Carlos Caszely, el golejador que va desafiar Pinochet
El davanter xilè va deixar una empremta al Llevant i l'Espanyol després de sortir del seu país amb el cop d'Estat del 1973
Per a la temporada 73-74, el futbol espanyol va tornar a obrir-se a la importació d'estrangers, tancada des del 1962. El Llevant, recentment ascendit de Tercera a Segona, va sorprendre amb Carlos Caszely. Es tractava del millor jugador de Xile, golejador del Colo-Colo, finalista de la Copa Libertadores i de només 23 anys. Grau Torralba, un president audaç que acabava d'arribar, volia el seu club a Primera al més aviat possible. Buscava algú d'impacte i resolutiu. El Colo-Colo va jugar en un partit d'estiu a Alacant i d'allà el va trucar un tècnic de club: “Tenim l'home”.
La negociació va ser rocambolesca. El Colo-Colo va seguir de gira cap a Moscou i darrere seu van venir Grau Torralba i el secretari del club, però no van passar de París per falta de visat. Des d'allà van negociar per tèlex, mentre feien creure a València que eren a Moscou. El Colo-Colo va acceptar, per vuit milions, i Caszely va posar la condició de jugar la repesca de Xile amb la URSS per al Mundial d'Alemanya. En efecte, va jugar el 21 de setembre l'URSS-Xile (0-0). Tot just deu dies abans s'havia produït el cop de Pinochet, i seguidament tota mena de vesànies. Un dolor per Caszely, conegut simpatitzant de la Unitat Popular d'Allende.
No hi haurà partit de tornada. La URSS es nega a jugar al Nacional de Santiago, escenari de detencions i tortures. Xile queda classificada. Caszely és acollit al Llevant amb orgull i devoció. Al desembre, a l'estadi Vallehermoso de Madrid, marca els quatre en el 0-4 davant el Rayo i es converteix en notícia nacional. Farà una bona temporada, amb 15 gols, però el Llevant patirà el desencís de baixar altre cop a Tercera.
Per tant, va al Mundial sent jugador de Tercera. En arribar a Xile per reunir-se amb l'equip, es troba que la seva mare havia estat detinguda, vexada i torturada pocs dies abans. Ella no estava per res, i allò sonava a advertiment al fill per les seves inclinacions esquerranes. Llavors es produeix una escena que marcarà la seva biografia. Pinochet fa una recepció per acomiadar l'equip. Va saludant un per un els jugadors i quan arriba el seu torn, Caszely s'agafa les mans darrere l'esquena. Pinochet dissimula i passa de llarg. Un periodista ho explicarà i això li costarà la carrera.
Després del Mundial, en el qual veu la primera targeta vermella de la història dels Mundials (es va introduir llavors) torna a València i juga la temporada completa a Tercera. Fa 26 gols, és el màxim golejador de totes les categories nacionals tot i que per aquests camps pelats de Déu el sacsejaven de valent. Però el Llevant es queda sense pujar, perd la promoció davant l'Alabès.
Amb un altre any a Tercera davant seu, Torralba decideix que el millor és vendre'l. El va comprar per vuit, i ara el ven per 25 a l'Espanyol. Però no podrà jugar fins al desembre, perquè ja hi havia dos estrangers, Jeremías i Ortiz Aquino, i es van allargar els seus tràmits de nacionalització, a la qual tenia dret pels seus dos anys a Espanya. En una entrevista s'autodefineix d'una manera curiosa: “En el futbol hi ha obrers, hi ha arquitectes i hi ha el cap, que és el que marca el gol, el que signa la feina de tots. Jo soc el gerent”.
Allò va fer gràcia i va passar a ser conegut com El Gerente. A Barcelona va adquirir gran ressò la seva història davant Pinochet, la qual cosa va contribuir a la seva aura. Triomfa. L'Espanyol va entrar a la Copa de la UEFA. Ell va jugar a la selecció catalana al costat de Cruyff, que va instar Núñez que el fitxés i es va apressar a intentar-ho. Li va dir a Caszely que li demanés a Meler, president de l'Espanyol, preu per la seva fitxa, “però no li diguis que és per al Barça, perquè s'hi negarà”. Caszely va parlar amb Meler, que es negava a fixar preu sense saber per a qui. Finalment, Caszely l'hi va dir i Meler s'hi va negar.
El segon any tot anava ben fins que Fernández Amado li va trencar el peroné en un entrenament. Dos mesos fora. En la reaparició va rebre una fissura en el mateix peroné. Dos mesos més. Any gairebé perdut. Pitjor va ser el tercer. Santamaría entrava en el seu setè curs com a entrenador perico i el grup se li escapava de les mans. El va reemplaçar Heriberto Herrera, un míster látigo que volia lluitadors, no caps. Caszely va passar a jugar molt poc.
Aquí va acabar la seva aventura a Espanya. Va arribar amb 23 i als 28 va tornar a Xile. Va deixar aquí 60 gols i molts amics a València i Barcelona, on torna amb freqüència. Va ser per un temps assessor de l'ambaixador xilè a Espanya. Es va llicenciar en preparació física i en periodisme. Va publicar una interessant autobiografia: Pasillo largo con final de pasto.
