Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

La campanya i la llei de la gravetat

A mesura que la campanya avança es nota més la inquietud de Sánchez. I el líder que havia promès que la qüestió catalana entraria en la via del diàleg, adverteix els catalans sobre la fortalesa de l’Estat

Iceta i Sánchez en un acte a Barcelona a l'octubre.
Iceta i Sánchez en un acte a Barcelona a l'octubre.

Queda ja només una setmana perquè acabi una campanya electoral que s’ha fet eterna, malgrat que oficialment va començar aquest dijous. Catalunya ha monopolitzat el debat i no hi ha cap garantia que el resultat electoral produeixi efectes estabilitzadors. El poder s’imposa per la capacitat d’explicar-se, diu l’historiador francès Patrick Boucheron. I en aquest moment abunda la confusió. Tots parlen de Catalunya, però ningú no ens ha plantejat com sortir políticament de l’envit sense que perdem tots. Fa l’efecte que els dirigents polítics prefereixen viure instal·lats en les seves fabulacions abans que assumir les seves responsabilitats. Em nego a acceptar que tots els independentistes aposten per l’estratègia de la confrontació i que la immensa majoria dels espanyols estan en contra d’una solució política del conflicte i se senten a gust amb l’estratègia de judicialització permanent.

L’Institut de Ciències Polítiques i Socials de la UAB ha publicat la seva enquesta anual (d’àmbit català) amb un treball de camp realitzat entre el 25 de setembre i el 23 d’octubre que deixa poc marge per al·legar ignorància. La ciutadania catalana és més comprensiva amb el seu govern autonòmic que amb el central, sempre llunyà: el 62,6% té una opinió dolenta o molt dolenta del govern espanyol, el 44,8% del català. I el bo o molt bo només el 9,4% el dona al govern de Madrid i el 17,4% al de la plaça Sant Jaume. Uns i d’altres faran bé en escoltar el que ve del carrer, per començar a quadrar les peces del trencaclosques, davant d’un electorat no exempt de contradiccions, com tots els mortals. A la pregunta què votaria si demà hi hagués un referèndum: el 42,5% aposta per la independència i el 31,3% en contra. Però al seu torn, només al 39,8% li agradaria que el procés acabés amb la independència de Catalunya, mentre que el 47% preferiria continuar a Espanya. I, més difícil encara, a l’hora de pronosticar (com creu que acabarà?), és a dir, de passar dels desitjos a les realitats, la llei de la gravetat s’imposa: només un 10,6% creu que s’arribarà la independència, el 41,9%, que se seguirà a Espanya amb millores de l’autogovern, i un 25,7%, simplement, que s’abandonarà del procés. Per què la gent distingeix entre el desitjable i el possible i els dirigents polítics s’aferren a les seves propostes sense reparar en despeses i conseqüències? Sens dubte la ciutadania, almenys a Catalunya, està perfectament preparada per a les correccions que condueixin a una via realment transitable i evitin els riscos d’un gran descarrilament.

És tan difícil entendre que el programa de màxims no és a l’ordre del dia? Que la independència no està a l’abast de la mà i que la derrota de l’independentisme, tampoc. I obrar en conseqüència. Però de moment segueixen els exercicis de política espectacle que no ajuden a fer avançar les coses. L’últim invent, l’Assemblea de Càrrecs Electes és una fantasma, sense cap corporativitat institucional ni jurídica, moguda des de lluny per Puigdemont, que no té cap altre objectiu que salvar les aparences de la unitat inexistent de l’independentisme. Per descomptat, dona corda perquè des de Madrid es continuï construint el retaule de les atrocitats que serveixen de coartada per seguir en l’immobilisme del fonamentalisme patriòtic i constitucional.

I en aquest punt és especialment desassossegant el desplegament d’artefactes jurídics i amenaces judicials emprès pel govern, utilitzant el Consell de Ministres com a plataforma electoral. A mesura que la campanya avança es nota més la inquietud de Sánchez davant de la repetició elector al qual ell es va imposar. I el líder que havia promès que la qüestió catalana entraria en la via del diàleg i de la política, adverteix als catalans sobre la fortalesa de l’Estat —aquest dèficit permanent d'autoestima que obliga les institucions espanyoles a recordar al món com de fortes i magnífiques que són— i s’apunta a l’acorralament jurídic i administratiu de l’independentisme, sense cap proposta política de futur (fins i tot les lletanies federalistes li destorben). Si aquest és el missatge de Sánchez per mobilitzar el seu electorat, és molt preocupant, perquè dona per fet que a l’esquerra espanyola no hi ha una àmplia majoria de ciutadans a favor d’una sortida política a la qüestió catalana. Ni vull, ni m’ho puc creure.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >