Eduardo Mendoza: “A Espanya no ens fiem dels polítics i per això sortim al carrer”

En una obra de teatre que escriu el germà del protagonista d'El negociado del yin y el yang (Seix Barral), Rufo Batalla, un personatge es passa l'obra caminant cap enrere i mirant fixament al terra per veure si entén per què no ha ensopegat. “És absurd”, deixa anar Batalla. “Però sí ets tu”, li respon el dramaturg. “Sí, em sento així, no entenc com puc estar avui amb aquesta novel·la, que la gent em faci cas. No he buscat mai res; em sorprenc de la sort que he tingut a la vida: el meu únic mèrit són les grans oportunitats que he aprofitat, com estudiar a Londres, treballar a Nova York…”, reflexiona Eduardo Mendoza sobre aquest segon lliurament de la trilogia que va iniciar l'any passat amb El rey recibe, primera de les estranyes aventures d'aquest periodista diletant. Ja se n'han venut 100.000 exemplars, els mateixos que ara Seix Barral ha decidit que siguin els de sortida del nou lliurament, en què el protagonista intenta complir un nou encàrrec del príncep Tukuulo, extravagant i sense regne.

Com admet Mendoza (Barcelona, 76 anys) que el personatge és el seu alter ego –"el seu recorregut vital és paral·lel al meu”–, potser també ell té una mica d'“aquesta vida sense ideals ni voluntat de compromís”, aquest “sentir-se lliure en l'absurd i insubstancial”, com d'alguna manera també ho era el Carlos Prullàs d'Una comedia ligera, també amb tocs autobiogràfics de la seva infància. “Tota la meva obra és una col·lecció de passius rebels, de gent que es troba al món i no saben ben què pensar i quan arriben a una conclusió ja és l'hora de morir-se”, juga entre la serietat i la ironia, com ha fet sempre en la seva obra. El fet de transitar en mons antitètics sense pertànyer a cap fan que l'autor de La veritat sobre el cas Savolta es consideri, en el camp vital i en el literari, “una mica ronin, els samuráis sense amo: és una imatge molt espanyola, la del vassall sense senyor; la veritat és que ja m'agradaria estar al servei d'una gran causa o d'un líder, però quan he vist tots el que he trobat ha estat millor fer-ho tot per diners…”.

“Tota la meva obra és una col·lecció de passius rebels, gent que es troben al món i no saben ben què han de pensar, i quan arriben a una conclusió ja és l’hora de morir-se”

La 17a novel·la de l'escriptor és, admet, la primera amb prous elements autobiogràfics, especialment dels seus progenitors: “Jo estic entre el protagonista i el seu germà, però també apunta el meu pare, al qui li agradava molt el teatre; era actor semiprofessional: a casa hi havia fotos seves amb bigoti i barbes postisses i espases, sempre amb El alcalde Zalamea o Fuenteovejuna a dalt i a baix. Em portava al teatre a veure el que ell volia; encara recordo Alejandro Ulloa fent de Hamlet”. Alguna cosa li va quedar perquè Mendoza és autor de tres llibres de teatre, tots en català. “M'hauria agradat escriure més teatre; entrar-hi és complex i aquí tampoc es perdona molt fer de polissó de gèneres; en català? És que és la meva llengua, però no és la meva llengua literària: la novel·la exigeix molts més registres”, justifica.

Tot i que una novel·la factual ho facilita, El negociado del yin y el yang mostra una liofilització de l'estil mendozanià: “És cert: les meves primeres novel·les les trobo avui barroques i complicades. Cada vegada opto més per la frase curta i el punt i aparti i el xoc entre substantiu i adjectiu. És curiós: soc permeable, vaig començar la carrera amb el gran experimentalisme dels Juan Benet o Juan Goytisolo i el formalisme i he acabat a l'època del Twitter”. I no lamenta haver apostat per una literatura de gaudi amb el relat, humorístic i barojià, que l'hauria desviat d'una obra de més importància. “Això m'ho he preguntat molt sovint. Ahir mateix llegia una cosa sobre Juan Benet. Fa 40 anys, en una conversa amb ell, ja ho vam abordar: em deia que per què no feia un tipus de literatura més intel·lectual, però no em surt: no sé si per falta d'esforç o per no haver d'afrontar l'agonia del gran artista”, confessa. I ho afirma: “Avui no sé si té sentit una novel·la d'altes pretensions intel·lectuals; no crec que estigui en el llenguatge literari del present; crec que això va acabar amb Thomas Bernhard. Els que veus ara són practicants d'un tipus de cuina que crec que ja no ens agrada”.

Encara que Mendoza no ho conreï, les dues novel·les del que en principi havia de ser una trilogia (“Serà una trilogia flexible: potser en seran quatre”) reflecteixen uns fenòmens socials o culturals concrets d'una època que després van ser el que van ser… o tot al contrari. Entre ells, una Barcelona que a finals dels 70 era “un reducte provincià, hipertrofiat, endogàmic i pretensiós”, escriu. “Una vegada cremada la gauche divine, Barcelona era una ciutat marginal comparada amb la moguda madrilenya, que va simbolitzar el veritable gran canvi cultural popular”, sosté. Avui, el mal de la capital catalana és que “és un producte turístic, dissenyada per passar-hi cinc dies, ni un de més, pels seus diferents ambients, i amb el punt just de batibull pels cotxes, un desori com el del Tercer Món sense la por real de viure a Istanbul o a l'Àfrica”.

“Tampoc sé si avui té sentit una novel·la d’altes pretensions intel·lectuals; no crec que estigui en el llenguatge literari del present; crec que això va acabar amb Thomas Bernhard”

Culturalment, assegura, li sembla que Barcelona està “molt diluïda". "Però jo també ho estic, i bé és cert que hi ha molt de teatre petit en barris, petites editorials…”. Millor Londres, on passa la major part de l'any? “Està fantàstica, però li durarà poc si continua amb el del Brexit: tota Anglaterra està parada amb això”. És un mal global: “Als EUA estan amb les ximpleries de Trump; a Catalunya, el procés… Tots els països estan tancats en un procés similar, potser fruit d'un turbocapitalisme dut a l'extrem, que fa que no sapiguem si som de Barcelona o de Singapur… Per això tots estem ficats en derivacions de glòries del passat, que si Churchill o el Dia D. I així, mentre el país està desfet i l'economia sota mínims, anem donant voltes sobre els temes de la identitat; tots estem en la psicoanàlisi de la identitat”. L'autor de l'assaig Què està passant a Catalunya ho té clar: “Pensis el que pensis sobre Catalunya veus que això és un bucle i que ja ens va bé amb aquest entreteniment… Viu en perplexitat compartida i veig malament la cosa, que està portant un perjudici durador per a la imatge del país i per al socioeconòmic”. I crida tàcitament a un consens: “No sé si es resoldrà, però almenys s'hauria d'abordar; una solució no sé si existeix, però sí que hi ha solucions”.

A Mendoza li crida l'atenció, però, que a Anglaterra, el conflicte del Brexit es tradueixi poc al carrer: “Als pobles no es veuen pancartes o banderes; les manifestacions són escasses i poc multitudinàries i això és perquè aquí la política es deixa en mans dels polítics: han de fer la seva feina, ells han de donar la cara. Aquí, com que no confiem en els polítics i votem idees, sortim al carrer a arreglar-ho personalment perquè no ens en fiem”.

“Amb Franco s’hauria d’haver fet un sorteig entre els espanyols, i el guanyador l’havia de portar a casa”

L'altre gran fil sociològic que cus la novel·la és la Transició espanyola. “No vaig viure'n el dia a dia: jo vaig tornar a Espanya el 1983; em sap greu no haver estat aquí, quan la gent es va fer seu el carrer de debò… Però ara m'interessa més la mort de Franco perquè va significar deixar tota una generació desvalguda, sense passat; el tercer volum anirà sobre això”, diu. Mendoza qualifica de cameo la sortida del dictador del Valle de los Caídos. “S'havia de treure d'aquí… Sempre he pensat que amb Franco s'hauria d'haver fet un sorteig entre els espanyols i que el guanyador se l'hauria d'haver endut a casa”, bromeja. La Transició es va fer malament? “El balanç és de notable alt; la mort del dictador semblava el pròleg a una nova Guerra Civil; en canvi, es va saldar amb una redistribució de la cultura de les oportunitats, va ser un moment molt tolerant i amb un sentit històric que calia fer entre tots i evitar grans mals… Cal veure si ara estem en un moment d'esperit així”.