Un gran port que pensa
A diferència d’altres temps, Barcelona fa la impressió, i més després de les fogateres i les barricades, que com a fet de cultura és una ficció
Tot home pertany a dues eres, va dir Paul Valéry l’any 1935. Fa dies, Barcelona semblava correspondre a la vegada a l’era de l’ordre i a la del desordre. Valéry va ser molt més que un poeta simbolista. Va passar de ser antidreyfusard a intentar recompondre la consciència europea. A diferència d’altres temps, Barcelona fa la impressió, i més després de les fogateres i les barricades, que com a fet de cultura és una ficció, encara que cada dos per tres alguna institució pública convidi escriptors fashion, sobretot si són políticament correctes i tenen una obra que connecta amb la superficialitat de la cultura barcelonina, híbrida, falsament cosmopolita, hostilment bilingüe, propensa a la buidor transgressora.
En una època de més substància, Valéry va venir a Barcelona convidat entre d’altres pels Amics de la Poesia. De tornada a França, Valéry donava les gràcies per carta: deia que Barcelona és un gran port que pensa. Certament, aleshores Valéry era el gran ambaixador de la civilització francesa. Per això, és clar, escrivia unes cartes tan elegants i agraïdes. Però, si ho comparem amb la Barcelona actual, podríem dir que és un gran port que pensa? D’una banda, és un port que els independentistes han parlat de rellogar a la Xina, de la mateixa manera que el port del Pireu ja és propietat xinesa. És com si Barcelona de nou donés l’espatlla al mar, com si deixés de competir per ser el gran port de la Mediterrània. És l’efecte propi d’un fracàs estratègic, al contrari de la ciutat que Valéry va conèixer, l’any 1924.
Si Valéry veia Europa migpartida entre dues eres, ara podria considerar-la migpartida entre dos desordres, com veiem a Barcelona. És una ciutat que no pensa gaire en les qüestions del nostre món —un cas més de civilització mortal— i que sobreviu intel·lectualment entotsolada, fins i tot regressiva, fins i tot agredida per les conseqüències del projecte de secessió.
La subcultura del victimisme llasta la capacitat creativa d’una ciutat que qualsevol dia pot deixar de ser una marca global. A l’article Una conquesta metòdica (1896), un jove Valéry, amb una lucidesa gairebé cruel, veu venir una Alemanya refeta i armada, un mètode. D’això en diríem preveure una complexitat. És la feina dels grans ports que pensen.
