només s'havien rodat sis pel·lícules al Marroc. "Derkaoui va tornar aleshores després d'haver estudiat a l'escola de cinema de Lodz, a Polònia, i va generar un autèntic rebombori al país rodant el seu primer llargmetratge als carrers i als bars de Casablanca", explica la investigadora. "Va suposar un renaixement artístic i prova d'això és que va sorgir d'un moviment independent col·lectiu únic en la història cultural del país: pintors que van vendre les seves obres per ajudar al finançament, actors del teatre municipal, músics, poetes, escriptors... tots hi van participar".