Selecciona Edició
Connecta’t

“No reconec aquest paisatge”

Els afectats per la crescuda del Francolí critiquen la brutícia de la llera del riu, que va arrossegar arbres i que ha alterat la fisonomia de l’Espluga i Montblanc

Xantal Puig, amb el seu negoci destruït per la crescuda del riu Francolí.
Xantal Puig, amb el seu negoci destruït per la crescuda del riu Francolí.

Xantal Puig descriu el que ha deixat de ser, el que només existeix ja en la seva memòria. “Allà hi havia uns gronxadors, aquí hi havia el nostre bar, tot això eren arbres”. Costa creure-la perquè el que assenyala amb fe de convers és només una caòtica esplanada de canyes, troncs i fang arrossegats per la força del Francolí, riu insignificant gairebé tot l'any —un torrent, un rierol, un “riu sec”, diuen els veïns—, però que dimarts a la nit va créixer sobtadament fins a aconseguir un cabal quatre vegades superior al de l'Ebre.

Ha estat l'últim assot d'un riu que, malgrat la seva escassetat (amb prou feines un metre cúbic d'aigua per segon) és capritxós i traïdor. Va causar estralls el 1874, en una jornada negra que aquí coneixen com l'"aiguat de Santa Tecla" i que va deixar més de 500 morts. I va reincidir un altre mes d'octubre, però del 1994.

“Allà hi havia el bar, allà els gronxadors...” diu la Xantal sobre un paisatge que no existeix

“No reconec aquest paisatge”, lamenta la Xantal davant de les restes d'una antiga fàbrica d'alcohol que, el 2002, va convertir juntament amb la seva germana i el seu cunyat en una empresa de turisme actiu: Dracaventura. “Aquesta és terra de llegendes. Tots som una mica Sant Jordi d'adults: responsables, seriosos... Volíem ser més com un drac, recuperar l'esperit infantil, d'aventura”. Afirma que se sent “desbordada”. No tant perquè el seu horitzó quotidià i el seu negoci s'han volatilitzat en dues hores de tempesta (de les 21.00 a les 23.00 de dimarts), sinó sobretot per la “solidaritat” dels veïns de l'Espluga de Francolí, que aquest dijous seguien lluitant contra un fang que ho omple tot.

La Xantal desconfia de la Generalitat quan diu que la brutícia de la llera del riu —amb gran quantitat d'arbres i vegetació— no va influir en el fatal desenllaç arran de l'extraordinarietat del temporal. “El meu negoci no me l'ha destruït l'aigua, sinó els arbres”, diu la dona, de 42 anys. Mitja dotzena de troncs de gran diàmetre han envestit, fins a partir-la, una de les parets de la vella fàbrica.

A l'altre costat del Francolí, el paisatge també ha estat esborrat per sempre sense que hi hagin intervingut guerres o plans urbanístics, només la fúria d'un riu desbordat. D'un restaurant no en queda res. Del celler Rendé Masdéu, fragments d'una paret i unes quantes ampolles de vi brutes que semblen vestigis arqueològics. Els veïns les passen de mà en mà fins a una furgoneta. En Jordi, el fill petit dels Masdéu, els agraeix el suport. Però no oblida la deixadesa institucional per més que el Govern hagi anunciat ara l'“emergència” per recuperar les lleres i hagi promès un “pla de xoc” amb ajudes. “Fa temps que diem que cal netejar el riu. No ens han fet cas”. Els horts de ribera, coincideixen a l’Espluga, s'han abandonat. I els arbres crescuts aquí i allà agreugen les conseqüències si hi ha riuada.

Desenes de troncs van obturar un pont medieval i van causar estralls

La mateixa estupefacció pel paisatge desaparegut i substituït per una massa amorfa d'enderrocs es palpa a Montblanc, uns quilòmetres més avall del curs del riu. “Fa 50 anys que estic aquí i com si no en portés cap. No sé si això és Montblanc”, diu l'Àngels mirant el Pont Vell. Una part d'aquest pont romànic del segle XIV, la que dona accés a les muralles del poble, ha estat destruïda. “El 94 es va salvar perquè l'aigua li va passar per damunt. Aquesta vegada, tants troncs l'han taponat”, explica Maties Soler, que va dirigir la restauració del monument als anys 60. Ara, malgrat que està jubilat, diu que caldrà tornar a fer-ho.

Els arbres, llances llançades a gran velocitat, van taponar els quatre ulls del pont de pedra i van provocar que la crescuda s'expandís de manera encara més evident que a l’Espluga. Res és al seu lloc, tot fa olor de fang. És un terreny devastat que reobre el debat sobre les construccions al costat de zones inundables. La Generalitat les limita, però assumeix que hi ha drets preexistents. Els veïns saben quins en són els riscos, però volen mantenir els seus negocis o que els  donin solucions. Un veí de Montblanc resumeix, a la seva manera, aquesta contradicció: “Tal com diu la dita: 'A la vora del riu no t'hi facis el niu'.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >