Els éssers humans darrere de les retallades i el salari base

María Hervás (Madrid, 1987) és alguna cosa més que l’actriu d’Iphigenia en Vallecas. És l'ànima d'aquesta història dura, frenètica i real que posa cara i noms a una injustícia social que s’ha normalitzat. La va buscar i la va trobar, la va traduir i se la va fer seva. “Acabava de passar un mal tràngol professional i vaig decidir agafar les regnes i em vaig tancar la ferida amb un monòleg”, explica. “Vaig rebuscar a les cartelleres de Londres, del Festival d’Edimburg… I vaig trobar Iphigenia in Splott, de Gary Owen i... em va començar a bategar el cor molt fort!”. L’obra explica la història d’Ifi, una noia del suburbi, “una quinqui, una marrana”, uns ulls que la veuen sola al carrer després d’una nit de farra. Una víctima, en realitat, sacrificada, com el mite grec, per aquesta mateixa societat que la mira amb ulls fastiguejats.

“Em vaig posar a traduir com una boja”, explica, accelerada, recordant aquell batec. Des de fa dos anys és Iphigenia i es passeja per Vallecas… ara, amb dos premis Max sota el braç: millor actriu i millor espectacle revelació. Aquest dilluns ho farà al Temporada Alta, a Salt.

És diferent barallar-se pels drets d’un amic que pels d’un número

“Entro en escena a explicar la història i, a poc a poc, el personatge va sortint perquè la mateixa història ho demana així”, diu, com si l’Ifi l’atrapés. Splott és un districte de Cardiff equiparable a Vallecas a Madrid, o a Nou Barris a Barcelona. “No soc de Vallecas, soc de Puerta de Toledo [barri molt popular, a prop del Rastro], però no m’ha calgut cap immersió per inspirar-me i entendre l’Ifi. Jo no he viscut la seva situació extrema, però la gent propera sí, no m’és un rotllo llunyà”.

Hervás culpa el capitalisme d’una situació que ha fet la vida impossible a una classe que es pensa que és classe mitjana, però que no ho és. “El capitalisme ens té calmats; la història ho ha neutralitzat tot per generar aquest statu quo, que no és cap altra cosa que una anomenada classe mitjana que, en realitat, és la mediocritat, un engany. I aquesta presumpta classe mitjana està trepitjant l’estrat més baix, el d’Ifi”.

En l’obra hi són molt presents les retallades pressupostàries. Però a la peça es veu qui paga els plats trencats de les retallades. “L’obra ens acosta uns números, uns titulars, una realitat de telenotícies i ens la mostra tal com és: com plora, riu o balla aquesta persona que està darrere d’aquestes xifres. S’acosta a l’ésser humà i això produeix empatia. És un text en el qual cada paraula respon a un estat d’ànim: és important explicar històries polítiques des dels trets humans, explicar la política social, no la dels discursos”.

És important explicar històries polítiques des dels trets humans, explicar la política social, no la dels discursos

“La virtut d’Ifi és que és terriblement conscient de la seva realitat. Se’n va de festa i beu per fugir-ne”, diu l'actriu. “En un altre estrat social hauria estat una líder de masses, si existeixen”. Perquè Hervás creu que el triomf a la vida és subjectiu: “També els rics viuen enganyats, en una fantasia. L’amo de Zara segur que es pensa que ha triomfat a la vida! Igual que el que s’hipoteca per comprar-se un BMW per tenir un cotxe que, segons la seva carta astral, no li pertany”.

Manipulació subliminal

L’engany hi és, també, en el consumisme: “El salari base sembla l’estudi d’algú molt pervers que ha pensat: ‘A aquests animalons els donem alguns diners perquè es comprin quatre coses i són feliços...’. Tot molt ben calculat per a una vida no real, que puguin pagar 20 euros al mes per un gimnàs i comprar-se quatre pantalons de merda pel preu d’un en un centre comercial… Amb això la classe asfixiada i explotada viu la fantasia d’haver triomfat a la vida, un triomf que aniquila tota ideologia”, deixa anar Hervás, categòrica.

L’obra intenta fer entendre aquesta manipulació subliminal que té calmada la gent. “Tinc uns cosins molt de dretes... No solem parlar de política, esclar. Però un va veure l’obra i em va dir que l’havia fet baixar dels núvols de cop, que mai ho hauria dit, però que vist així, en primera persona, el tema es veu diferent... El que passa és que és diferent barallar-se pels drets d’un amic que pels d’un número”.