Selecciona Edició
Connecta’t

La política, un lloc de treball

Un llibre sobre la Generalitat republicana mostra com la lluita dels partits per l’administració és tant un anhel sociopolític com una ànsia per col·locar la seva gent

Cartell de Cristóbal Arteche per a les eleccions de febrer del 1936.
Cartell de Cristóbal Arteche per a les eleccions de febrer del 1936. CRAI BIBLIOTECA PAVELLÓ DE LA REPÚBLICA (UB)

El disgust era gruixut: havien estat al seu costat en les boges aventures conspiratives quan la dictadura de Primo de Rivera, i ara que tocava poder, l’abril del 1931, Francesc Macià no només rebaixava la República catalana a Generalitat, sinó que, a sobre, no comptava amb ells a l’hora de conformar-ne l’administració. O sigui, sense ideals assolits... i sense feina. Un cop molt dur per als “descamisats del catalanisme”, els desheretats de l’ordre polític i cultural regionalista dissenyat pels dirigents de la Mancomunitat, la gent del Bloc Obrer i Camperol o d’escissions d’Estat Català, els joves de procedència rural i de petites ciutats d’interior que anaven a Barcelona per triomfar com a periodistes, intel·lectuals, artistes o, almenys, funcionaris... Només acabarien en aquesta darrera feina quan, després que no se’n sortissin gaire amb la campanya “La traïció de Macià”, van acceptar que la Generalitat era l’embrió d’on podria sorgir una revolució nacional i proletària dirigida per sectors tècnics i intel·lectuals, un canvi d’actitud i discurs que va coincidir amb la incorporació de molts d’ells, entre 1932 i 1933, com a funcionaris de l’administració catalana.

Sí, la lluita dels partits polítics per arribar a les institucions, ja fossin ajuntaments o la mateixa Generalitat, és una batalla per hegemonitzar i influir en la vida social i política, però també una ànsia per conquerir llocs de treball públic. O aquesta és una de les moltes lectures que es pot desprendre de Leviatán en Cataluña (Espuela de Plata), on l’historiador i professor de la Universitat Autònoma de Barcelona David Martínez Fiol (Barcelona, 1962) reflecteix tant les lluites (internes i externes) dels partits per assolir el poder com els marrameus i les frustracions dels qui, al final, si no l’aconseguien, no tocaven diner. En aquesta línia, l’autor deixa caure que la gran força del moviment sobiranista actual ha trobat una bona base social, precisament i per raons òbvies, en les classes mitjanes funcionarials de la Generalitat i de les administracions locals: segons com, els hi va la feina, també.

La idea força, des d’un bon començament, era que, sense trencar amb Espanya, a Catalunya li calia certa autonomia per desenvolupar-se industrialment; són les tesis reflectides al Memorial de Greuges (1885) o al Mensaje a la Reina Regente(1888): una descentralització administrativa com a via de modernització política, però que també generaria un funcionariat propi. Les Bases de Manresa (1892) ja parlen de l’organització del “poder regional”, amb càrrecs públics i militars només catalans, i la Mancomunitat (1914), tot i no tenir competències fiscals ni d’ordre públic, ni tampoc el control de l’administració de l’Estat a Catalunya, en canvi sí que tenia la clau d’accés a la funció pública. Així, Martínez Fiol defensa que la capacitat de generar llocs de treball de la Mancomunitat era “una manera de competir amb el republicanisme” (que volia passar a la pantalla de l’autonomia) “pel control de les classes mitjanes i professionals catalanes”.

Imatge de Bgrangulí sobre les eleccions municipals de Barcelona del 1934. ampliar foto
Imatge de Bgrangulí sobre les eleccions municipals de Barcelona del 1934.

A cavall entre la necessitat de sotmetre i foragitar l’oposició i de donar feina als seus, el 1923 el dictador Primo de Rivera nomenà molts militars com a delegats dels governadors civils i acabà traspassant, des d’una hiperatrofiada i inflacionada administració militar a la civil, 29 generals, 536 caps i oficials i 358 membres de tropa. Amb un tap així, als darrers anys les manifestacions d’universitaris contra el dictador foren notables: ells eren els aspirants a funcionaris d’un nou Estat, creu l’historiador.

‘Oblidats’ de la revolució

Part d’aquest funcionariat primorriverista se sentirà abandonat i depurat amb la dictablanda del general Berenguer, i alguns acabaran, considera Martínez Fiol, nodrint l’oposició republicana. Per la seva banda, la novíssima ERC, que pretén liderar una administració autonòmica amb gana de serveis (proposta que implicarà una necessitat de plantilles àmplies amb professionals), resulta que no té ni intel·lectuals ni aquesta mena de professionals per alimentar-la, cosa que l’obligarà a mantenir en els seus llocs de treball aquells que havien estat incorporats pels regionalistes de la Mancomunitat i els readmesos de l’etapa Berenguer: no eren titulats, però tenien el pedigrí d’haver lluitat contra la dictadura. Aquest és el context que explica el pes en la vida política i institucional de Catalunya als anys trenta del Partit Catalanista Republicà (Claudi Ametlla, Martí Esteve, Manuel Carrasco i Formiguera...), que, per l’alt perfil tècnic dels seus militants (metges, advocats, periodistes...), van tenir una representació en l’administració de la Generalitat que no els havien donat les urnes. Estant així les coses, apareix el descontentament dels “descamisats catalanistes”.

Joan Pich i Pon va assumir el càrrec de governador general de Catalunya, a banda que ja era l’alcalde accidental de Barcelona des de gener de 1935. ampliar foto
Joan Pich i Pon va assumir el càrrec de governador general de Catalunya, a banda que ja era l’alcalde accidental de Barcelona des de gener de 1935. EFE

Els fets del Sis d’Octubre de 1934 també es poden llegir sota aquest prisma: al carrer van sortir, d’una banda, els rabassaires i el sector mercantil, que bé podrien representar la gent del CADCI: dos grups, en definitiva, que es consideraven els grans oblidats de la revolució republicana de 1931. D’altra banda, ho van fer també molts funcionaris públics catalanistes d’esquerra, en bona part per la por de perdre els seus llocs de treball, feina obtinguda en molts casos més per mèrits polítics que professionals. Els anarquistes, malgrat que Lluís Companys no mantenia males relacions amb la CNT, no van donar suport a la revolta, marcats pel seu odi visceral cap a Josep Dencàs i els germans Badia, els seus enemics declarats, instal·lats a Palau a la conselleria de Governació i en els àmbits d’ordre públic.

La importància de controlar les institucions per a la batalla ideològica, però també per a la pax romana dins d’un partit, la sintetitza l’actitud del govern radical-cedista, que l’octubre de 1934 no derogaria l’Estatut sinó que només el suspendria (fins a abril de 1935), a diferència del que volia la dretana CEDA, que en demanava la suspensió. Era pur pragmatisme polític, el d’Alejandro Lerroux: es tractava de poder desmuntar l’estructura de poder i de clientelisme d’ERC i permetre, en la mateixa tacada de billar, refer el seu Partido Republicano Radical (PRR) i reconstruir la seva influència a Catalunya. Es va fer per la via de nomenar com a president accidental de la Generalitat una persona que no era ben bé dels seus, l’exdinàstic Manuel Portela Valladares, però que havia deixat bon regust entre els catalans conservadors quan va ser governador civil en els difícils episodis de pistolerisme a Barcelona (1910-1912 i 1923). Quan va ser nomenat ministre de la Governació, la presidència accidental de la Generalitat va recaure en Joan Pich i Pon, que també va assumir el càrrec de governador general de Catalunya, a banda que ja era l’alcalde accidental de Barcelona des de gener de 1935.

El Sis d'Octubre els funcionaris sortiren al carrer també per salvar el lloc de feina

Via decrets, el PRR havia aconseguit desbancar els regionalistes i ERC i s’esforçà per presentar-se com a salvador de l’autonomia i modernitzador de la seva economia, tal com mostrava el projecte conjunt entre ajuntaments, Generalitat i la Companyia Telefónica, de juny de 1935, per portar el telèfon als pobles on no n’hi havia. També es va vendre com a mostra de dinamisme i seriositat l’increment d’obres a Barcelona: 128 edificis i 96 reformes més el 1935 que l’any anterior (140 milions de pessetes de l’època). Unes xifres no gaire allunyades, però, de la condició de Pich i Pon com a president, també, de la Cambra de la Propietat Urbana de Barcelona... Els radicals reorientaven el govern autonòmic als seus interessos i, alhora, oferien la imatge d’uns funcionaris més preocupats per la feina i la modernització de la institució que per fer política.

El gir de la truita de febrer de 1936 comportà la creació immediata de comissions depuradores i la conseqüent reposició de funcionaris despatxats abans d’octubre de 1934. La recuperació de nomenaments de personal proper a ERC en l’ambivalent (pel seu paper en el règim transitori) Acció Catalana Republicana, o en la Unió Socialista de Catalunya (que havia donat suport al moviment d’octubre), va ser de tal magnitud que les queixes dels altres partits, especialment de la Lliga, foren constants. L’onada de la depuració arribà també a les mateixes files nacionalistes, descavalcant un bon nombre de dencasistes. Per a aquests el suposat “oasi català” era només un estratagema propagandístic per facilitar l’entesa política entre la Lliga i la direcció companyista d’ERC per tal de “repartir-se els càrrecs i els llocs de treball de l’administració pública de Catalunya”, diu Martínez Fiol. “L’Ajuntament en mans de la Lliga. Centenars i centenars de nomenaments i d’ascensos sense reglament, sense concurs, sense publicitat i sense vergonya”, bramava el març de 1936 una portada d’Ara!!, l’òrgan de les Joventuts d’Esquerra d’Estat Català, nascut poc abans de les eleccions del 16 de febrer de 1936, les terceres generals, i últimes, de la Segona República Espanyola.

Els socis del CADCI van recuperar la seu dos anys després del Fets d'Octubre de 1934. ampliar foto
Els socis del CADCI van recuperar la seu dos anys després del Fets d'Octubre de 1934. ARXIU

La bogeria de juliol i agost de 1936 també es pot llegir sota la premissa que la revolució era una via de promoció professional per als obrers manuals, marginats de les vies acadèmiques oficials d’accés a la funció pública, tant civil com militar, segons l’autor de Leviatán en Cataluña. L’assalt als llocs de treball de l’administració pública catalana per part de les masses i dels líders sindicals fou incessant aquells primers mesos de guerra. Les bestieses van arribar a l’eliminació de juristes de carrera i a l’arribada de militants sindicals i polítics d’esquerra i extrema esquerra com a jutges improvisats, amb casos tan tragicòmics com el de la composició del Tribunal de Justícia Popular de Lleida, amb el president i dos fiscals que eren ferroviaris d’ofici adscrits a la CNT i el POUM. El descontrol i la falta de professionalitat en la justícia catalana durant els vuit primers mesos de la Guerra Civil va ser denunciat fins i tot en un opuscle per Marià Rubió i Tudurí, germà del famós urbanista: La justícia a Catalunya: 19 de juliol de 1936-19 de febrer de 1937. Els secretaris dels ajuntaments van ser peces també molt cobejades.

D’altra banda, la continuïtat com a funcionaris de la Generalitat de la classe intel·lectual catalanista de la preguerra estava garantida a partir de certa estatització de les principals institucions de la cultura catalana i catalanista, com l’Ateneu Barcelonès, l’Institut d’Estudis Catalans o el Teatre del Liceu, però també, diu Martínez Fiol, a través de la configuració d’una xarxa educativa pròpia, coordinada pel Consell de l’Escola Nova Unificada (CENU), a la qual els mateixos anarquistes van afegir els centres de la seva òrbita... perquè no perdessin subvencions ni cobertures.

Depuracions

Un cop incorporats consellers anarcosindicalistes al govern de la Generalitat (una discutida via possibilista cap a l’obtenció del monopoli de la revolució, que dividia el mateix moviment), la batalla per l’oferta pública de feina també formava part del substrat dels Fets de Maig de 1937: la violència dels famosos “incontrolats” no deixava der ser una manera de marcar un territori veritablement llibertari que es negava a acceptar la centralització del poder, una variant de la lluita pels monopolis de l’oferta pública i privada de treball i de l’ordre públic, sosté Martínez Fiol. L’autor creu que el fet que el president del govern espanyol Juan Negrín busqués sotmetre definitivament els comitès locals i les col·lectivitzacions ja l’hi hauria estat bé a Companys.

A Lleida, el 1936 es van posar a Justícia ferroviaris de la CNT i el POUM

Com que la vida és circular, les primeres comissions gestores franquistes als territoris alliberats en plena guerra a Lleida i Tarragona ja van deixar entreveure falses fidelitats a la causa nacional. Però era una mena de quid pro quo: els feixistes no tenien quadres polítics a Catalunya i molts volien recuperar (o no deixar) la trona i la nòmina. Això explicaria que es trobessin alguns components continuistes en l’administració franquista respecte al personal que havia format part de la Mancomunitat, l’antic regionalisme o el primorriverisme, que tingué el seu cim en el nomenament el 1939 del comte de Montseny com a president de la Diputació de Barcelona.

La llei del 10 de febrer d’aquell any, per la qual es destituïen tots els funcionaris de la Generalitat i s’obria el trist procés de depuració i les presentacions d’avals, era la traducció legal de recompensar la gent fidel, tot donant-los llocs de treball públics, com es va fer a mans plenes amb els membres, per exemple, del Benemérito Cuerpo de Mutilados de Guerra por la Patria, uns col·lectius que tenien reservats un mínim del 30% dels llocs de treball a les administracions públiques. La política sempre ha donat feina.

Catalans amb Franco

Barcelona, maig del 1939: placa amb l'últim comunicat de guerra a l'Ajuntament.
Barcelona, maig del 1939: placa amb l'últim comunicat de guerra a l'Ajuntament. AFB C. PÉREZ DE ROZAS (EFE)

CARLES SANTACANA

1939. Any zero del “Nuevo Estado” a Catalunya, que li permet fer i desfer a voluntat després de la derrota militar republicana. I, òbviament, necessita milers de catalans que hi participin per fer efectiu el control del territori i de la societat. Els vencedors disposaven d’un fantàstic botí de guerra: milers de llocs de treball que havien de passar un procés de depuració política, des dels mestres als farmacèutics, i un altre gran nombre de càrrecs polítics, encara que fossin simples regidors d’un poble petit, que se situaven en una posició de privilegi accentuada per l’omnipresència de l’aparell estatal en la vida quotidiana.

La Falange (FET-JONS) va esdevenir aleshores l’instrument per enquadrar un personal polític d’adictos on van confluir sobretot persones sense militància anterior, els pocs falangistes d’abans del 1936 i un nombre important de tradicionalistes i catalanistes conservadors. Un munt de càrrecs locals ocupats per personal autòcton, com no podia ser d’una altra manera si el règim pretenia arribar arreu, situats sempre sota les ordres superiors dels governadors civils, càrrec en què la presència catalana va ser relativament escassa (l’historiador Martí Marín la xifra entre el 3% i el 5%), però significativa. Evidenciar l’existència d’aquests catalans franquistes és un dels objectius de Ha llegado España, el llibre de Marín que vol combatre la idea d’una societat catalana aliena al règim. La tesi no és nova: l’autor ja l’havia exposat fa anys arran del seu estudi sobre el personal polític dels ajuntaments catalans, i en aquesta ocasió es complementa referint-se també al que anomena “catalans de Madrid”, especialment tots aquells que en la dècada de 1960 van participar de càrrecs importants en l’aparell estatal per col·laborar en la fase de desenvolupament econòmic, per exemple amb noms com Laureano López Rodó, Fabián Estapé, Juan Antonio Samaranch o d’altres, una circumstància que considera que es va produir perquè tenien un perfil adequat a la gestió de l’etapa del creixement econòmic. Biografies interessades van voler situar aquesta participació en un sentit només tècnic, però Marín demostra que en la majoria de casos la sintonia política era evident.

El segon eix del llibre és sobre l’existència d’una política específica del règim amb relació a Catalunya, qüestió en què planteja una conclusió d’entrada: “La dictadura fou igual en tots els territoris de l’Estat, amb certs matisos que caldrà analitzar”. Certament, la mateixa essència del franquisme com a règim uniformitzador l’empenyia a una política formalment i institucionalment idèntica a tot el territori, però també és cert que era ben conscient que actuava sobre realitats socials diferents, i això porta l’autor a parlar de “polítiques específiques que el règim aplicà per domesticar les peculiaritats de la societat catalana”. Potser en algun moment l’especificitat i la peculiaritat van descolorir una mica el propòsit uniformitzador.

En tot cas, és evident que, pel que fa a Barcelona, la confluència d’una base catalanista i d’un potent moviment obrer van activar unes alarmes molt especials, que requerien d’accions especials, ja fos amb relació a la llengua i la cultura, ja fos sobre l’ús del sindicalisme oficial. Una mostra d’aquesta atenció específica és el sentit de l’autorització d’activitats culturals de la tradició catalanista, que es permetien “per evitar haver de parlar mai més d’autonomia política”. Aquest era el propòsit, encara que no va reeixir en el sentit desitjat, com es va constatar de seguida.

Resulta especialment interessant un apunt final del llibre: el contrast de què va ser dels polítics franquistes a Madrid i a Catalunya. Marín apunta que “la via madrilenya d’anada i tornada de la política encara mantenia els vasos comunicants amb l’Administració i l’empresa pública, mentre que la via catalana es trobava connectada més aviat a l’empresa privada”. Aquesta diferència no només va ser important en les trajectòries dels protagonistes, sinó que també ha influït en la percepció posterior de la vinculació de les elits catalanes amb el franquisme. Segur que va ser menor que les forjades al voltant de Madrid, però en cap cas anecdòtica, com a vegades podria semblar.

En definitiva, un llibre que vol combatre tòpics, fer emergir la implicació dels catalans franquistes (no només en la postguerra) i fer front al presentisme i la frivolitat amb què sovint es parla de la relació del franquisme i la societat catalana.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >