Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

De l’exhumació a la refundació

Amb la retirada de Franco del Valle de los Caídos s'haurien de fer les profundes reformes pendents i construir un nou consens. El conflicte català podria ser l’oportunitat

Simpatizantes de Franco en Mingorrubio el día de la exhumación de Franco.
Simpatizantes de Franco en Mingorrubio el día de la exhumación de Franco. REUTERS

“A mi em preocupa el futur dels meus fills i no el que va dividir els meus avis”. Són paraules de Pablo Casado i confirmen el que es va veure en l’espectacle de l’exhumació de Franco, més propi d’una pel·lícula de Berlanga que d’un acte de reparació històrica. La notícia no és que Franco hagi estat exhumat del Valle de los Caídos, sinó que hagin trigat 44 anys a fer-ho.

L’exhaustiva transmissió televisiva que va aixecar acta de l’esdeveniment –les imatges es van propagar per tot el món– dona pistes sobre el perquè d’aquest retard: l’ombra del franquisme és allargada. Els franquistes –amb el colpista Tejero inclòs– van tenir un ampli protagonisme durant tota la jornada. El general De Gaulle va reconstruir la República francesa sobre el mite de la resistència, i es va trigar 30 anys a reconèixer l’amplitud del col·laboracionisme a França; la transició espanyola es va cobrir amb el relat de la reconciliació (i amb una amnistia innecessàriament afectada d’amnèsia) i ara hem tingut l’oportunitat de veure que les restes del franquisme continuen aquí, encara que faci vergonya reconèixer-ho. I Casado desvia l’atenció per eludir el que és evident. Que el franquisme continua sent un tabú per al PP. No es pot tocar. A la gran família de la dreta hi ha molts votants amb síndrome d’enyorança de la dictadura. No oblidem que la força electoral del PP se situa per sobre dels 65 anys.

Casado passa de puntetes sobre el que Vox defensa sense escrúpols. Però el PP continua allà on sempre ha estat: negant-se a condemnar el franquisme, amb el pobre argument de no perdre el temps mirant el passat. El problema és que no hi ha present sense passat, i negar-ho genera ignorància voluntària a l’hora d’entendre el que passa. Segons una enquesta de Metroscopia, només el 48% d’espanyols estan a favor de l’exhumació de Franco. I un 38% es manifesten en desacord. El franquisme sociològic existeix. Això confirma tres coses: que la divisió en dos blocs persisteix, que la dreta no ha fet els deures democràtics i que, en temps convulsos com els actuals, la malenconia condeix.

El franquisme continua sent un tabú per al PP. No es pot tocar. A la gran família de la dreta hi ha molts votants amb síndrome d’enyorança de la dictadura

Pedro Sánchez ha fet el que cap dels seus antecessors havia gosat fer: treure Franco del Valle de los Caídos. Per fi ha arribat una reparació que s’havia retardat de manera inexcusable. Les acusacions d’electoralisme formen part del pobre arsenal dialèctic del discurs negacionista. Però no és el final de res. Al contrari, hauria de ser el principi d’un compromís renovat amb la democràcia, en un moment en què la democràcia liberal viu emboirada, tant en l’escenari espanyol com en l’europeu.

El missatge de futur ha de ser contra l’autoritarisme postdemocràtic en construcció. I el del present, l’exigència en la defensa de les llibertats i el compromís a no buscar dreceres per als problemes polítics. La democràcia espanyola està encallada: amb el conflicte sobiranista català, amb les fractures socials que s’engrandeixen i amb perillosos senyals de dessocialització al ritme de la mitologia neoliberal. La política ha fracassat transferint a la justícia un problema com el català, que només es pot resoldre políticament. En un clima molt donat a la regressió de drets i llibertats a tot Europa, la legislació i la jurisprudència s’endureixen a Espanya i veiem constants limitacions a la llibertat d’expressió que semblaven superades. Com que no hi ha autoritat, l’autoritarisme treu el cap.

L’exhumació de Franco només serà fèrtil si serveix com a impuls a una nova etapa de renovació legislativa i institucional d’un règim sorgit d’un pacte –probablement l’únic possible– en un determinat moment històric. Han passat 40 anys, que l’exhumació de Franco hagi estat, per fi, viable hauria de ser una invitació a emprendre les profundes reformes pendents i construir un nou consens. Si de la necessitat se’n fes virtut, el conflicte català podria ser l’oportunitat. Encara que la falta de grandesa a totes dues parts faci témer més aviat el contrari: que l’endemà de l’exhumació, això serveixi per anar cap enrere.

Què s’ha de fer, ara, amb el Valle de los Caídos? Treure d’una vegada les persones que hi van ser enterrades sense ni tan sols comunicar-ho als familiars. I, després, m’apunto a la solució de Maruja Torres: que el cobreixi l’heura. I regar-la bé. Està massa contaminat perquè es pugui recuperar.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >