Selecciona Edició
Connecta’t
PROVOCACIONS OPINIÓ i

Les intimitats de les bèsties

L’objectiu de Gustave Flaubert no és exactament narrar, sinó suggerir uns buits centrals que es van advertint de mica en mica

Placa en record a Flaubert a Ry, Normandia.
Placa en record a Flaubert a Ry, Normandia.

És un llibre auster que pot irritar alguns lectors per la seva deliberada fredor analítica, per la seva preferència per la inacció, per les situacions tedioses, per la immobilitat, perquè l’objectiu de Gustave Flaubert no és exactament narrar, sinó suggerir uns buits centrals que es van advertint de mica en mica, perquè construeix una trama sense que passi gairebé res excepte el pas del temps i els efectes devastadors que té sobre els somnis i les esperances dels protagonistes, uns il·lusos de província que ambicionen la glòria, el poder i la riquesa que imaginen que els ofereix l’aura de la capital. Llegir-lo és com mastegar cendra, va dir Henry James, però, durant els dies que els nacionalistes van incendiar els carrers de Barcelona —com si unes bèsties permetessin que se’ls transparentés la intimitat—, L’educació sentimental hauria pogut ser una lectura pertinent. L’eix de la novel·la és la Revolució de 1848, l’aixecament popular que va obligar a abdicar el rei Lluís Felip I de França i que va originar la implantació de la Segona República Francesa, i que, per cert, no compta amb la participació del protagonista: els dos dies d’aldarulls ha d’atendre a l’extraradi de París una cita amb la seva amant, i tampoc hi serà quan comenci la posterior repressió a càrrec dels representants de l’ordre establert perquè una altra amant l’ha convençut d’anar-se’n uns dies de vacances.

“S’ha proclamat la República! Ara serem feliços! Uns periodistes que estaven parlant fa un moment al meu costat deien que ara alliberarem Polònia i Itàlia! S’han acabat els reis, ho enteneu? Tota la terra lliure! Tota la terra lliure!”, diu Dussardier, un personatge secundari que ve a ser el representant d’un ambient i una societat, l’ingenu que esdevé la víctima innocent d’una insuficiència i una limitació, el rebel inquiet que ben aviat haurà d’acceptar que la seva fe en la utopia nebulosa i engrescadora que ha cregut possible no triga gaire —com si els segons avancessin a una velocitat supersònica i la república envellís molt de pressa— a convertir-se en un fracàs i una decepció: l’únic que li quedarà és el record d’un drama vulgar fet d’egoismes, roïneses i vanitats. Molts d’anys després de la Revolució de 1848 i del fragor de la batalla a les barricades als carrers de París, els dos il·lusos de província que van desembarcar-hi, conformes amb la mediocritat que els ha concedit la vida, ben lluny de la dimensió de poder que anhelaven, sense ni tan sols recordar que van presenciar la implantació fallida de la república, evoquen amb nostàlgia un episodi compartit —la visita a un prostíbul i l’escàndol que va ocasionar en el seu poble— i conclouen melancòlicament, sense frustració, que deu ser la millor experiència que han viscut.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >