Selecciona Edició
Connecta’t
L'ESCRITA OPINIÓ i

Musca domestica

Què busquen, les mosques, amb tanta insistència? Ja us ho dic: llepen tot el que voldrien tenir. Mentrestant, van comportant-se com el que són, el destorb natural per excel·lència

Imatge d'una mosca.
Imatge d'una mosca.

Ho hauríeu de veure: una pobra, pobra dona començant a escriure aquest article. Us prometo que no fa pudor. Us prometo que sobre l’escriptori no hi té restes de menjar. Ni cap tifa. Però la volten, bel·licoses, una vintena de mosques pel cap baix. Dues es munten, quin fàstic; dues s’esbatussen com si tinguessin banyes, masclejant; unes quantes es passegen sense acabar de trobar res que els convenci del tot. Què busquen, les mosques, amb tanta insistència? Ja us ho dic: llepen tot el que voldrien tenir. Mentrestant, van comportant-se com el que són, el destorb natural per excel·lència, després dels grans al cul.

Una, la més vil de totes, s’ho mira des d’un racó i es frega les mans (segur que hi guanya alguna cosa). Hi ha res pitjor en aquest món que un insecte pesseter? Sí: una bona, bona dona, de les que no trenca plats ni mata mosques ni res, com aquesta que us dic, incapaç de pertorbar-se per no fer mal a ningú. Hi hagi pau —pensa—. Tu ves per feina i tingues la boca tancada, que no t’hi entrin, quin horror. Llavors se li acut que potser amb el punter del cursor aconseguirà espantar-les de la pantalla. Però les mosques saben, deixeu-les anar, que hi ha actes d’escriptura inofensius, com ara aquest. Així que comença a replantejar-se l’ordre de la cadena tròfica, quin lloc hi ocupa cadascú. I la qüestió és que, ara mateix, les mosques senyoregen: entre sis, alcen una bandera damunt del monitor, en el que serà, suposo, un moment icònic en la seva història.

Havent vençut, podrien aturar-se, però no ho fan. N’hi ha que li han trobat el gust a zumzejar-li prop de l’orella. Ves a saber què diuen, li és igual. Que diguin el que vulguin, que això no canviarà les coses: ja porta mil set-cents vint caràcters amb espais i encara no ha començat a escriure d’allò que us volia parlar: Aquest dimarts, 29 d’octubre, va ser Sant Narcís, nostre patró, el dels narradors de Girona i foranies, vull dir, i el sant no ha fet res amb aquests insectes. I ho trobo molt desconsiderat, la veritat. Ho dic perquè la llegenda explica que hi té un control absolut, que les pot fer anar i venir. Tothom sap que ens va salvar, en moments crucials, amb un exèrcit de mosques. Que les va comandar contra les tropes del rei de França quan van assetjar la ciutat. Unes mosques gegants van sortir de dins del seu cadàver (devia estar molt podrit, l’incòlume) i van començar a pessigar els francesos fins a la mort o la retirada, ara no us ho sabria dir. Que s’ho mereixien, vaja. Però ella no. Ho hauríeu de veure: una pobra, pobra dona acabant aquest article mentre espera la misericordiosa fredorada de Sant Narcís, que la fred (aquí sempre femenina) s’emporti tots els mals que ara mateix l’envaeixen.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >