Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

És el que sembla

Aquí hi ha una mescla de revolucions pendents i experiències per descobrir. Hi ha motius per al desconcert i raons per a la decepció. Però res de tot això avala una barricada

Un manifestante mostra una estelada a les protestes de Hong Kong, el passat 24 d'octubre.
Un manifestante mostra una estelada a les protestes de Hong Kong, el passat 24 d'octubre. Sopa

Ja no és que el sentit comú sigui el menys comú dels sentits, que ho continua sent. Tampoc que la lògica hagi desplaçat el seu centre de gravetat, que ho ha fet. És que observant tot el que passa al nostre voltant sembla com si la raó hagi perdut el seu afany i la insensatesa vagi guanyant batalles.

Si repassem el que succeeix amb més serenor que passió, poques coses resisteixen l’anàlisi detallat que respongui a l’ordre natural que havíem convingut. Passem de l’admiració a la condemna en un tres i no res. I de l’esperança al desencís a la velocitat de la llum. Per no dir del pacifisme a la violència, que és del que tristament ens estem ocupant aquests dies.

Passem de l’admiració a la condemna en un tres i no res. I de l’esperança al desencís a la velocitat de la llum

Gandhi, Martin Luther King o Nelson Mandela han quedat al racó de l’oblit. Ara no toca. Ja se’ls va citar amb fruïció. Se’ls va exprimir tant que les seves sentències els deuen semblar arcaiques als qui han optat per arxivar-les. Ja no convenen perquè el que ara es porta és mirar cap a Hong Kong, on s’han enviat estelades perquè els joves de negre puguin mostrar solidaritat amb els catalans alterats. I fer entendre que els desordres públics s’estan internacionalitzant per moments, com si tots fossin iguals, como si una suprema mà intel·ligent hagués pogut escollir els camins particulars cap al malestar universal. I, malgrat tot, qualsevol comparació és exagerada.

Dit això, sembla evident que algun mínim comú denominador ha d’existir quan a llocs diferents i distants del planeta sorgeixen insurreccions per unes raons que, vistes i seguides des de la llunyania, semblen insuficients. El preu del bitllet de metro a Santiago de Xile, per exemple. O el pagament de les trucades per WhatsApp al Líban. Es podria entendre la causa equatoriana perquè l’augment del cost de la gasolina té conseqüències per a totes les butxaques. O les sospites de frau electoral a Bolívia, un país convuls, d’altra banda, amb una divisió històrica que es representa en la doble capitalitat: La Paz, política, i Santa Cruz, econòmica. Però tot i així, què tenen a veure aquests casos amb el català? Tampoc els armilles grogues francesos, ni la crisi egípcia, tret que alguns busquin la formació d’una internacional de l'emprenyada.

Cap d’aquestes protestes té el seu respectiu suport institucional. Al contrari. Han fet caure governs (Líban) o obligat a remodelar-los (Xile), fins i tot a tenir-los sotmesos i situar-los entre l’espasa aliena (Xina) i la paret pròpia (Hong Kong). En canvi, aquí tenim un Executiu amb un president al capdavant que si no anima el carrer és perquè ja hi és. I qüestiona la seva policia com si ja no fos una d’aquelles estructures d’Estat per les quals suposadament l’independentisme havia de treballar des de les institucions. I vet aquí que defensar-se dels atacs organitzats amb la legitimitat democràtica que atorga el sistema ha esdevingut un pecat capital. Això permet a les forces de seguretat fer-ho de qualsevol manera? En absolut. És una obligació revisar aquelles actuacions que es consideren abusives. Com estan fent els Mossos i hauria de fer també la Policia Nacional. I prendre les decisions corresponents i obrir els expedients imprescindibles però sense oblidar que ningú està en possessió de la veritat absoluta. Ni tan sols aquells nois i noies que les seves mares i àvies tutelen exigint que no se’ls toqui i que els seus professors protegeixen amb les seves tolerants avaluacions. Definitivament, no volen que madurin.

Tenim un Executiu amb un president al capdavant que si no anima el carrer és perquè ja hi és

Nois i noies als quals ningú sembla haver-los instruït en la necessitat de portar la cara descoberta si volen ser coherents amb el que exigeixen i que no se’ls confongui amb aquells que la policia tradicionalment castiga. Ho hem vist també a la universitat. Una minoria encaputxada impedint el dret a estudiar de la majoria i actuant com si fossin aprenents de comando. No és estrany que el rector de la Pompeu Fabra se sentís desarmat davant dels intransigents que van bloquejar el centre i als quals va retreure no haver pensat en el que feien.

Aquí hi ha una mescla de revolucions pendents i experiències per descobrir. Hi ha motius per al desconcert i raons per a la decepció. Però res de tot això avala una barricada, una intimidació ni una batalla campal. Res justifica ulls perduts, testicles mutilats, contusions cranioencefàliques ni vèrtebres dislocades. I encara menys una resistència a la condemna de la violència, o una versió matisada, o aquella mirada cap a una altra banda que tant ens agrada practicar quan és l’adversari el que rep i tant insistim a atacar quan la víctima és nostra.

Quan això passa, quan necessitem una maleïda adversativa per avalar la nostra incongruència i matisar-nos, llavors sí que cal tornar a Gandhi. Al Mahatma que va dir: ull per ull i tothom cec.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ