Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Converses amb Sòfocles

En temps de Twitter i Telegram, de tanta catarsi col·lectiva que s’expressa malament, o sense rumb, als carrers, quin bé que faria sentir els tràgics del món antic en la llengua viva d’avui

Julio Manrique a 'Èdip', de Sòfocles, l'any passat al Teatre Romea.
Julio Manrique a 'Èdip', de Sòfocles, l'any passat al Teatre Romea.

Em vaig dir: “Prou d’estar pendent dels carrers de nit al barri (visc prop de la Delegació del Govern espanyol i de la Conselleria d’Interior), a Urquinaona i a Laietana, i ves a sentir Sòfocles”. Era dilluns i des de llavors que no miro la tele, ni Betevé ni cap sèrie, i dormo, la mar de bé, amb les noves versions de les tragèdies del poeta clàssic. Les campanes han de sonar, durant dies, per celebrar aquest llibre, a càrrec dels traductors, poetes i professors de teatre Joan Casas i Feliu Formosa, que posa a disposició de la gent de teatre i de qualsevol lector un Sòfocles que pot ser dit amb ductilitat lingüística, com si fos el nostre contemporani: en vers, com va ser escrit, i en registre noble i planer. La paraula tràgica viva. Un complement meravellós de les traduccions canòniques del mestre Carles Riba, poeta i traductor, en la col·lecció Bernat Metge el 1951, en un registre culte més propi de la lectura que no pas de la representació escènica.

Érem a la llibreria Obaga, que també és del barri, uns quants, encisats, sobretot una servidora, que tinc llacunes enormes en el coneixement del món clàssic però sé reconèixer una persona sàvia quan la tinc al davant i quan la llegeixo. Acostumen a caracteritzar-se, les persones sàvies, per la humilitat en el tracte i la generositat del seu saber. Els traductors Casas i Formosa –el poeta d’envergadura que no para de fer recitals, seus i sobretot de mestres com Pere Quart, de qui la nit abans n’havia fet un a Sant Cugat, ja té una edat però continua en la bretxa de no permetre l’oblit– li havien demanat a Jaume Pòrtulas, hel·lenista i expert en tantes coses del món clàssic i de la traducció, en especial de Carles Riba, que els acompanyés. Vaig trigar una estona a copsar-hi el pinyol: no contra Riba, mai dels mais. Però el seu Sòfocles no està fet pensant en els actors i actrius. És així. Les seves frases no passen bé pel cos dels qui les han de dir a l’escenari. Són, això sí, un monument literari d’exigència cultural.

Sòfocles. Tragèdies ha estat editat per Comanegra i l’Institut del Teatre. Els traductors han traduït molt prèviament, però no són hel·lenistes i, en canvi, sí experts professors de teatre, Casas de dramatúrgia i Formosa de tallers de posada en escena en els últims anys, en els quals ha representat alguns tràgics en traduccions com aquesta. Una d’Èsquil, amb música de Béla Bartók, que francament m’agradaria molt veure. Joan Casas, poeta, narrador, traductor en diverses llengües, en particular del grec modern i ara del clàssic, és un altre savi. El seu pròleg en aquest llibre és una font de sabers explicats amb precisió, erudició i sobretot proximitat, situant Sòfocles –que va ser un jove guapo que sabia de música i ballava— al costat teu sense que deixi de ser el gran poeta, sense trivialitzar-lo.

Li pregunto si existeix en castellà, a la península, una traducció similar: recent, en vers, pensada per a l’escenari d’avui, que reuneixi les set tragèdies del poeta més difoses i reconegudes com a fonaments culturals. “Pel que jo en sé, no; les que conec són en prosa”, diu, i em dic que deu ser que no existeix o encara no s’ha publicat perquè s’està fent.

Tampoc soc ben bé teatrera, en això també tinc força llacunes, però Sòfocles convé molt aquests dies. Fins ara, almenys en català, en les representacions s’ha utilitzat la versió en prosa de Riba –en va fer dues, en vers i en prosa– o se n’ha encarregat una de nova, també en prosa. En el Sòfocles de Casas-Formosa el tràgic parla en hendecasíl·labs els protagonistes i en vers lliure el cor.

Els tràgics grecs convenen molt avui, repeteixo. I quan no?, diran els seus seguidors i lectors més persistents. Ho he pensat en llegir les paraules de Havelock citat per Casas en el pròleg d’aquest llibre fenomenal: “Les tragèdies gregues van ser compostes en un estat de contínua tensió psicològica entre les modalitats de la comunicació oral i de la comunicació escrita”. En temps de Twitter i Telegram, de tanta catarsi col·lectiva que s’expressa malament, o amb rutines ancestrals, o sense rumb, als carrers, quin bé que faria sentir els tràgics del món antic en la llengua viva d’avui, als carrers mateixos si es vol. En un model viable d’expressió, en paraules de Pòrtulas, que en català escasseja en la traducció dels clàssics però que, existir-hi, existeix. Aquest llibre preciós n’és una de les proves. Llegiu-lo i renoveu forces.

Mercè Ibarz és escriptora i crítica cultural

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >