Selecciona Edició
Connecta’t

Valverde i Koeman vetllen el Barça

La sensació és que aquesta vegada l'entrenador ja no sap què fer després d’anar tocant i canviant jugadors i de modificar un sistema molt assumit des dels temps del Dream Team

Ernesto Valverde, a la roda de premsa després del partit de Champions.
Ernesto Valverde, a la roda de premsa després del partit de Champions. AFP

El Barça va de mal borràs si fem cas dels xiulets que es van sentir al Camp Nou després de l’empat a zero amb l’Slavia de Praga. La regressió és evident i sembla imparable: ja no queda ni tan sols el consol de jugar a l’estadi, fins ara un camp intimidador i guanyador, per justificar l’actuació d’un equip que molt sovint es perd en camp contrari, com es va veure a València amb el Llevant. A aquest pas perilla també l’únic de què pot presumir, i que és el liderat de la Lliga i del grup de la Champions.

La classificació encara serveix d’excusa per als que ja fa temps que es remeten al marcador després d’haver relativitzat l’estil amb l’excusa que el joc evoluciona i avui dia la referència són els equips de la Premier League. El problema arriba quan es deixa de guanyar i el Barça va perdent cada cop més partits i més títols: en dos anys i mig s’ha passat del doblet de Lliga i Copa a conquerir la Lliga. Millor no parlar de la Champions des de Berlín 2015.

La sensació és que aquesta vegada Valverde ja no sap què fer després d’anar tocant i canviant jugadors i de modificar un sistema molt assumit des dels temps del Dream Team i després sacralitzat per la figura del mig centre amb Busquets. El Barça no desequilibra ni controla els partits perquè les individualitats ja no marquen les diferències a excepció de Messi, i el futbol col·lectiu no pressiona ni dona velocitat a la pilota, sovint sotmès pel ritme dels contraris, tant hi fa que sigui el Llevant com l’Slavia.

Els blaugrana no actuen com un equip, tampoc tenen un pla de joc estable, els falta continuïtat i sovint fallen la passada i perden la paciència: només cal veure les nou targetes que porta Piqué. Ho ha dit un entrenador de la talla d’Arsène Wenger: “El Barça juga com un equip en crisi; cada vegada que perd la pilota sembla que concedirà un gol al contraatac. A l’equip li falta confiança, dinamisme i ritme; és massa individualista als darrers 30 metres”. Paraula de l’exentrenador de l’Arsenal.

El Barça és un conjunt híbrid que no va bé de mig camp cap endavant i mai li ha agradat córrer cap enrere, ara mateix molt desestructurat i descontrolat, massa previsible i avorrit, incapaç de sincronitzar la passada amb la recepció, una jugada que semblava ben senzilla i eficaç per guanyar l’Slavia. Quan es necessiten dos futbolistes, i la acció no depèn exclusivament de Messi, les coses no funcionen al Barcelona. Els rivals li han perdut el respecte tant a la Lliga com a la Champions.

Alguns analistes hi veuen símptomes de decadència, una situació semblant a la dels temps de Rijkaard, mentre que Piqué demana paciència –abans apel·lava a la unitat– després de recordar que en unes circumstàncies similars van acabar guanyant el triplet el 2015. També hi ha qui recorda els temps de Tata Martino. A falta de joc, tampoc hi ha discurs: ningú sap engrescar la gent blaugrana, aixecar l’ànim, segurament per l’absència de lideratge als diferents estaments del FC Barcelona.

Una revolució que té com a màrtir un soldat tan lleial com Rakitic és una broma de mal gust que obliga a preguntar pel paper de Valverde. La sensació és que al tècnic li toca gestionar un any de transició, una situació que no volien ni ell ni la junta, i que va acceptar per la complicitat d’uns jugadors que ara fan veure que no el coneixen ni al Camp Nou. El risc és que l’equip es consumeixi si no s’hi posa remei aviat: cal canviar la rutina per la cultura de l’esforç i la passió, virtuts que són molt del Barça.

Mala peça al teler quan un equip sembla viciat i perd l’ambició, víctima d’errors estructurals i no només conjunturals, perquè aleshores s’acaba queixant pel que podia ser i pel que no serà, cosa ja coneguda al Camp Nou. El barcelonisme no surt de la sala d’espera en què està de fa temps, com els malalts que passen d’una prova a l’altra per descartar el que no tenen i encertar què els fa mal viure; se sap, això sí, que Messi té una clàusula que li permet deixar l’equip al juny i que Koeman en té una altra amb Holanda que li permet anar al Camp Nou a l’estiu.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >