Selecciona Edició
Connecta’t

Del fado al heavy passant pels porters de discoteca

La proposta del festival In-Edit, amb 51 títols fins diumenge, és realment abundant i diversificada

ZZ Top, en el documental sobre el grup.
ZZ Top, en el documental sobre el grup.

A l'Aribau Multicines encara projecten The Joker amb un gran èxit d'assistència. Aquests dies la clientela del supermalvat enemic mortal de Batman s'ha barrejat, davant la sorpresa dels uns i dels altres, amb una altra clientela tant o més fidel, en aquest cas la del festival In-Edit i els seus documentals musicals. No hi ha constància que cap fan de l'Univers DC s'hagi colat en una projecció sobre David Bowie o Lil Peep o, a la inversa, que una vegada allà cap addicte a la música hagi preferit deixar-se temptar per les fantasies superheroiques. Com a mínim no ho han dit i han dissimulat a la sortida.

La veritat és que aquesta nova edició de l'In-Edit barceloní (fins diumenge) s'ha obert penjant el rètol d'esgotades les localitats en moltes de les sessions inicials. I tenint en compte com va la venda anticipada sembla ser que en penjaran força més. Veure cues que arriben fins a la Gran Via per assistir a projeccions sobre Blue Note o Miles Davis és molt reconfortant, encara més veure que bona part del públic és força jove.

Durant el darrer cap de setmana passejar pels multicines del carrer Aribau era ficar-se en una bombolla totalment aïllada de tota la tensió que es vivia no gaire lluny d'allà. Les converses agafades al vol parlaven de música, de cinema, de disseny, de revistes musicals i fins i tot algun director es deixava aclaparar per les preguntes dels seguidors.

Un món aparentment tancat però que en realitat no ho és. Dissabte, per exemple, un documental sobre David Crosby gairebé va omplir la sala amb un públic que ja tenia una edat que no va repetir després amb el documental sobre la històrica revista Creem o sobre PJ Harvey. Públics totalment diferents per a les diverses propostes. És a dir, després de tots aquests anys els seguidors de l'In-Edit no van a cegues, escullen el que els interessa, una prova irrefutable que el certamen ha madurat i ha trobat el seu espai real a la ciutat.

David Crosby a 'Remember my name'.
David Crosby a 'Remember my name'.

La proposta del cartell, 51 títols aquest any, és realment abundant i diversificada. Això sí, després de passar un parell de dies veient documentals un gran temor impregna el cronista: totes les pel·lícules que ha vist utilitzen els dibuixos animats per omplir buits del discurs, una moda que fa una mica de por. Si a Boy Howdly, la història de Creem Magazine, estaven perfectament justificats, a It must schwing, la història del segell discogràfic Blue Note, resulten realment carregosos, i totalment injustificables a ZZ Top: That little ol' band from Texas o a Remember my name. Sembla innecessari intentar fer somriure el públic en un entorn seriós, fins i tot tens, com és Remember my name, el testament d'un David Crosby que se sap proper a la mort i vol deixar les coses clares en la seva biografia: tant amb les seves dones com amb els seus companys de feina, amb els quals admet que ja no es parla.

El documental dedicat a l'extinta Creem Magazine és un meravella per la frescor de la seva exposició, que va més enllà del que és una revista de rock per mostrar com es vivia tot aquest món als vuitanta.

Una altra pel·lícula que va més enllà del que semblava prometre el títol és la dedicada a l'efímera estrella Kate Nash, Underestimate the girl, un tractat de com sobreviure en la música quan tothom ja ha signat la teva esquela. Molts dels nostres artistes joves ho haurien de veure i prendre'n nota.

Un altre documental que val la pena veure i gaudir (malgrat les animacions) és el dedicat a ZZ Top. Res de nou però molt ben explicat i amb una música aclaparadora, poques vegades en un cinema se senten exclamacions amb els primers acords d'una cançó o aplaudiments quan s'acaba el tema.

I aquí segueix In-Edit, amb propostes que desmitifiquen tant el fado com el heavy metal, els porters de discoteca (Berlin bouncer), els cors gais o figures tan aparentment allunyades com Giacinto Scelsi, Chicho Sánchez Ferlosio, Leonard Cohen o John Lennon. Per a tots els gustos. 

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >