_
_
_
_
_

La carta íntima de Ricky Rubio a la seva mare morta de càncer

El jugador de bàsquet explica com l'ha influït l'experiència i el seu compromís amb els qui pateixen la malaltia: "El somriure d'un nen en un hospital em fa tirar endavant, és com em realitzo. És el que la meva mare hauria volgut”

Ricky Rubio, en un partit dels Phoenix Suns contra els Utah Jazz, el 28 d'octubre del 2019.
Ricky Rubio, en un partit dels Phoenix Suns contra els Utah Jazz, el 28 d'octubre del 2019.Christian Petersen
Robert Álvarez

Ricky Rubio és un esportista d'elit. És professional des que tenia 14 anys. Aquesta és ja la seva novena temporada a la NBA. Però la seva carrera va trontollar no fa gaire. Va ser quan la seva mare, la Tona, va morir a causa d'un càncer de pulmó, el maig del 2016. El base del Masnou va passar una crisi anímica tan profunda que va estar a punt de deixar el bàsquet. Però precisament va ser la promesa que li havia fet a la seva mare, la d'ajudar la gent que pateix aquesta malaltia i especialment els nens, el que va ajudar Ricky a refer-se. Aquella experiència li va servir com a estímul per a la seva vida personal i també esportiva, sempre amb el suport d'una família molt unida, amb el seu pare Esteve i els seus germans Marc i Laia.

Ricky explica la seva experiència vital, el vincle tan especial que manté amb la seva mare i el seu compromís amb els nens malalts i més desfavorits, en una extensa carta publicada per The Players Tribune, un web especialitzada en els articles que escriuen personalment moltes de les grans figures de l'esport mundial.

Ricky passa per un dels millors moments esportius de la seva ja llarga carrera. El 21 d'octubre va fer 28 anys, cinc setmanes abans va guanyar el Mundial amb la selecció espanyola a Pequín, on va ser escollit el millor jugador del torneig (MVP). Gairebé sense descans, es va incorporar a la disciplina del seu nou equip, el Phoenix Suns, el tercer en la seva trajectòria a la NBA, després de sis temporades amb Minnesota i dues amb Utah. El seu impacte en el joc dels Suns ha estat immediat. L'equip ha passat de ser un dels pitjors dels últims anys —cuer de la Conferència Oest la temporada passada— a ser una de les grans revelacions. I el paper de Ricky com a pilar del joc dels Suns és incontestable.

Enmig de tots aquests canvis, al marge de victòries, derrotes, viatges, entrenaments i descans, el base del Masnou manté el seu ferm compromís amb els malalts de càncer, canalitzat bàsicament a través de la seva fundació. “El somriure d'un nen en un hospital em fa tirar endavant, és com em realitzo. És el que la mare hauria volgut”, escriu Ricky en l'extensa carta en la qual parla de la seva carrera, els seus projectes vitals i el procés que va experimentar amb el càncer de la seva mare i la malaltia per la qual va morir també, l'octubre del 2015, el seu entrenador a Minnesota, Flip Saunders. 

Per a tu, mare

Traducción del artículo de Ricky Rubio en 'The Players Tribune'

El 2015, em vaig traslladar a un nou pis que em va agradar molt al centre de Minneapolis, prop d'on jugaven els Timberwolves. Als matins, quan s'esvaïa la boira, podia mirar avall i veure el riu Mississipí. El pis era gran, però no gaire. Em vaig assegurar que tingués dues habitacions, així que quan la meva mare i el meu pare em venien a veure, sempre tenien una habitació per a ells sols. Aquell estiu, els meus pares van venir de visita des d'Espanya, com havien fet diverses vegades l'any des que em vaig mudar als Estats Units el 2011. En general, venien a veure'm jugar o per passar unes vacances. Fèiem turisme a Minneapolis i St. Paul. Els vaig portar al museu d'art i als meus restaurants preferits. També anàvem al Mall of America, coses així. Sempre ens divertíem, com si estiguéssim de vacances.

En aquell viatge en concret, volíem sortir de la ciutat i havíem de conduir. Va ser com la majoria dels viatges per carretera que vaig fer amb els meus pares. Escoltaven música, m'explicaven xafarderies sobre amics i familiars a casa. Es quedaven callats un moment, i després, el meu pare començava a explicar alguna història de la meva infantesa. Al meu pare li encanta fer-ho. Li encanta explicar històries sobre mi, especialment les que ja he escoltat.

Aquesta vegada va explicar la història de com havia triat entre el futbol i el bàsquet. Tenia 10 anys i, segons explica, la meva mare em va fer triar un o l'altre. Vaig triar el futbol. Era l'esport més popular i era millor en això. El meu pare preferia el bàsquet. En realitat, va ser entrenador d'un equip femení de bàsquet. Era el seu esport. Jo sabia que el va decebre una mica que renunciés al bàsquet. Però, al cap d'unes setmanes, el futbol i jo realment no ens aveníem. Llavors li vaig dir a la meva mare que havia comès un gran error. Volia tornar al bàsquet. Recordo que ella va dir que no seria fàcil: ja havien pagat la matrícula perquè jugués al futbol. “No es pot canviar a mitja temporada”, em va dir.

El meu pare treballava al Club Esportiu del Masnou. Va preguntar si hi havia alguna manera d'incloure'm en un dels seus equips de bàsquet. En general, no es permetia jugar en un equip quan la temporada ja havia començat. Però li van dir que si treballava algunes hores extra al club, em deixarien jugar. El meu pare no s'ho va pensar. Estava orgullós que volgués tornar a jugar al seu esportiu preferit. El meu pare va fer aquesta feina extra i la meva mare va fer tota la feina a casa perquè pogués ser així. La meva mare i el meu pare, la meva família, aquest és el meu equip. Sempre ha estat així. Els estimo per tot això.

I 15 anys després d'haver triat el bàsquet en lloc del futbol, conduïa amb ells en un viatge per carretera a Minnesota. Després d'un parell d'hores vam arribar a la nostra destinació: la Clínica Mayo, a Rochester. Vam esperar en una petita habitació que entrés el metge. No era res de nou per a nosaltres: tres anys abans a la meva mare li havien diagnosticat càncer. Va començar als pulmons el 2012. Ens vam mantenir positius. Sabia que ella podia superar-lo. M'ho havia de creure. És la meva mare, la meva superheroïna. L'havia vist criar una família. L'havia vist treballar molt i després trobar temps per portar el seu fill a jugar a futbol i bàsquet. I ella va vèncer el càncer. Com diria el meu pare: “Tots l'hem superat. Com una família”.

Ara estàvem de tornada en un hospital. Va entrar el metge i, abans de dir res, ja ho sabíem. L'hi podies veure a la cara. Havíem assistit a moltes d'aquelles proves, havíem estat en moltes d'aquelles sales, en moltes d'aquelles reunions. Així que podíem veure-l'hi als ulls. Era la mateixa mirada que tenia el metge a Barcelona el 2012, quan la van diagnosticar per primera vegada. Aquesta vegada, el metge va dir que el càncer havia tornat i s'estava estenent ràpidament. Era maligne. Vaig estrènyer fort la mà de la mare. Tots ens vam abraçar. Anant cap a casa, el meu pare no va explicar cap història. Aquella nit, vaig aprendre una cosa sobre el meu pis. Les parets eren primes. Vaig sentir els meus pares plorant tota la nit. Amb prou feines podien dormir. Jo tampoc vaig poder. No sé com expressar en paraules com em sentia. Em vaig sentir tan impotent. Tot el que volia era que la meva mare se sentís millor. I no sabia com. Estava tan perdut. L'endemà no volia ser a prop d'una pista de bàsquet.

Una part de mi es va trencar aquella nit. La meva vida va canviar per sempre. Vaig arribar a odiar aquell pis.

Quatre anys abans, el 2011, vaig aconseguir un apartament a Los Angeles. Em va agradar. Era a prop de la platja. Va ser l'estiu del tancament patronal a la NBA, i va ser abans que jugués la meva primera temporada amb els T-Wolves. Havia llogat un lloc petit per poder fer exercici cada dia i gaudir del clima mentre se solucionava la situació de bloqueig.

El meu agent em va parlar d'un partit d'entrenament. Va dir que hi hauria altres professionals, així que hi vaig anar. La primera vegada, ja hi havia un partit en marxa. Vaig veure K.G. (Kevin Garnett), Paul Pierce, Paul George, Danny Granger... Tots aquests tios que havia vist i dels quals havia sentit parlar durant anys. Em van deixar córrer amb ells aquell dia. Vaig tornar sempre que vaig poder durant aquell estiu.

De vegades, quan ho explico als meus amics a casa, em pregunten si alguna vegada em vaig sentir intimidat. Sí, potser una mica. Però molts s'obliden del 2008. S'obliden d'Espanya. No recorden com de bona era la nostra selecció. Vam arribar a la final dels Jocs, vam disputar el partit per la medalla d'or olímpica. Tenia 17 anys. 17! Vam perdre contra els Estats Units. Tenien un equip molt bo, amb Kobe, LeBron, Dwayne Wade i molts altres grans jugadors.

El 2011, vaig sentir que ja sabia com jugar a aquell nivell. I vaig anar a aquells entrenaments de Los Angeles decidit a mostrar-los a aquells tios que formava part de la seva classe. Crec que tot a la vida passa per una raó: el tancament patronal em va donar l'oportunitat de provar el meu joc contra alguns dels millors del món.

També va ser així com vaig conèixer KG.

Després d'un dels partits d'entrenament, recordo que se'm va apropar. “Ricky!!! Nen. He sentit que vas a Minny?”. Vaig fer que sí. Crec que ell sabia que el meu anglès encara no era gaire bo. KG va seguir parlant-me sobre Minnesota i la franquícia. Venia a dir-me: “Home, escolta. Aquest lloc, Los Angeles, està bé. Però confia en mi. Creu-me. Vas a Minny... li dones a aquestes persones tot el que tens? Creu-me. T'ho retornaran tot. Confia!”

No em podia creure que un jugador com KG, el campió de la NBA, el Big Ticket, em parlés i conegués la meva història. Sempre recordaré aquell dia. Més tard, vaig aprendre el que els aficionats dels Wolves ja sabien: KG deia la veritat i tenia raó sobre Minneapolis i els seus aficionats. Quan va acabar el tancament patronal, era hora de presentar-se a la pista d'entrenament. Encara no sabia gaire sobre la NBA, només les coses bàsiques sobre la durada de la temporada i com les seves regles eren una mica diferents de les internacionals.

I sabia que Minnesota havia guanyat només 15 i 17 partits en les dues temporades abans que jo hi arribés. Sabia que això no era bo. Per a mi, va ser un nou començament en una nova Lliga i un nou país. Recordo la nit de l'estrena de la temporada 2011-2012. Va ser simplement increïble. Increïble. La meva mare i el meu pare eren allà, al Target Center. Vaig començar el partit a la banqueta. Quan m'estava preparant per entrar, recordo la multitud cantant el meu nom.

Vaig poder distingir els meus pares entre la gentada. La meva mare, la seva cara. Recordo que tenia un gran somriure i estava orgullosa.

La meva família. Aquest és el meu equip.

A mitja temporada, em vaig trencar els lligaments en un partit contra els Lakers. Em vaig recuperar aquell estiu del 2012, el mateix en què van diagnosticar la meva mare per primera vegada amb càncer. Durant els dos anys que van seguir, va haver-hi molts moments difícils. De vegades em costava concentrar-me en el bàsquet a causa del que estava passant la meva mare a Espanya. No tots sabien què passava, però els que sí van deixar la seva empremta en la meva família. La gent de Minnesota va ser meravellosa i solidària. Els aficionats, el personal, els meus companys d'equip, tots van fer tot el possible per ajudar-me amb la situació de la meva mare. Se sentien concernits. Ho recordaré per sempre.

Una d'aquestes persones va ser Flip Saunders.

El Flip va tornar als Timberwolves el 2014, i el vaig conèixer a ell i el seu fill, Ryan. És una família molt afectuosa. Encarnen el millor de Minnesota. El 2015, quan vam triar a Karl-Anthony Towns com a número u del ‘draft’, el Flip em va trucar. Volia que treballés amb Karl-Anthony durant l'estiu.

Vaig volar de vacances i vaig començar a treballar amb el KAT immediatament. En el nostre primer dia, el Flip va aparèixer uns minuts tard. Estàvem fent alguns exercicis, i vaig veure el Flip al marge. Duia un barret. Se'l veia prim, molt prim. Vaig anar a saludar-lo i li vaig dir que era bo veure'l. Després de l'entrenament, em va portar a la seva oficina. Tenia el limfoma de Hodgkin.

Estava fent quimioteràpia durant l'estiu. No vaig saber què dir, així que li vaig dir: “Flip, et veig genial”. Ho vaig dir de debò. Però no sé si m'estava dient la veritat. El Flip semblava pàl·lid i prim.

Vam parlar una estona aquell dia. Li vaig explicar pel que estava passant la meva mare, i ell em va parlar de la seva quimioteràpia i sobre la Clínica Mayo. Per això l'hi vaig recomanar a la mare. El Flip m'ho va preguntar tot sobre ella i com estava bregant amb la situació. Va fer que els dos ens oblidéssim de la seva pròpia batalla, encara que només fos per uns minuts. Mai va tractar de cridar l'atenció sobre ell mateix. Així era el Flip. Tres dies abans que comencés la temporada, érem a Los Angeles, preparant-nos per jugar contra els Lakers. El personal ens va trucar en una reunió. El Flip havia mort.

Va ser un dia molt dur. I vaig pensar en la mare. Llavors, el seu càncer havia tornat. Ella estava bé, però feia por pensar en el Flip. L'última vegada que el vaig veure, no sabia que el seu estat fos tan dolent. Vaig trucar al meu pare i li vaig exigir que em digués la veritat sobre el pronòstic de la mare. Necessitava saber exactament què estava passant. Va ser durant la temporada, el 2015-2016, però li vaig dir que volaria a casa quan ell m'ho digués. Aquella temporada va ser un infern, amb molts alts i baixos. Vaig trucar al meu pare gairebé cada dia per estar-ne al corrent. De vegades havia de penjar perquè la meva mare no es trobava bé, o necessitava cuinar-li un menjar, o havia de vomitar.

Em vaig sentir molt lluny. Era en algun hotel, en alguna ciutat, després d'un partit, preguntant-me què estic fent aquí? Hauria d'estar amb ella.

Durant el recés per l'All Star d'aquell any, vaig reservar un bitllet per viatjar a casa. El descans va ser de només quatre dies. El viatge va durar 17 hores, però el vaig haver de fer. Recordo haver pensat en el Flip. Sabia que ell hauria entès que havia de marxar.

Quan la mare va obrir la porta i li vaig veure la cara... va ser la millor sensació del món. El pare em va dir que el fet que jo fos allà era la millor medicina que ella podia tenir. Vaig poder veure que estava patint. Li vaig agafar la mà tant com vaig poder i em vaig asseure al costat seu al llit. No volia deixar-la. Ella em va dir que no renunciaria.

L'endemà, vaig haver d'agafar el vol de tornada.

Van passar dos mesos més abans que acabés la temporada. Vaig fer el que havia de fer a la pista. Però va ser molt difícil. La meva ment estava molt lluny. Vaig pensar en la meva mare tota l'estona. Després del nostre últim partit de la temporada, vaig volar a casa.

La mare va morir unes setmanes després.

Quan algú que estimes mor, és com si t'envoltés una boira. Així va ser per a mi. Em vaig sentir desorientat. Quan tornava a Minnesota per als campus d'entrenament, començava cada dia de la mateixa manera: FaceTiming Mama. La primera temporada després de la seva mort, em despertava i pensava a trucar-la. Volia trencar el telèfon. Però no vaig poder esborrar el seu número. Fins i tot li vaig enviar missatges de text de vegades. Encara ho faig Durant un temps, vaig sentir que m'estava tornant boig, com si estigués parlant amb mi mateix.

Durant bona part d'aquell any, estava enutjat. Vaig donar la culpa a moltes coses. Vaig culpar el bàsquet. Vaig culpar les persones al meu voltant per com em sentia. Li vaig donar la culpa a tot. Vaig passar per una depressió.

I vaig mirar el bàsquet d'una manera diferent després d'allò. Vaig veure la vida d'una manera diferent. No m'agafava res tan seriosament com solia fer. Ja saps, només estem jugant un partit... I de vegades va ser un alleujament per a mi sortir i ballar i oblidar-me de les coses. Però això no funciona per sempre. Sentia que treia el cap tant com podia, però encara m'ofegava. No sé com explicar-ho. I no sabia com solucionar-ho sol. Vaig aprendre això quan finalment vaig rebre ajuda, quan vaig anar a parlar amb un terapeuta.

També vaig buscar suport en els meus amics i en el meu pare, germà i germana. Van aconseguir que tornés a ser qui soc, qui sempre he estat: el fill d'una mare.

Sabien que tot i que la mare se n'havia anat, encara podíem ser a prop seu.

Vaig recordar el que li vaig dir a la mare en un dels nostres viatges de tornada de la Clínica Mayo. Tota la seva vida, tot el que sempre havia volgut fer era ajudar altres a ser feliços. Quan els meus amics venien a casa quan jo era petit, ella sempre em preguntava quin era el seu plat preferit i el cuinava per al sopar. Així era ella.

Llavors, durant un viatge en cotxe de tornada a Minneapolis des de Rochester, després de més males notícies, li vaig dir una cosa important: li vaig dir que m'asseguraria que, sense importar què passés, ajudaríem molta gent que passa per lluites similars. L'hi vaig prometre.

El 2017, vaig llogar una casa a Salt Lake City.

M'hi acabava de mudar, amb un grup d'amics propers. Unes setmanes abans m'havien canviat de Minnesota a Utah Jazz. Tot passa per una raó.

Jo estimava Minnesota. Encara l'estimo, i aquest lloc, aquestes persones, sempre seran al meu cor.

Utah va suposar una oportunitat tornar a començar. El meu primer any també va ser el primer any a la NBA on els equips podien posar anuncis a la samarreta. Els Jazz en portaven un que posava 5 FOR THE FIGHT. Vaig saber que demanava caritat per a la investigació del càncer. Tot passa per una raó.

Em vaig reunir amb Ryan Smith, el CEO de Qualtrics, la companyia que havia ajudat a posar l'anunci a les nostres samarretes, i li vaig preguntar sobre diferents aspectes i com crear la meva pròpia fundació. Això va ser només el principi. Aquell any, el pare i jo vam visitar alguns hospitals diferents a Utah, inclòs el Huntsman Cancer Institute. Vam conèixer molts nens, vaig veure tants somriures. Crec que allò va ser més per a mi i el pare que per a aquells nens. De tornada a casa, el pare va dir el que tots dos estàvem pensant. “La mare ha estat allà avui amb nosaltres”, em va dir. “L'estem fent sentir orgullosa”.

Un any després, vaig començar la meva fundació. La Fundació Ricky Rubio. En honor a la meva mare. Volia crear un projecte que tots se sentin seu. Volia aprofitar la meva plataforma com a jugador de la NBA per atreure somriures i també per recaptar diners per a causes socials. No mentiré. El somriure d'un nen en un hospital em fa tirar endavant. Així és com em realitzo. És el que la mare hauria volgut. Sé que això és el que la mare hauria volgut. Ella és aquí amb mi.

Avui no tinc 21 anys, com quan vaig arribar a Minnesota. Llavors, quan la mare encara era viva, vaig fer una llista mental del que volia aconseguir com a jugador. Una de les coses era utilitzar la meva influència i plataforma per ajudar les persones que ho necessiten. Així que vaig poder eliminar això de la llista. Encara tinc algunes coses que no em queden per fer de la llista.

Una és: “Guanya un campionat de la NBA”.

Encara estic treballant-hi. Soc a Phoenix ara. Una altra ciutat nova, un altre pis nou i més reptes. Tenim un bon equip jove que té un gran potencial. Totes les coses genials porten el seu temps. Ja hi arribarem. Una altra cosa a la llista és: “Guanya una Copa Mundial amb ‘la família’, amb la meva selecció”.

I aquest estiu la nostra selecció va guanyar la Copa del Món FIBA a la Xina. Realment voldria que la meva mare ho hagués vist. Va ser increïble veure com es viu allà el bàsquet. Vaig créixer idolatrant el bàsquet espanyol. Ser part d'un altre capítol de l'èxit del nostre país va ser realment especial. Vaig ser nomenat MVP, i quan el Kobe va presentar el premi, 11 anys després dels Jocs Olímpics del 2008, vaig sentir que estava tancant un cercle.

El bàsquet és molt important per a mi. Però sé que puc tenir un impacte en aquest món de moltes altres maneres. Sé que puc ser moltes altres coses. I, per descomptat, una d'elles segueix sent ser el fill d'una mare.

Cada dia intento fer alguna cosa per fer-la sentir orgullosa. Això és el que es mereix. Som un equip. Ens tinc per sempre. T'estimo, mare.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Sobre la firma

Robert Álvarez
Licenciado en Periodismo por la Autónoma de Barcelona, se incorporó a EL PAÍS en 1988. Anteriormente trabajó en La Hoja del Lunes, El Noticiero Universal y el diari Avui.

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_