Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Paraules carregades de futur

El missatge de Forcadell trenca la capitalització de la raó democràtica que ha funcionat com un formidable mecanisme d’exclusió cap a tots aquells que no han compartit el projecte independentista

Carme Forcadell durant el judici del procés.
Carme Forcadell durant el judici del procés.

Les moltes anàlisis jurídiques sobre la sentència que ha condemnat els líders independentistes publicades aquests dies, en la premsa d’àmbit estatal i català, que ofereixen visions molt diferents de la resolució finalment presa pel Tribunal Suprem, coincideixen en un punt. Més enllà de si es considera correcta l’aplicació del delicte de sedició, així com les penes que van associades a la sentència, molts consideren que les decisions judicials que s’han pres respecte a Carme Forcadell semblen excessives. Bàsicament perquè el mateix judici s’ha encarregat de demostrar que ella no va estar present en moltes de les reunions en què es van prendre decisions que finalment han portat la Fiscalia a voler fer seure al banc dels acusats els polítics independentistes. Això podria donar lloc a moltes consideracions al voltant de les dinàmiques de funcionament de les relacions entre els dirigents polítics favorables a la independència que van protagonitzar els infaustos fets del setembre i de l’octubre. I el retrat, em temo, no seria gaire afalagador.

Carme Forcadell, la presidenta de l’ANC que va convertir aquella organització en molt poderosa (quantitativament i qualitativament) i que en el moment més àlgid (i també menys compromès i difícil, tot sigui dit) del procés exigia al president Mas que posés les urnes, va acceptar formar part de les llistes de Junts pel Sí el 2015. Una vegada va ocupar l’escó, va rebre l’encàrrec de presidir la Cambra que havia de procedir a la desconnexió. Ara mateix es troba empresonada a la presó de Mas Enric i té al davant un futur difícil. Segurament molta gent considera que el seu paper els dies 6 i 7 de setembre hauria pogut i hauria hagut de ser un altre, més curós amb el respecte dels tràmits parlamentaris i els drets de les minories (tal com recull, d’altra banda, una sentència del Tribunal Constitucional). I, malgrat tot, en aquests dies tan convulsos, resulta més interessant deixar de mirar pel retrovisor i llegir amb atenció les declaracions recents que va fer fa pocs dies en una entrevista recollida per Catalunya Ràdio. Des de la seva posició personal, objectivament complicada, diu com a mínim tres coses definitivament importants.

En primer lloc, diu textualment: “No vaig plorar quan vaig rebre la sentència, vaig plorar quan vaig veure les escenes de violència a les nostres ciutats [...] S’ha de condemnar sense pal·liatius i ràpidament. La gent té el dret a sortir de casa sense que li cremin el cotxe o a portar els fills a l’escola”. A diferència d’alguns que ara tenen responsabilitats institucionals a la Generalitat, es mostra segura, contundent: no hi ha espai per a la violència a la nostra societat, per cap raó, es pensi el que es pensi, i això ha de quedar clar ràpidament.

En segon lloc, diu: “No vam tenir empatia amb la gent que no és independentista [...] hi ha molta gent que no és independentista que defensa les llibertats i els drets”. Aquest missatge resulta extremadament important perquè trenca sense embuts aquella capitalització de la raó democràtica que ha funcionat aquests anys com un formidable mecanisme d’exclusió cap a tots aquells que no han (o no hem) compartit el projecte independentista.

I finalment: “Els presos i les preses no podem ser el centre. No hem de ser excusa ni tampoc moneda de canvi. Cal mirar pel bé del país, de tot el país i de tota la gent que viu aquí. Això serà bo per a nosaltres. Les emocions no ajuden a raonar bé”. Amb aquestes paraules, alhora que censura l’ús que molts (d’una i altra banda) han fet de les persones preses i de les seves difícils condicions en el regateig polític curt, fa una crida a anar més enllà per afrontar el conflicte de manera racional i tenint com a horitzó el benestar de tota la ciutadania.

Rebuig frontal a la violència, reconeixement de l’altre i empatia, oposició a la instrumentalització dels dirigents presos per al retorn a una política que tingui en compte interessos, raons i emocions del conjunt de la ciutadania del país.

Les paraules de l’expresidenta del Parlament –més enllà del que es pugui opinar d’ella i la seva trajectòria– constitueixen ara un compendi de sentit comú en temps convulsos. Amb el valor de formular-se incloent-hi una autocrítica valenta –potser la primera tan diàfana– per part de qui va tenir responsabilitats en la construcció narrativa del procés independentista a partir del 2012 i va participar directament en els fets que van culminar ara fa dos anys. Paraules importants, especialment tenint en compte de qui i d’on venen, en un moment en què l’acusació de traïció està a l’ordre del dia. Paraules que segurament puguin ajudar a curar ferides i recompondre molt del que s’ha trencat. Però que no es malbaratin ancorant-les en el passat. Perquè per sobre de tot són paraules que en el dia d’avui estan carregades de futur.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >