Selecciona Edició
Connecta’t

“A mi només em fa callar la mama”

Les protestes i aldarulls dels darrers dies a Catalunya estan protagonitzats per joves que en molts casos reben el suport dels pares

Mares i Àvies per la República, en una manifestació el 24 d'octubre.
Mares i Àvies per la República, en una manifestació el 24 d'octubre.

La tensió era màxima el 17 d’octubre a la tarda a la plaça Artós de Barcelona. Al cor de Sarrià, un dels barris amb un nivell més alt de benestar de Catalunya, Maria Sala observava dos grups que una barrera d’antidisturbis dels Mossos d'Esquadra aconseguia separar per uns escassos 40 metres: a un costat hi havia membres de la ultradreta espanyolista i a l’altre, joves independentistes amb la cara coberta amb mocador i caputxa que deien que eren antifeixistes. Entre aquests últims s’hi trobava el fill de Sala, un noi de 16 anys. “Aquests dies és la primera vegada que es manifesta. I sí, és clar que em preocupa”, admetia la seva mare.

Els aldarulls més greus contra la sentència del Tribunal Suprem que va condemnar els líders independentistes els han protagonitzat sobretot joves de fins a 25 anys. Els disturbis han ocasionat a Barcelona i a la resta de capitals de província catalanes danys a l’espai públic que superen els 3,5 milions d’euros, han deixat més de 600 ferits –la meitat, policies– i més de 200 detinguts. Preguntades pels actes vandàlics de les darreres setmanes i pels enfrontaments amb les forces de seguretat, les mares consultades per a aquest reportatge subratllen que la violència per part dels joves han estat casos puntuals i que, sobretot, es tracta d’autodefensa.

Sala és veïna de Sarrià, com altres pares que presenciaven l’encarament entre els seus fills i ultres espanyolistes des d’una distància prudent. “Li dic que és bo que es manifesti, però intento convence’l que sigui pacífic. El que em fa més por és que no el veig. Vaig enviant-li missatges de telèfon, li demano que passi per casa abans de sortir a manifestar-se. Tots els pares estem així”, diu Sala. Els progenitors també s’informen entre ells sobre les proeses dels seus fills. Aquella tarda a la plaça Artós, un pare va reconèixer el seu fill emmascarat en el grup independentista: el va obligar a descobrir-se i el va enviar cap a casa, segons el testimoni de Sala. La resta de joves van anar cap a l’Eixample per continuar amb la protesta. Aquella nit es van reproduir a l’Eixample actes vandàlics, i xocs amb la policia i amb la ultradreta.

“A mi només em fa callar la mama”. La imatge d’un jove aixecant un cartell amb aquest lema va córrer com la pólvora a les xarxes socials aquell 17 d’octubre. A les protestes s’han pogut veure altres missatges similars; el més repetit ha estat “Mama, no soc a classe però estic fent història”. Els darrers dies han destacat grups activistes com Generació Primer d’Octubre o Mares i Àvies per la República (MAR). Les components de MAR s’identifiquen a les manifestacions amb un mocador que, segons elles, està inspirat en un fenomen tan llunyà i diferent del de la situació catalana com el de les Madres de la Plaza de Mayo durant la dictadura argentina de Videla.

Montserrat Piquer és professora de secundària i una de les fundadores de MAR. Piquer assegura que ja han creat una xarxa de centenars de familiars arreu de Catalunya amb l’objectiu de denunciar “la brutalitat contra els nostres joves”. “Els nostres joves han descobert que els valors democràtics que els hem ensenyat a l’escola no són veritat. Ells el que fan és defensar-se de la violència policial”, diu Piquer. Aquesta mare i activista ha estat testimoni dels disturbis de Via Laietana: “Els policies estan pegant a gent pacífica. És clar que hi ha algun jove a qui li pot la ràbia, però són excepcions. Dissabte passat hi havia tres provocadors. A un li vaig dir que marxés amb la seva policia; l’hi vaig dir en castellà, perquè m’entengués”.

“Mama, no soc a classe, però estic fent història”, diuen algunes pancartes

Diverses escriptores amb fills han reflexionat sobre la situació. Milena Busquets va publicar a El Periódico un article en què descrivia la relació amb el seu fill de 19 anys, un dels milers de persones que es van apuntar a l’ocupació de l’aeroport del Prat. Busquets, que es declara no independentista, va evitar dissuadir el seu fill d’anar a l’aeroport i va passar la jornada seguint per televisió, amb preocupació, el desenvolupament dels esdeveniments: “El Noé va arribar a casa passada la mitjanit, esgotat i mig al·lucinat, li vaig preparar una hamburguesa gegant amb patates fregides i se’n va anar a dormir”. El setge al Prat va deixar més de 100 vols cancel·lats i 75 ferits en les càrregues policials.

Una altra escriptora, Sílvia Soler, detallava el cas d'un amic que es va trobar el dia del setge al Prat amb la mateixa disjuntiva que Busquets: “Els nois em van dir que volien anar a l’aeroport. Encara són menors d’edat, així que la meva primera intenció va ser escriure una negativa i enviar-los cap a casa”, relatava Soler en un article al diari Ara. Soler va afegir que el seu amic finalment va optar per no oposar-s’hi: “Vaig pensar que no els hem educat per quedar-se a casa davant de les injustícies, així que els vaig escriure: ‘Aneu amb compte!”.

Diferències amb les protestes dels seixanta i setanta

Piquer destaca que no s’han de criminalitzar les accions dels seus fills i alumnes de la mateixa manera, segons el seu relat, que no es critiquen les protestes del maig del 68 o les revoltes contra les dictadures dels països àrabs. Carme Molinero, catedràtica d’Història Contemporània de la Universitat Autònoma de Barcelona, observa diferències importants respecte als moviments de protesta dels anys seixanta i setanta a Espanya i a Europa: “És difícilment comparable amb el que succeïa a Espanya en aquell moment perquè allò era en el marc d’una dictadura. I al marge dels sectors més polititzats, aquestes sinergies familiars no es produïen perquè en aquell context, a tot Europa, hi havia un component generalitzat de ruptura generacional i de mirada social”. Molinero creu que l’aproximació entre pares i fills es va produir a Espanya a partir de la Transició, “quan a l’horitzó ja es veia la democràcia”: “Però no es comparable amb això d’ara perquè en general, a la dictadura, a les famílies pesava més la por del que podia passar”.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >