Selecciona Edició
Connecta’t

La Polla Records, tal com dèiem ahir

El ‘punk’ desgastat, imperfecte, accelerat i insolent del grup alabès va mantenir dreta la seva bandera en el primer dels seus dos concerts al Sant Jordi

Evaristo Páramos, líder de La Polla Records, en un moment del seu concert al Palau Sant Jordi.
Evaristo Páramos, líder de La Polla Records, en un moment del seu concert al Palau Sant Jordi.

Escenari fosc, encara buit. Les dues pantalles laterals, les més grans que ha portat un grup, que com ells, segur que mai no les havia utilitzat abans, emmarcaven una creu que el foc anava llepant gradualment. Pocs mòbils en marxa, les coses es veuen amb els ulls. El Ku Klux Klan? No, La Polla Records, que just apareixien llavors vestits de... bé, de músics que no es vesteixen per actuar. Sona Salve, un dels temes del seu primer disc, el més representat en el repertori, i el Palau Sant Jordi de Barcelona va bullir divendres a la nit, en el primer dels seus dos concerts a la capital catalana després d’una gira que els ha portat per València, Madrid i Bilbao. En comparació, la marabunta és una brometa de nor-res. Els cossos topaven els uns amb els altres a les primeres files com a senyal d’alegria, satisfacció i participació. Tot molt físic, i el líder de la banda, Evaristo Páramos, ferreteria en forma d’arracades que li penjaven de les orelles, va començar a escopir a terra. Feia salts estimulat per un públic que encara estava més estimulat pels seus salts. Ja feia ni més ni menys que 16 anys que estaven separats, però gairebé tot semblava remuntar a finals dels setanta, quan el grup naixia a l’alabesa Salvatierra. Com és possible?

Punk desgastat, imperfecte, accelerat i insolent. Les seves veritats són les d’aquelles que amb prou feines tenen més veritats que la desesperança i el fàstic, escopides amb la consciència d’estar dient-les sense ànim proselitista, sense necessitat que ningú no les comparteixi, només impulsades per la mateixa ràbia. No hi ha futur, això sembla clar, i si n’hi ha, la veritat és que fa mala pinta. I allò de “no som ni capellans ni polítics, no necessitem que ens cregueu”, com a subtext d’unes lletres que són protestes contra l’estilització. I tot és veloç, més que internet, que es va inventar després del Tope bwana, una de les cançons de Salve absents del repertori potser perquè “Disfrutes negre? / Tope bwana” no es pot reconvertir en Disfrutes, subsaharià? / Per descomptat, benefactor occidental”. Al gra, velocitat. En vint minuts van sonar deu cançons i en una hora i quaranta-cinc minuts, ni més ni menys que les 44 que van acabar formant el repertori.

Escenes del concert: la llotja plena d’aficionats ballant, un d’ells anava sense samarreta. Una cosa mai vista. Ningú no va gosar fer-los fora. Més escenes: els breus descansos en aquell esprint d’hora i quart no conduïen la banda a camerinos, sinó que només la retiraven a la zona del darrere de l’escenari mentre sonava alguna cançó. Una d’elles, El conjunto, del mateix grup, una descreguda imatge del negoci musical. Una altra de Connie Francis, un Stupid Cupid. Evaristo la va comentar: “És, probablement, la millor cançó de la nit”. Una escena més: res del que va caure a l’escenari —xapes, banderes, pancartes— va quedar en l’oblit, tot era recollit i exhibit en una mostra de respecte que no va necessitar paraules. Les coses es fan, no es diuen.

Ha passat molt temps des que el grup va irrompre en l’escena el 1979, però el més desesperançador és que les seves lletres encara tenen sentit, fins i tot més que llavors. Sort que ja són vells, que si no potser els hauria caigut una querella, cosa que als anys setanta, sens dubte, no passava. Amb una actitud que poc ha canviat amb els anys, un físic que als seus gairebé seixanta anys no impedeix a Evaristo buidar-se, La Polla Records ja no és un grup de so contemporani, ara els joves es queixen diferent, però l’essència dell que escupen es manté incòlume. I és que, tal com dèiem ahir...

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >