Selecciona Edició
Connecta’t
LA CRÒNICA OPINIÓ i

Barça, soc el teu pare

“Un reportatge excepcional que dona totes les claus d'un problema amb una lucidesa i un estil no vists fins ara”, saludava la revista 'Triunfo', aquest divendres fa 50 anys, la publicació de l'article ‘Barça, Barça, Barça’ de Manuel Vázquez Montalbán

Manuel Vázquez Montalbán, en un viatge a Roma el 2002. Ampliar foto
Manuel Vázquez Montalbán, en un viatge a Roma el 2002. EPA

Només una vegada han fet estirar el FC Barcelona al divan del psiquiatra. I qui li va revelar tots els seus traumes freudians li podria haver dit, com va fer Darth Vader amb Luke Skywalker: “Jo soc el teu pare”. Era un jove de 30 anys acabats de fer, patilles una mica llargues i amples, ulleres fosques de pasta negra en una cara rodona, que feia poc que s’havia inscrit amb el número 3.432 al Registre Oficial de Periodistes franquista. La consulta va tenir lloc en aquella excepcional universitat de paper dels anys seixanta i setanta que va ser la revista Triunfo, en el seu número 386, el del 25 d’octubre del 1969. A la capçalera per antonomàsia de la Transició espanyola, se’n van adonar de seguida: “Un reportaje excepcional de Manuel Vázquez Montalbán (autor de Crónica sentimental de España) sobre el Barcelona CF (…) que da todas las claves de un problema con una lucidez y un estilo no vistos hasta ahora”, deia la nota introductòria de l’article Barça, Barça, Barça. Sí, anunciat com si fos una atracció de circ.

Sabien el que deien perquè estaven albirant, des de les seves pàgines, el naixement d’una estrella periodística. Després de dos anys de tenir-lo hivernant en un calaix, la capçalera havia donat sortida al final, poques setmanes abans en cinc entregues, al reportatge anàlisi Crónica sentimental de España, retrat inaudit, incomparable, de la societat espanyola. No s’havia vist res igual fins llavors. Vázquez Montalbán s’havia estat entrenant per a un text així des de ja feia temps, en el que es podria anomenar la seva etapa d’escriptura subnormal: precoç en tot, allà hi havia els seus llibres Una educación sentimental (1967), Reflexiones ante el neocapitalismo (1968) i, després de l’article, Manifiesto subnormal (1970), per no parlar dels seus psicodèlics i hilarants textos alimentaris en la revista de decoració Hogares modernos. En la línia d’una improbable lectura de Ponche de ácido lisérgico, de Tom Wolfe (1968).

En mode iconoclasta, l’esport no se li escapava com a eina d’anàlisi social: menyspreat pels intel·lectuals, especialment marxistes, que el consideraven pur cloroform social en mans del poder per desmobilitzar les masses, Vázquez Montalbán (1939-2003) havia iniciat la seva croada per mutar l’esport, i el futbol en concret, d’opi del poble a costós i desitjat perfum intel·lectual. Sota el pseudònim de Luis Dávila (el que utilitzava per a aquella matèria i els temes musicals i de televisió; la baixa cultura, diguem-ne) estrenaria el 1961 un àmbit en el gris periodisme de l’època, com faria amb la comunicació social, la gastronomia, la poesia, la decoració o l’eurocomunisme.

Què i com ho va dir ho estava apuntant des que era becari meritori en el diari falangista Solidaridad Nacional i en la segona i tercera entrega de Crónica sentimental de España. La tesi de l’article esportiu era mostrar què hi havia al darrere del famós triple crit “Barça, Barça, Barça” de l’himne i que corejava l’estadi, analitzar el club com a “médium que establece contacto nada más y nada menos que con la propia historia del pueblo catalán (…) la única institución legal que une al hombre de la calle con la Cataluña que pudo haber sido y no fue”, escriu; i el millor: que el públic era conscient del que representava la institució, de la necessitat de “salvar los restos del naufragio” després de la Guerra Civil, abans que ho verbalitzés Narcís de Carreras, el president inventor en aquelles dates de la frase “El Barça és més que un club”.

Portada de l'article publicat en la revista 'Triuinfo' fa 50 anys.
Portada de l'article publicat en la revista 'Triuinfo' fa 50 anys.

La manera de dir-ho era tot un festival, un catàleg de la intel·ligència: hi havia cultura popular a partir de fragments de coples o punyents referències a locutors de televisió (Miguel Ors) al costat de referents de l’alta cultura, com el simbòlic poeta Salvador Espriu, l’èpic (i republicà) Alberti d’Oda a Platko o l’historiador Ferran Soldevila; l’habilitat per diseccionar sociològicament l’aficionat culer, de la tribuna a la graderia general; el buscar el símil velat amb la realitat sociopolítica del moment; la fina ironia per desmuntar els intel·lectuals o la gauche divine barcelonina, o per caricaturitzar jugadors com Reina, Marcial o Rexach, contraposant-los i sabent desxifrar el perquè de les simpaties del respectable cap al Lluís Pujol “trabajador, sencillo, modesto e inspirado”. També hi havia la capacitat d’encarar memòria històrica (del club, de la Catalunya republicana) amb la realitat, i, esclar, no hi podien faltar unes costelletes de xai a la brasa amb bolets. Tot era susceptible de crear argamassa per al seu discurs, tot formava part del substrat sentimental de la societat catalana i espanyola.

El fons d’armari de Vázquez Montalbán venia de la tradició del que havia sentit al seu barri de perdedors de la Guerra Civil de l’humil Raval barceloní, la transmissió d’una sèrie de valors (ciutadania, catalanitat, republicanisme) a través del vehicle de l’esport que havia promogut, precisament, sota el lema Esport i ciutadania, el president del Barça Josep Sunyol i Garriga, que els feixistes van afusellar l’agost del 1936. Esperit que reflectien periodistes de l’època, com Josep Maria de Sagarra, Josep Maria Planes, Carles Soldevila, Carles Sindreu, que havia llegit… Política i esport, doncs, un duo que convertirà en divisa i que acabarà proporcionant-li el títol d’un dels seus llibres, publicat el 1972, com Dávila…, però amb pròleg d’un tal Manuel Vázquez Montalbán.

L'única institució legal que uneix a l'home del carrer amb la Catalunya que va poder haver estat i no va ser (El Barça)

Mig segle després, d’aquest article encara hi és tot: era la primera vegada que el Barça s’explicava a Espanya i a Catalunya es consolidava la tesi que el mateix Vázquez Montalbán formularia encara més icònicament després parlant de l’equip blaugrana com a “Ejército simbólico de una idea de catalanidad popular, laica, sin necesidad de peregrinar a otra montaña sagrada que no sea la grada del Camp de les Corts o del Camp Nou”. Ha estat tan seminal que encara avui totes les lectures sobre el club el tenen com a punt de partida i cap l’ha superat encara. Les noves generacions de periodistes digitals a les quals s’obliga a comentar-lo el troben feixuc, desconeixedors també d’un possible parentiu amb un A. J. Liebling en la boxa o com a gairebé coetani d’un Norman Mailer d’El combate del siglo entre Alí i Foreman. El periodisme professional, esportiu o no, l’hauria de llegir, o rellegir-lo, per evitar epítets i proses poètiques i contextualitzar més i entendre millor com i per què llançar càrregues de profunditat. I el Barça, també l’hauria de repassar: el periodista vincula els anys polititzats i convulsos entre el 1931 i el 1939 i el descens de socis en aquest període, un fet sobre el qual es podrien fer extrapolacions entre l’entitat i la seva massa social en aquests temps de procés independentista. Que bé li aniria al Barça poder parlar amb el seu pare.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >