Selecciona Edició
Connecta’t
MARGINALIA

Pascal i la distracció

Al metro o a l’autobús, en lloc de mirar i veure els batecs de la vida, hom juga amb el mòbil

Al metro o l'autobús, enlloc de mirar els batecs de la vida, hom juga amb el mòbil.
Al metro o l'autobús, enlloc de mirar els batecs de la vida, hom juga amb el mòbil.

L’editorial Elba acaba de publicar un llibre esplèndid, de Marina van Zuylen, professora de Filologia Francesa i Literatura Comparada a la Universitat de Bart, i directora d’un programa d’Humanitats: A favor de la distracción (Barcelona, Elba, 2019). En anglès, el llibre presenta el títol The Plenitude of Distraction, i aquesta darrera paraula porta petits problemes quan s’ha de traduir al català: oscil·la entre les nostres paraules distracció, diversió i lleure, però cap de les tres acaba de ser el mateix que allò que els anglòfons entenen per distraction.

En realitat, la paraula que més s’hi aproxima, en les llengües romàniques, és la francesa divertissement, que a França compta amb un referent molt conegut gràcies Blaise Pascal, l’autor de les Pensées (Pensaments), tan llegides i tan influents en la història del moralisme francès. Al capítol II.8 del llibre de Pascal, intitulat Le divertissement, l’autor no hi parla exactament de la capacitat de distreure’s en un sentit negatiu, sinó en el sentit d’una compensació beneficiosa als deures i planys de la vida de cada dia, tant les dels monarques —que necessiten anar a caçar per distreure’s una mica dels maldecaps de la seva feina (?)—, com les de l’artesà afeixugat per la tasca quotidiana o la del pagès en temps de sembra. Tothom necessita una mica d’esbarjo després de la jornada, tothom busca en el divertissement —o en la “distracció”, en el cas del nostre llibre d’avui— l’equilibri imprescindible per fer-se la vida passadora.

“Sense avorriment passem per la vida com autòmats, deixem que el temps resti malaguanyat”

Però Pascal partia d’un a priori molt interessant: “La nostra naturalesa consisteix en el moviment; el repòs total és la mort”. D’aquí que acceptés, d’una manera que hem de considerar antropològica o sociològica, que la gent s’ha de distreure de tant en tant. És cert que el seu tarannà el va portar a considerar que la cosa òptima seria poder prescindir de tota mena de distracció; però això només ho aconsegueixen aquells que estan dotats d’una gran capacitat de “moviment intel·lectual” com el seu, que és el cas d’un home d’una intel·ligència portentosa, un gran matemàtic i un preinformàtic, molt abans de les noves tecnologies. Per això va escriure, pensant més en ell mateix que en el comú dels mortals, que “totes les desgràcies dels homes provenen d’una sola cosa, que és no saber quedar-se en repòs dins d’una habitació”. Se suposa que aquest home optaria per un divertissement productiu, a la seva manera, és a dir, rumiant. Però la plebs, la gent que anomenem normal —qui accepta ser-ho?— “estimen el soroll i l’enrenou; per això la presó els resulta un suplici tan terrible; per això el plaer de la soledat els resulta una cosa incomprensible”.

A partir d’aquesta font, i d’altres, l’autora del llibre que hem dit comenta diverses aproximacions al tema de la distracció, sempre tirant a una consideració positiva d’aquesta activitat. Esmenta Hume en diverses pàgines, parla del concepte que Rousseau va definir al seu llibre Les rêveries du promeneur solitaire —en català, Els somieigs del passejant solitari, a Edicions Proa—, no oblida les agudes interpretacions de Walter Benjamin del concepte de flâneur —que tampoc no té una traducció justa en català— descrit a la poesia de Baudelaire, i no s’està, per fi i entre altres minúcies, d’esmentar la teoria de l’avorriment segons Heidegger —en parla en unes quantes pàgines del seu llibre Ésser i temps i als Conceptes fonamentals de la metafísica: “Sense avorriment —això ho escriu l’autora del llibre— passem per la vida com autòmats, sense experimentar res en profunditat; deixem que el temps passi volant i resti malaguanyat. Només l’avorriment, si es materialitza plenament i ens enfrontem a ell, pot mantenir-nos alerta existencialment i permetre’ns viure l’experiència en comptes de consumir-la”. És allò que en català es diu “perdre el temps”, que, per sort per a la nostra llengua i la nostra civilització, té un opòsit que no he conegut en cap altre idioma: “fer temps”, cosa que hauria fet les delícies de Kant, que no sabia català.

Marina van Zuylen, doncs, remarca en aquest llibre tot el que té de positiu l’aprofitament del lleure en favor del que ella anomena “la indeterminació productiva”, aquell estat en què el lleure podria concedir-nos si no estiguéssim, ai las!, tan abduïts pel fet d’omplir l’oci amb ximpleries, quan no l’emprem, sempre segons l’autora, quedant-nos clavats davant els enlluernaments d’internet.

Ara veieu, però, què fa la gent al metro o a l’autobús: en comptes de mirar els passatgers i fer somieigs sobre les seves vides, en comptes de mirar per la finestra i veure els batecs de la vida quotidiana a la ciutat, tothom juga amb l’estri que li han ofert les noves tecnologies, possiblement per assegurar-se llurs inventors que, ni de la distracció, ni del divertissement, ni de l’avorriment, no en surti cap idea de debò productiva.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >