Selecciona Edició
Connecta’t

“Aquí et marxen els complexos”

La manifestació de Societat Civil fa sortir al carrer gent que vol normalitat, que té la sensació de viure d’incògnit i com a molt surt al balcó a la nit a cridar d’amagat

Manifestants sota una gran bandera d'Espanya a la marxa de Societat Civil Catalana a Barcelona.
Manifestants sota una gran bandera d'Espanya a la marxa de Societat Civil Catalana a Barcelona.

La nit del dissabte a Barcelona va confirmar que per a uns milers de joves, la majoria vestits de negre tràgic, el millor pla de dissabte comença a ser sortir a armar-la grossa. Aquest era l’ambient a Via Laietana i Urquinaona, de gran quedada amb cerveses i porros en un parc temàtic subversiu, la mateixa Barcelona. Per part seva, molts periodistes es pensen que són en un parc de tirolines, amb tant de casc i armilla. Després va actuar la secreta de la Policia Nacional, arrestant a Gràcia, desprevinguts, almenys, tres joves, que hagi vist aquest periodista en diferents moments. Quan tornaven a casa. Són molts anys de kale borroka. I com en altres nits, detalls que després a les cròniques queden en segon pla: un veí que llança aigua des de la finestra als que s’enfronten a la policia, un altre que els increpa amagat en un pis alt entre els arbres. O, com dissabte, un veí que davant d’un arrest, amb dos nois a terra de boca-terrosa i emmanillats, va dir: “Ben fet”. Els que envoltaven l’escena gravant-la amb el mòbil el van insultar una mica, per no pensar que això era repressió, però l’home se’n va anar tot content a casa seva.

Bastanta cosa d’aquest sentiment d’estar-ne tip ha sortit l’endemà, aquest matí en la manifestació de Barcelona convocada per Societat Civil Catalana (SCC). Gent que ha interioritzat el fet de viure d’incògnit, sense significar-se. La frase més repetida amb diferència va ser: “Barcelona no es crema”. Al marge d’ideologies, els participants pensen que aquesta part del tema, la violència, no és un detall residual davant de les manifestacions pacífiques. El desig de normalitat, i no la mobilització permanent, es corresponia amb la gent que hi havia, no habituada a les manifestacions. La majoria anaven vestits com de diumenge o com si anéssin al futbol, amb la bandera a la cintura o a l’esquena. Els independentistes ja estan molt entrenats, porten una línia més Decathlon o boy scout. Hi havia més gent de mitjana edat o avis que joves, que en les sobiranistes són moltíssims. Algun dels assistents comentava rient que “aquests de Societat Civil són una mica fatxes”, però que algú ha de muntar això i de tota manera la protesta no és de cap partit.

Com que es manifesten poc, a la cartelleria hi havia frases més noves, parides que els seus portadors han anat remugant aquestes nits parlant sols davant de la tele: “Els extintors seran sempre nostres”, “Chis-Torra, no des la brasa, Torra, llámame”, “Libertad catalanes silenciosos”. Es palpava un emprenyament contingut que sortia a la llum, un ambient d’esbarjo escolar. Però també un to conciliador: “Seny juntos, sensatez juntos”, “Cuando salimos nosotros, las calles son de todos”, “No puedo escoger entre papá y mamá, lo mismo me pasa con Cataluña o España”. O un de molt lacònic que s’havia de llegir dues vegades: “Seso”. Quant a l’organització, va aprofitar per fer caixa: “Envia SCC al 25600 i col·labora amb nosaltres amb 1,45 euros”. Amb una empresa de Madrid, per cert.

En contrast amb el que se sent a les protestes sobiranistes, el crit era: “TV3 manipuladora”. Un equip de la cadena pública catalana que era enmig de la marxa va haver de suportar una senyora que es col·locava al costat del periodista amb una bandera d’Espanya, i també recriminacions dels que passaven: “Què, aquí no fa falta casc, eh?” o “¿Veieu que som molt normals, que no cremem res?”. També va ser increpat un equip de La Sexta, però uns altres manifestants van sortir a defensar-los dient que Wyoming és “boníssim”.

Parlant amb la gent se senten relats de famílies i amistats que ja no són el mateix. Espies el que diuen els teus coneguts a Facebook i ja situes a tothom, però després no parles del tema. Un bon resum del que pensen els que han vingut pot ser el d’aquest matrimoni de Manresa, Javier de Frutos, 49 anys, i Remeis Sánchez, 50. Ella porta una senyera i una bandera espanyola i en preguntar-li com se sent de sobte es posa a plorar: “M’emociono perquè jo estimo molt aquesta terra, penso en els meus pares, ell era de Granada i ella d’Almeria, que van venir aquí per un futur millor per als seus fills, i jo vaig néixer aquí i em sento catalana i espanyola, no veig per què hauríem d’estar separats”. Ell opina: “Això no pot continuar així, la ciutat bloquejada per uns quants i hem de sortir els altres al carrer per tornar a un estat de normalitat i de convivència, i no deixar a les mans d’uns quants el futur de Catalunya. Quan hem vingut aquí la carretera estava tallada. Ells poden fer el que vulguin. Els que es defineixen com a antifeixistes jo diria que són els feixistes d’avui dia, i els que intentem que això continuï funcionant, que hi hagi un ambient de convivència, som els que hem d’amagar-nos i no podem sortir al carrer. Hem estat massa temps en silenci. Aquesta manifestació et fa veure que no estem sols, que es pot conviure.”

Consideren que a Catalunya falta presència de l’Estat, “no pot ser només Hisenda i el DNI”. Creuen que els polítics són sempre molt ambigus, que les escoles i la televisió pública catalana “fan molt de mal”. “Aquí els nens estan completament coaccionats, parlen de Franco com si l’haguessin conegut. Els toca estudiar matemàtiques i física, i deixar-se de política”, asseguren. L’única solució, conclouen, és que es compleixi la llei.

La capçalera de la manifestació, amb els polítics a la pancarta, va avançar amb dificultat i hi va haver cert caos d’organització perquè poguessin arribar a l’escenari. Com a termòmetre, els crits que se sentien al seu pas van ser: “¡A tumbarlos!”, “Puigdemont a prisión”, “A defender España”, “Torra a la mazmorra”, “Viva la Policía Nacional”. A qui més cridava la gent, en actitud famosa, era a Rivera, se’l veia millor i és més alt que Casado o Iceta, per exemple. Ell saludava encantat de conèixer-se i que el coneguessin. Molt a prop hi havia Valls, i somreia com si es considerés també destinatari dels aplaudiments, però el cas és que ningú no el cridava.

En un dels discursos de l’acte, l’orador va proposar: “Hem d’oblidar tot aquest període i tornar a començar, amb l’esperit de Tarradellas.” Amb “tot aquest període” es referia al que va des del 1980, l’arribada de Pujol a la Generalitat, fins avui. Poca cosa, 40 anys. El desig de normalitat es tradueix en la utopia de fer com si no hagués passat res, com si encara fos possible, o un malson del qual encara ens podem despertar. Encara que tota aquesta gent després torna altre cop al seu estat de son quotidià, se’n van anar amb una dosi d’autoestima. Com deia un senyor: “Aquí et marxen tots els complexos!”. Al principi de la marxa les banderes d’Espanya es venien a cinc euros. Però al final, a tres. “Estas luego más difícil”, confessava un venedor senegalès, que desitjava treure-se-les de sobre. Sap que aquestes manifestacions no són cada dia, només en dates assenyalades.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ