_
_
_
_
_
Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

Les elits s’espanten: els nous ‘segadors’

Torra és un d’aquests, un més, un fanàtic tenaç i apassionat. Però no està sol, sinó molt acompanyat, i no tot, evidentment, va començar amb ell

Quadre que representa el Corpus de Sang del 6 de juny del 1640.
Quadre que representa el Corpus de Sang del 6 de juny del 1640.

Tots assenyalen un culpable: Quim Torra. El que ha passat aquesta darrera setmana, molt especialment a Barcelona, però també a tot Catalunya, i que encara no s’ha acabat, és d’extrema gravetat, però hi ha molts responsables i les culpes estan molt repartides, no totes s'han d’acumular en el president de la Generalitat, que ara s’ha convertit en el boc expiatori.

No penseu ara que considero que Torra sigui un bon president, ni de bon tros. Penso que és un polític inepte, absolutament inepte, i pel que diu i fa extreus la impressió que no té ni idea de política, ni sap el que és un Estat democràtic de dret, ni la força vinculant de les lleis i les sentències, ni res de res. Sembla una persona fanàtica, de pinyó fix i idea única: Catalunya s'ha de separar d’Espanya i ser independent. I s'ha acabat.

Fa anys, un antic conseller de Justícia de la Generalitat als Governs de Jordi Pujol em va dir: “Quan em pregunten si soc de dretes o d’esquerres sempre responc el mateix: soc català i només català”. Era un home força intel·ligent i passablement culte, amb una certa activitat molt moderada en l’antifranquisme, però amb aquesta resposta incomprensible es va quedar tan ample, com si fos congruent amb la pregunta. Sempre he pensat que si li haguessin preguntat a Franco hauria contestat el mateix: “Esquerres? Dretes? Espanya!”.

Doncs bé, Torra és un d’aquests, un més, un fanàtic tenaç i apassionat. Però no està sol, sinó molt acompanyat, i no tot, evidentment, va començar amb ell. Si busquem responsabilitats per a aquest final –d’etapa– fem recompte d’alguns responsables.

El primer, Jordi Pujol, que des de la Generalitat va voler modelar Catalunya segons la seva idea de Catalunya, un il·liberal també fanàtic, tot i que el més intel·ligent de tots. Després tenen molta responsabilitat les elits catalanes, tant culturals com periodístiques, tant empresarials com sindicals, tant esportives com universitàries. Totes, amb les excepcions que confirmen la regla, es van comportar com a fidels vassalles de qui manava a la Generalitat, acataven en silenci les seves ordres i si havien de pagar, tot i que fos entre laments privats, pagaven, no ens enganyem. En els últims anys s’han dedicat, amb la seva valentia habitual, a l’equidistància, ja ho sabem… “és que aquests de Madrid tenen molta culpa”. No m’han fet mai pena.

En tercer lloc, he de situar els socialistes catalans, el PSC, en l’actualitat indistingibles de les elits, fidels peons, fins i tot a vegades alfils, del nacionalisme català, que els ha fet anar com ha volgut fins avui mateix. La sortida que ara busquen és molt antiga: pactar un govern amb ERC i els comuns, de nou el tripartit, que a sobre anomenen d’esquerres (per enfangar l’esquerra i blanquejar-se ells). Sempre han estat el cooperador necessari per empitjorar, i pel que sembla estan disposats a continuar-ho sent, tremolen quan els insinuen que són poc catalans.

I, naturalment, Torra està ben acompanyat pels seus, encara que discrepin de les seves tàctiques i de les seves poques qualitats polítiques, de la seva obediència al fugat que és a Waterloo, una ciutat fins ara coneguda per una gran derrota, a veure si hi ha sort i repetim. Per tant, que cadascú carregui amb el que li toca, Torra no serà res més que una nota a peu de pàgina en la història d’Espanya.

Aquests dies he recordat la mítica Guerra dels Segadors, el Corpus de Sang del 6 de juny del 1640: durant una setmana els camperols, armats amb les seves falç, amb el suport d’artesans i petits comerciants, van ocupar Barcelona farts de misèria i de guerra. Allò en principi semblava que agradava a les elits catalanes que no volien pagar els impostos que exigia Felip IV per consell del comte-duc d'Olivares. Però de sobte, aquestes elits van veure perillar el seu cap i es van espantar: van demanar ajuda a les tropes del rei de França, que s’hi va prestar i durant set dies de gener de l’any següent, el clergue Pau Claris va ser president de la República de Catalunya. Però immediatament, el vuitè dia, els francesos van exigir l’annexió de Catalunya i Lluís XIII va ser proclamat comte de Barcelona. Aquesta situació va durar fins al 1652, els catalans van preferir “l’autonomista” Espanya que la ja llavors “centralista” França.

Ara també les elits catalanes –i no només elles– s’han espantat davant dels nous segadors. S'escapen a la seva responsabilitat i li traslladen la culpa a Torra. Ell, i només ell, és el culpable.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_