Selecciona Edició
Connecta’t
LLIBRES

Metamorfosis opaques

La protagonista de 'Lítica' s’enamora d’una estàtua de pedra d’un noi al bosc

La protagonista de Lucia Pietrelli s'enamora d'una estàtua de pedra.
La protagonista de Lucia Pietrelli s'enamora d'una estàtua de pedra.

Si el lector no es despista —perquè Lucia Pietrelli (Itàlia, 1984) supleix amb metàfores, epifanies, imatges i símbols el seu desinterès a l’hora d’explorar els conflictes dramàtics que donarien consistència a la trama, buscant que una mena de boira cobreixi o difumini l’acció—, arribarà a la conclusió que les dues germanes que protagonitzen Lítica viuen en un poble petit envoltat d’un bosc immens —l’heura que s’enfila per la façana de casa seva s’acaba infiltrant a l’habitació on dormen—, que el pare fa temps que va fugir de la família, i que van créixer al costat d’una àvia sempre malalta i d’una mare que tenia per amant un fuster, “per si un dia necessitàvem taüts o marcs per a la casa”. La veu narradora —omniscient, perquè “Ella m’ho contava tot, però sense interpel·lar-me, com si jo no fos ningú”— pertany a la germana petita, i el centre de les seves atencions són els desequilibris vitals i la capacitat destructiva de la seva germana gran, que primer s’enamora d’un noi que mor en un accident de trànsit, després d’un altre que “feia cara de gat quan els ulls se li il·luminaven”, i, al final, de l’estàtua de pedra d’un noi que descobreix en una clariana al cim d’un turó.

Pietrelli sembla estar d’acord amb Charles Baudelaire, que considerava el poema en prosa com la millor forma per cenyir-se als moviments lírics de l’ànima, a les ondulacions del somni, als sobresalts de la consciència, però no és el mateix encertar l’axioma que dur-lo a la pràctica. Potser és perquè el fons de Lítica s’escapa involuntàriament del domini formal i des del començament es té la impressió de vagar desorientat per una terra de ningú; o potser és perquè es fa excessivament feixuc l’ús invariablement ampul·lós de les imatges poètiques —una tassa és “una circumferència de ceràmica”, i, en comptes de raspallar-se-les, “es feien les dents netes”—; o potser es deu, en fi, al fet que la germana gran és massa emfàtica o infatuada i qualsevol frase que pronuncia es carrega de l’aire d’una sentència greu que voreja la cursileria —“Bada’m fins a canviar-me el sentit de la circulació de la sang”, “El fum pertany als clarividents”, diu—; però el cert és que aquesta faula que posa en marxa Pietrelli, amb unes metamorfosis dramàticament opaques, queda molt lluny de la minuciosa aridesa que feia servir a Cadenes, la seva novel·la anterior, per descriure els abismes i els inferns d’una crisi mental.

Pietrelli es postula com una partidària de la intensitat sensorial, de l’anul·lació dels significats, com si el text que crea no tingués cap entitat o referència exterior i el sentit no estigués fora de la novel·la sinó ben dins, no en el que diuen les frases, sinó més aviat en el que les frases es diuen entre elles mateixes. Però l’operació que realitza a Lítica falla perquè el discurs de la germana petita es fa caòtic, com carregosa resulta la verbositat poètica, tan àrduament el·líptica que desdibuixa el que s’intueix que s’amaga al darrere: la guerra silenciosa que hi ha entre les dues germanes per assolir l’una el poder sobre l’altra, el pas de la infantesa a l’edat adulta, el desig sexual, l’anhel de la perfecció i la voluntat de mantenir la innocència davant la mort.

També és veritat que si Lítica no aconsegueix enlairar-se fins al lloc on es proposa arribar és perquè Pietrelli, sempre a la recerca de l’originalitat, la personalitat i la novetat, ha tingut la gosadia d’apostar molt alt i molt fort per tot o res i només perd qui s’arrisca.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >