Selecciona Edició
Connecta’t

Als Jocs per necessitat

Vicenç Ruiz i Berta Bonastre expliquen la doble obsessió dels internacionals d'hoquei herba: obtenir els bitllets per a Tòquio 2020 i assegurar-se les beques que compensin la seva dedicació exclusiva

Hockey Hierba Ampliar foto
Vicenç Ruiz i Berta Bonastre amb les medalles de plata i bronze dels Europeus.

Més de 150 dies a l'any dormint fora de casa per jugar a l'elit de l'hoquei herba. Rutina de professional amb un jornal amateur. La rigorosa exigència que suporten els integrants de la selecció espanyola, masculina i femenina, per caçar la plaça olímpica els submergeix en una espiral de plena dedicació a l'esport, tot i que els números no els surten. I sense Jocs, no hi ha beques.

La coacció s'ha aguditzat després d'escapar-se, pels pèls, el bitllet directe a Tòquio 2020, que estava en joc en el recent Campionat Europeu que es va disputar a Bèlgica. El combinat masculí va perdre l'or contra la selecció local, actual campiona del món i subcampiona olímpica, i les dones es van quedar sense final però es van recuperar del disgust gràcies al bronze aconseguit davant d'Anglaterra. Les medalles tenen gust de recompensa insuficient perquè el fet de no haver atrapat més triomfs farà menester jugar-se la plaça olímpica en les dues eliminatòries a cara o creu. Espanya, gràcies al seu millor rànquing, juga aquest divendres i dissabte com a local les eliminatòries a dos partits en les quals es diluciden els bitllets per a Tòquio. La selecció masculina es mesura a la de França, els dos partits a les 18.00 hores, i la femenina a la de Corea, tots dos a les 20.00 hores, al Poliesportiu Beteró de València.

Serà l'últim pas per aconseguir el somni olímpic, una fita que, més enllà de ser la culminació d'una aspiració esportiva, suposaria una injecció d'oxigen econòmic en tots dos vestuaris. “Això és inhumà, em passo tot l'any fora”, refereix Vicenç Ruiz. És natural de Terrassa, té 28 anys i suma més de 130 internacionalitats. Acaba de fitxar pel Reial Club de Polo i apunta que, llevat de l'any que va marxar a la lliga holandesa, “aquesta serà la primera vegada que cobro per jugar”. Té una carrera en Ciències de l'Esport i dos màsters però lamenta no poder estrenar el seu currículum laboral: “No puc compaginar l'hoquei amb una feina, la qual cosa m'ha portat a plantejar-me moltes vegades si no estaré perdent el temps, perquè no guanyo diners ni tampoc estic adquirint formació professional”, explica.

No són els compromisos de club el que hipoteca les seves hores, sinó el ritme de la selecció. Afirma que les concentracions, europeus, mundials, preolímpics i els pesats viatges per als partits de la ProLeague l'obliguen, pràcticament, a viure dins d'un avió. Berta Bonastre, 27 anys i indiscutible per al seleccionador Adrian Lock, confirma la cruïlla que suposa per als integrants de la selecció apostar-ho tot a l'hoquei. Nutricionista de formació, va anar a jugar a Bèlgica perquè a Espanya no només no cobrava sinó que a més havia de pagar per competir. I quan parla de competir ho fa amb majúscules: “Des dels 13 anys no tenia més d'una setmana de vacances, aquest estiu he tingut tres setmanes lliures i no sabia ni què fer”. Al nord europeu s'hi va passar set anys, i no sentia la necessitat de tornar però el reclam dels Jocs l'ha portat a fitxar per l'Egara. “A Bèlgica ho vaig poder considerar com una feina i aquí no podré mai, però tornar és l'única manera de poder preparar-me bé amb la selecció de cara als Jocs”, assenyala.

França en homes i Coreja en dones són els rivals als quals Espanya ha de superar en una eliminatòria a València aquest divendres i dissabte per estar a Tòquio 2020

Tots dos coincideixen que sumant totes les plantilles, masculines i femenines, de la màxima categoria de l'hoquei herba espanyol, uns 400 jugadors en total, no hi ha més de “deu o dotze elegits” que cobren per jugar. Amb el bagatge après a l'exili, raonen que cal fer les maletes per progressar: “A Holanda o a Bèlgica hi ha molt més nivell, i si te'n vas a jugar fora t'has d'adaptar a aquesta exigència”. No obstant això, Vicenç Ruiz, que és un apassionat de la boxa, fuig de derrotismes. “Sempre comparem la nostra Lliga amb les de fora, i no és just. Fixa't en les llicències i els pressupostos, Holanda té 250.000 llicències i aquí no arribem a les 20.000. En realitat, som la pera”, destaca. Berta Bonastre afegeix que, a nivell d'instal·lacions, els clubs de la lliga espanyola llueixen més que els de la prestigiosa competició belga. “Allà hi ha un camp, un bar, i a jugar”, descriu. “S'ho gasten tot per pagar els jugadors”, matisa el seu company.

L'or de l'equip femení als Jocs Olímpics de Barcelona consta com la fita més important de l'hoquei herba espanyol i, també, la plata dels nois a Pequín 2008. Ruiz i Bonastre lamenten que “no hi ha continuïtat” i que, després d'una bona fornada, no arriben reforços per allargar un cicle triomfant. L'escassetat de la pedrera dificulta l'oxigenació dels equips, “és més fàcil jugar a futbol que a hoquei”, diu Ruiz. “L'hoquei té l'etiqueta d'elitista”, afegeix Bonastre, però tots dos estan d'acord: “El talent mal gestionat tampoc serveix per a res”. De moment, la seva cinquena aspira a tot, i no es reserven gens. L'objectiu immediat, els bitllets per a Tòquio-2020.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ