Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Seiem i parlem

Hi ha consignes que són sortilegis, frases encantadores inventades pels aprenents de bruixot. Són clares i alhora fosques, moralment fosques. “Seiem i parlem” n’és una

Manifestació de la plataforma 'Parlem' aquest dissabte al matí.
Manifestació de la plataforma 'Parlem' aquest dissabte al matí.

Hi ha consignes que són meravelloses. Sobretot per la seva eficàcia i la seva capacitat persuasiva, derivada d’una aparença de senzillesa i de claredat, a prop de la revelació intuïtiva d'una veritat indiscutible. La més famosa és el dret a decidir. Qui pot argumentar-hi en contra, encara que no sapiguem sobre què hem de decidir? Si tenim dret a decidir sobre la nostra vida, la nostra professió, la nostra dieta, el nostre vestit, fins i tot el nostre sexe, això individualment, com és que no reconeixem el dret a decidir col·lectivament sobre el que nosaltres mateixos determinem que volem decidir?

Ara acaba d'aparèixer una nova consigna simpàtica, impossible de rebatre: “Seiem i parlem”. No hi ha manera d'oposar-se a una cosa tan normal i pràctica com és seure i parlar del problema que a tots ens angoixa, en lloc d’escometre’ns a cops de pedra i de porra com ha succeït fa uns dies, a Barcelona especialment, i com va succeir a tot Catalunya fa dos anys, en aquell nefast 1 d'octubre que alguns volen que duri anys. Quin horror!

La primera pregunta és saber qui són els qui s’han d’asseure, amb un dubte inicial molt seriós. És que potser no hi ha unes institucions, tant en el nivell de l'Estat espanyol com de l'autogovern català, on s’asseuen i parlen els representants de tota la ciutadania? La proposta implica, segons sembla, prescindir d'aquestes institucions i trobar uns representants diferents.

Podrien ser els governs respectius, tot i que un, el català, es troba totalment paralitzat, desautoritzat i fins i tot rendit com a govern, i l'altre és un govern en funcions a l'espera de les eleccions del 10 de novembre. Al marge que cap dels dos té majoria per negociar res, el català té un hàndicap més gran: si hi ha algú que no representa el conjunt dels catalans és el govern de Quim Torra, que ha fet bandera del contrari i ha estat i està agitant contra els ciutadans que no comparteixen la seva visió divisiva de Catalunya.

D'altra banda, els partits que el conformen, amb majoria parlamentària però no social, són els responsables de la vulneració de drets civils i polítics perpetrada els dies 6 i 7 de setembre del 2017, quan van aprovar la legislació per celebrar un referèndum d'autodeterminació sense garantia jurídica, que havia de donar lloc automàticament a la proclamació d'una república independent. Ningú, per cert, parlava de seure i de parlar amb els representants de la ciutadania disconformes amb aquell camí il·legal, per anticonstitucional i per antiestatutari, emprès llavors, ben al contrari, tots els que el van prendre van fer gala del seu menyspreu per la minoria i del seu menysteniment de totes les opinions i dictàmens legals, des dels organismes del parlament català fins al Tribunal Constitucional.

Seiem, d'acord, però que no sigui Torra o algun dels seus adlàters qui representi els catalans. Josep Tarradellas, l'ancià president a l'exili, sense legitimitat directa del sufragi universal, va saber representar molt bé el conjunt dels catalans, però Torra, president interí i vicari a les ordres del fugit Puigdemont, pescat del número 11 de la llista i amb les seves penoses i conegudes expressions supremacistes i xenòfobes, només representa ara l'extremisme de Puigdemont i part del PDCat i la CUP, ni tan sols ERC.

Parlem ara de parlar. De què cal parlar? De com tornar a fer el que mai s’hauria d’haver fet? El temps no transcorre en va i la història del present és també la d'un munt de ruïnes. Una d'elles és el dret a decidir, per cert. Després de tot el que ha succeït, fins i tot les presons provisionals, la sentència i les condemnes, les reaccions espontànies i les violències preparades, i sobretot els efectes col·laterals dels quals ningú vol responsabilitzar-se, hi ha camins que s'han convertit en impracticables, per la qual cosa constitueix una greu irresponsabilitat el fet de seguir insistint que no n’hi ha d'altres.

No abandonem el fil dels efectes col·laterals abans d'entrar en els camins inviables. De la primera onada sobiranista en va sorgir Ciutadans, ara una mica desinflat. Però de la segona, la de la persistència després del fracàs, n’ha sorgit Vox. Tots dos són més efecte que causa, no ens confonguem. Hi ha un angelisme sobiranista que pretén viure per damunt de les lleis ja no de la societat política sinó fins i tot del món de la física, de manera que les accions no produeixin reaccions. Ara són aquí i no serveixen les excuses per prescindir de la seva existència. Faran valer els seus vots, com tots, encara que no ens agradin. O precisament perquè no ens agraden.

Anem als camins. Manuel Valls ho ha dit amb una contundència provocadora, pròpia de qui ha rebut una educació en la llibertat de consciència i d'expressió com la que facilita l'escola francesa laica i republicana: no hi haurà independència, tampoc referèndum d'autodeterminació, ni tan sols amnistia. Catalunya en Comú ofereix una fórmula més conciliadora i també ambigua, que en síntesi consisteix a reforçar l'autogovern català, aconseguir la llibertat dels presos i posar a votació de la ciutadania catalana l'acord.

I és veritat: l'autonomia es pot reforçar dins de la Constitució, igual que és possible indultar els presos i finalment posar a votació un nou Estatut entre els catalans o fins i tot una reforma de la Constitució entre tots els espanyols. Però això, que és perfectament legal i fins i tot pot ser convenient per a la vitalitat de la democràcia, s'ha de fer on s’asseuen i parlen els que representen a tots els ciutadans, no en una taula bilateral i menys amb la pretensió que uns representen a Catalunya i els altres a Espanya. Requereix a més unes majories, que cal aconseguir a les urnes, no en conciliàbuls secrets i menys encara amb la intimidació i la coacció de la violència al carrer.

Hi ha consignes que són sortilegis, frases encantadores inventades pels aprenents de bruixot. Són clares i alhora fosques, moralment fosques. “Seiem i parlem” n’és una.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >