Selecciona Edició
Connecta’t
LA LLIBRERIA COLUMNE i

“La llibertat és una llibreria”

El poeta català Joan Margarit publica 'Una mujer mayor' amb una editorial nova, La Cama Sol

El poeta Joan Margarit dijous passat a Madrid.
El poeta Joan Margarit dijous passat a Madrid.

Joan Margarit té 81 anys. Quan comença a recitar, per exemple aquesta última setmana a la Biblioteca Nacional, només falta que li surti la camisa per sota perquè el seu vigor de rapsode civil el converteixi en un noi. És arquitecte, calculava estructures. Ha tingut gairebé tots els premis (els últims, el Pablo Neruda, el Reina Sofia) i és català de Barcelona, tot i que en la seva biografia sentimental hi té, com una espasa de sol, el nom de Tenerife, on va passar una adolescència que marca els seus poemes i els seus records.

Té a les seves mans ara, mentre esperen els seus versos, les pàgines d'Una mujer mayor, que ha publicat una editorial nova, La Cama Sol. El promotor del segell, Javier Santiso, explica el nom. La seva filla de 3 anys no sabia dir "hamaca" i, d'aquesta manera, "cama sol" en resumia el significat. La Cama Sol, doncs, acull aquesta dona gran en la qual Margarit fa viatge amb la pintora portuguesa Paula Rego. Li van passant les diapositives dels quadres i ell va recitant els versos amb els quals ha acompanyat aquesta pintura que estima.

Declama i declara; té clar que la música és vers i pintura. És un recital greu i lleu alhora: el poema se centra en el quadre, el comprèn, i quan ell recita resulta evident que el que fa no és una il·lustració. El quadre i el vers s'il·luminen mútuament. Els colors, ocres, enfosquits, tremends, volen com música quan ell els toca, és a dir, els diu. Margarit explica la seva història, la de les persones properes a ell, la seva filla Joana, els seus pares, la seva família, els seus paisatges interiors, la seva pintura i la seva música, i aquesta pintora portuguesa que emparenta el seu art amb Francis Bacon o Lucian Freud, és el seu còmplice, la seva companya. Vers i pintura van plegats, animats per una música que ell mostra amb la passió amb què alerten els punys dels nens.

Després del recital, que va durar exactament una hora, com si hagués calculat la precisió de la seva estructura, preguntem a Margarit: “Què sent quan recita? Escriu per dins una altra vegada? Què conté la paraula parlada un cop ja és al paper?”. Ell va respondre, per escrit: “És molt senzill: la poesia, amb la música, és l'única eina seriosa de consol de la qual podem disposar (sempre que la pena t'enxampi llegint, esclar). Jo fabrico consol, estimat”.

D'això, del consol, n'havia parlat en el recital. I de la llibertat. “La llibertat és un estrany viatge”. “La llibertat és una llibreria”. Una forma d'amor, la llibertat. Desfilen “la trista Girona” dels seus set anys, “la desolada ciutat” de Barcelona, “que fas de puta”. Hi ha “un banquet moral”, unes bigues “que un dia van ser arbres”, la “veritable caritat” que fa por, l'illa “que continua a prop”. I, mentrestant, davant i darrere dels seus poemes, els quadres de Paula Rego, als quals ell fa companyia, desfilen amb la lentitud que té la pintura per fer-se música i, com ell diu, per procurar consol. En els quadres hi ha riure i paüra, colors que provenen dels temps trencats dels seus personatges.

Els poemes van néixer de la seva “set de Paula Rego”. La combinació a la qual al·ludeix és la de la bellesa amb la veritat, i d'aquesta unió ve el consol al qual ell es dedica. L'art final, el que sobresurt del que ell escriu i del que Paula Rego pinta, compleix la funció que s'espera: que l'art sigui “útil per a la vida humana”. Ell va pertànyer a la generació que va néixer a la Guerra Civil. La seva poesia rastreja, amb la seva mà acostumada a comprovar les ferides de les parets, “les petjades d'aquella brutalitat”, de la qual el va salvar, torna a dir, “el paradís terrenal” que als anys 50 va trobar a Tenerife.

Mentre la seva història es va dient, els quadres de Paula Rego acompanyen el seu trajecte, fins a la taca final, fosca com una tomba sense consol, el retrat d'esquena de Jane Eyre. “Mor per res i per gaire poc viu”. Als 60 minuts, com si hagués fet música, el mestre Margarit guarda les seves pintures i saluda com si s'hagués quedat nu enmig d'una llibreria.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >