Selecciona Edició
Connecta’t

Joves rere la foguera

Cinc participants de les protestes a Catalunya expliquen què els ha portat al carrer. Les motivacions, tal com coincideixen els especialistes, van més enllà de l’independentisme

Des del dilluns 14 d’octubre, data en què es va saber la sentència del procés, Catalunya —i sobretot Barcelona— ha vist créixer una onada de protestes en què, quan es fa fosc, no ha faltat la crema de més d’un miler de contenidors, destrosses del mobiliari urbà i llançaments de pedres contra la policia. Les cinc jornades de greus disturbis es van saldar amb uns 600 ferits, manifestants i agents a parts iguals. Quatre persones han perdut un ull per l’impacte de pilotes de goma llançades pels antiavalots i un policia encara es recupera a l’UCI.

En primera línia, enfrontant els agents, es calcula que hi ha mig miler d’antisistema que la policia ha dividit entre militants de l’independentisme revolucionari i àcrates. Però s’hi han afegit centenars de joves disposats a mantenir el pols al carrer, de manera pacífica o amb pedres a la mà. Els va fer sortir al carrer la sentència, però les seves raons van més enllà del sobiranisme.

“Hi veiem una pluralitat de perfils, entre els quals hi ha una base de classe mitjana d’estudiants que veuen el seu futur en qüestió”, analitza Carles Feixa, investigador de moviments juvenils a la Universitat Pompeu Fabra. “Hi ha una sèrie de circumstàncies que han encès la metxa: la precarietat laboral, els mini jobs, les taxes de la universitat i un sentiment d’injustícia. És la primera vegada des de la Transició que els joves veuen que viuran pitjor que els seus pares. Una Catalunya independent és per a ells l’única utopia concreta”, afegeix.

Aquesta percepció d’injustícia és “crucial” per explicar l’adhesió, segons Ricard Vinyes, catedràtic d’història contemporània de la Universitat de Barcelona. “És tremendament subjectiu, però el desacatament, el rebuig, és procedent quan es considera il·legítima l’autoritat que s’està exercint. I allò il·legítim no és respectable”, completa.

Per Jordi Mir, del Centre d’Estudis sobre Moviments Socials de la Pompeu Fabra, els malestars s’acumulen. “S’ha ajuntat la reacció a una sentència que hi ha qui considera excessiva amb un malestar social. Hi ha persones amb un discurs molt clar sobre com la violència pot ser un mecanisme de transformació social i persones que se sumen perquè no veuen cap altra manera de ser escoltades”.

EL PAÍS ha parlat amb cinc joves que van participar en algunes de les protestes que van sortir als carrers de Barcelona la setmana passada. Aquest és un extracte de les converses mantingudes.

Estel Carbó, estudiant de Pedagogia, 20 anys.

No vull que hi hagi desgràcies, però vull que es vegi el foc

Joves rere la foguera

“La via pacífica només ens ha portat al no”

Sempre m’han venut que en una Catalunya independent viuríem millor. No n’estic convençuda, però segur que algunes coses funcionarien. No hauríem d’estar pagant el que no ens correspon. Cuido una nena de 6 anys per guanyar alguns diners. I els caps de setmana soc voluntària en un centre d’adults amb discapacitat. Com que visc molt lluny de la universitat em passo quatre hores al dia en transport públic i pago 200 euros al trimestre. Pago 1.500 euros de matrícula universitària de Pedagogia i si volgués fer un màster me’n costaria 3.000. A casa –som quatre, comptant el meu germà- vivim només del sou del meu pare, que és d’uns 2.000 euros. Fa més d’un any que la meva mare no treballa. És una independentista aguerrida. El meu pare no, però creu que els joves ens hem de moure. Jo veig que no ens escolten, no ens donen veu, les coses no podrien anar pitjor del que ja hi van. Em sento dins d’una roda: si no treballo no puc estudiar, però si no estudio no podré treballar. I això —i la protesta— transcendeix l’independentisme. La violència –jo no l’anomenaria així— és necessària per donar visibilitat al conflicte. No desitjo cap desgràcia, però vull que es vegi el foc. La via pacífica només ens ha portat al no. I això que soc una persona que té por: jo no em posaré en primera línia

Jordi, nom fictici, 21 anys, estudiant i aturat

Cal defensar el carrer

Joves rere la foguera

“Cal defensar el carrer”

M’agrada el rap, escric lletres i poesia. Parlo de mi i del que veig en el dia a dia. No soc anarquista, però em considero antisistema. El capitalisme em sembla una xacra que enriqueix només unes quantes persones. No soc independentista, veig això de les fronteres com una bogeria i em sembla absurd crear-ne més, però l’1 d’octubre vaig votar a favor de la independència com a protesta contra l’Estat. Mai no havia cremat un contenidor ni res de semblant, però aquests dies he fet barricades i els meus col·legues van començar a picar el terra amb pals per treure pedres i llençar-ne a la policia. Allò de picar el terra no em va semblar gaire correcte perquè és un espai que compartim tots, però bé. Van carregar contra nosaltres i no apuntaven a terra com diu el reglament. Que per què no me’n vaig anar? Perquè la policia no havia de passar. Cal defensar el carrer, la policia és un símbol feixista per a nosaltres. Jo em moc per un futur millor. El fi no justifica els mitjans, però si els negres no s’haguessin reivindicat encara serien esclaus i si les dones no s’haguessin reivindicat tampoc podrien votar. No estic inventant la roda. Crec que es pot dialogar i obtenir més privilegis com a comunitat però formant part d’Espanya. No em vull separar perquè crec que hi hauria més conflicte.

O es crema un contenidor o no se'ns veu

Joves rere la foguera

Julia Termens, a l’atur, 22 anys.

“O es crema un contenidor o no ens veuen”

Joves rere la foguera

No s'estan cremant coses perquè sí

M’acaben d’acomiadar de la botiga de maquillatge on treballava. Guanyava 600 euros per 25 hores setmanals. Visc amb el meu pare i la seva dona. Em pago el menjar i les despeses. No m’he pogut permetre anar a la universitat, treballo des que vaig acabar l’ESO. Protesto perquè necessito canvis. Necessito mirar al futur i veure sortides, i una Catalunya independent podria millorar la situació. Que sí, que no et dic que això sigui tan fàcil, però és que miro el meu horitzó i no veig res, m’entens? La sentència va ser la gota que va fer vessar el got. No estic a favor de la violència, però em fa la sensació que l’única manera que ens escoltin és fer crear un bon caos. Tampoc no estic a favor que hi hagi un policia a l’UCI, però és que a nosaltres ens han deixat cecs. Jo no participaré ni de la violència verbal, però entenc perfectament qui l’exerceix perquè o es crema un contenidor o no ens veuen.

Pau, nom fictici, a l’atur, 18 anys.

“No s’estan cremant coses perquè sí”

Estic fart que als catalans ens mirin mal

Joves rere la foguera

He fet barricades per tallar carrers i paralitzar la ciutat. He tirat també pedres a la policia, però només quan venien cap a nosaltres. No s’estan cremant coses perquè sí. És desobediència civil amb un objectiu: denunciar Espanya i la repressió de la seva policia. Si fóssim un país democràtic n’hi hauria hagut prou amb una manifestació pacífica, però aquests anys de protesta pacífica no han servit per a res. Calia que la gent ens veiés. Entenc que molesti, però aquesta és la ràbia que ens han provocat. La gent està farta.

A casa la meva mare i jo arribem justos a final de mes. He acabat el batxillerat i m’he agafat un any per treballar i poder pagar la universitat. Faria qualsevol cosa, però no m’ha trucat ningú. Vull estudiar biologia, però no sé si podré pagar la matrícula. Crec que a una Catalunya independent li aniria millor econòmicament. En totes les protestes hi ha una suma de les frustracions per les condicions de vida. No soc nacionalista català, no surto al carrer per Catalunya només. Em considero més català que espanyol, però surto per les hòsties que ens han donat, per la sentència i perquè no ens fan cas. No ens deixen votar i això ho solucionaria tot.

Arnau, estudiant, 17 anys

“Estic fart que als catalans ens mirin malament”

Estudio en una escola concertada i a casa meva no hi ha problemes de diners. M’agradaria ser pilot comercial. Podria formar-me a l’Exèrcit, però no m’hi veig. El meu pare, que és també independentista, està en contra que sigui pilot, militar i fins i tot espanyol. Jo volia sortir al carrer no tant per l’independentisme en si, sinó per justícia, la pena que els ha caigut als líders és desproporcionada. Em vaig manifestar el dia de la vaga i la meva mare em va prohibir sortir quan va veure els cops. ‘Tu no hi vas més. Si ets masoquista ja et faig cops jo’. Hi ha joves que creuen en la causa i ho fan bé i a d’altres els agrada la brega i això és una excusa per venir a repartir.

Crec que Catalunya podria valer-se per si mateixa i les coses ens anirien molt millor. Els diners que ens tornen són inferiors al que donem, hauria de ser més proporcional. A més de la qüestió econòmica és que ens sentim menyspreats. Tinc amics de Saragossa a Instagram i pengen coses dient: ‘carai, catalans, com vingueu per aquí us apallissarem’. Estic fart d’anar a llocs a Espanya i que em mirin malament per ser català. També hi ha la qüestió de la llengua, veig malament que ens imposin el castellà. El Govern central hauria de cedir bastant i donar més autonomia.Ens barallem per una cosa que ens tocarà viure la resta de la nostra vida. Si no ens llancem al carrer, qui ho farà? Em moriré sense viure-ho, però sabent que vaig lluitar per una cosa en què creia.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >