Selecciona Edició
Connecta’t
L'ESCRITA

Beure sang d’anguila

Proposo d’apostar pel bàndol on l’alegria i la pau es facin més trobadisses i on l’ètica s’entengui com una interioritat

Una Marxa per la llibertat, el passat dijous.
Una Marxa per la llibertat, el passat dijous. efe

En la mitologia grega, les divinitats que castigaven els qui alteraven l’ordre rebien el nom d’Erínies, provenien de l’inframon i eren, simplement, deesses de venjança. Però el seu nom veritable no es podia pronunciar, perquè això les posava furioses, i tothom s’hi referia utilitzant el terme Eumènides, les benèvoles. És a dir: se sap, des de l’antigor, que designar el violent pel seu nom sol ser inacceptable per l’apostrofat i els seus paladins i, per tant, que cal crear eufemismes que satisfacin la negació de la terminologia pertinent. Diguem-ne com vulguem (sevícia, despotisme...) i jutgem-ho amb la deferència que hi escaigui.

Aleshores, si entenem que els barems que utilitzem per mesurar la conspicuïtat dels nostres contemporanis són la nostra veritable escala de valors, potser caldrà que ens preguntem què ens sembla més rellevant: l’actitud d’uns rebels informadíssims i desubicats o la d’uns oligarques fantasmals i els seus agutzils?

Potser el que cal és tenir clar qui vol reduir la nostra subjectivitat a una condició d’inseguretat construint-hi al damunt una pràctica de domini, de completa subsumpció; un sistema amb el qual la nostra inseguretat serà utilitzada per domesticar-nos ulteriorment: fer-nos víctimes passives de la nostra por per transformar la por mateixa en un regulador social potentíssim. Sotmesa a una tortura similar al suplici del llit de Procust (que amputava tot el qui no encaixava en el seu matalàs de motlles), la inseguretat subjectiva es transformarà, de cop, en el contrari exacte del que s’entén per seguretat.

I quin és el llit de Procust que ara dictamina mesures canòniques impossibles impedint el lliure albir? Hi ha, per exemple, una èpica i una tragèdia que ignoren l’autonomia del subjecte i marquen el patró per retallar drets a tort i a ídem. I tot això es dona, bàsicament (O, tempora! O, mores!), perquè hi ha qui s’aferra a posicions estàtiques, a un destí manifest, a una obligació històrica immutable o a la persecució d’una glòria suprema inequívoca.

Amb això, què vull dir? Que l’adequació incessant seria, paradoxalment, l’única forma de resistència i conservació de qualsevol substància política. I hi afegiria que potser cal patir rampells d’identificació amb el contrari, i atacs de frivolitat, perquè fan oblidar allò terrible. I no estic dient que “cal que canviï tot perquè no canviï res”, sinó al contrari: que cal ser ferm però no estricte, sense rancúnia però sense docilitat, sense odi però sense humiliació. Jo proposo d’apostar pel bàndol on l’alegria i la pau es facin més trobadisses i on l’ètica s’entengui com una interioritat i un entusiasme controlats per una autocrítica sempre desperta i severa.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >