Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

L’erosió del consens

La infeliç sentència sobre l’1-O ha desencadenat una reacció de rebuig que va bastant més enllà del perímetre independentista. El problema és que compartir rebutjos no significa compartir propostes

Correbous Catalunya
Pasqual Maragall parla amb Artur Mes després de l'aprovació de l'Estatut el 2005.

El 25 d’octubre es commemora el 40è aniversari del referèndum d’aprovació del primer Estatut d’Autonomia de Catalunya des de la II República, una fita de la història contemporània de Catalunya tot i que ara no susciti gaire entusiasme entre els que ho haurien d’estar celebrant.

El 25 d’octubre de 1979 l’Estatut va obtenir l’aprovació del 88% dels votants, un percentatge no gaire allunyat del 90% d’electors que un any abans havien donat el seu suport a la nova Constitució espanyola. El text estatutari era dipositari d’un ampli consens. Per començar, en la “Comissió dels vint” que va elaborar l’avantprojecte d’Estatut hi havia tots els partits polítics catalans de l’època, des d’Aliança Popular fins al PSUC, passant per UCD, la confluència PSC-PSOE i ERC. Una vegada elaborat, l’avantprojecte es va debatre en l’Assemblea de Parlamentaris. Com explica Jaume Sobrequés a L’Estatut de la Transició, “van ser discursos de to bastant solemne i coincidents en el fet que Catalunya vivia un moment històric de gran transcendència. Van abundar les crides al seny, al diàleg, a la unitat”. En la votació definitiva, el text de l’Estatut va ser aprovat per 58 vots a favor, cap en contra i la solitària abstenció del senador Lluís M. Xirinacs.

Molts anys després, el segon Estatut d’Autonomia de Catalunya no va obtenir el mateix grau de suport. Per començar, el projecte de llei aprovat pel Parlament el 2005 no va aconseguir replicar la fita de 27 anys enrere: els 15 membres del grup parlamentari del Partit Popular van votar en contra del text. Després del tràmit de l’Estatut a les Corts, un altre partit, ERC, va retirar el seu suport a la iniciativa i també va demanar el vot negatiu en el referèndum del 18 de juny del 2006. Del 88% de 1979 es va passar al 73% de suport.

El percentatge més alt registrat en aquestes enquestes no el té la independència, ni tampoc el referèndum

La sentència del Tribunal Constitucional de 2010 sobre el nou Estatut i l’inici del procés van segellar el final del consens multipartidista referent a l’autogovern de Catalunya. En les eleccions suposadament plebiscitàries del 27 de setembre del 2015, el programa rupturista de JxSí i la CUP va obtenir el 47,8% dels vots, suficient per formar una majoria parlamentària però insuficient per legitimar l’unilateralisme que va presidir l’actuació del bloc independentista l’octubre del 2017. En les eleccions del 21 de desembre de 2017 la suma de JxCat, ERC i la CUP no va aconseguir superar el seu propi llistó i es va quedar en el 47,5% dels vots. Del 88% del 1979 i el 73% del 2006 a menys del 50% el 2015 i 2017: les xifres canten.

Vist que l’independentisme més o menys unilateralista no concita el consens de la societat catalana, hi ha alguna cosa que ho faci? La infeliç sentència del Tribunal Suprem sobre el judici de l’1-O ha desencadenat una reacció de rebuig que va bastant més enllà del perímetre independentista i fins i tot ressona en la premsa internacional (‘Financial Times’: “Les condemnes a presó no poden resoldre la crisi de Catalunya”). Aquest rebuig ja es podia preveure amb les dades de l’enquesta Òmnibus del CEO del mes de setembre passat. A la pregunta de si consideraven just l’empresonament i exili dels polítics catalans, el 68,6% dels enquestats hi van respondre negativament. El problema és que compartir rebutjos no significa compartir també propostes. Les mateixes enquestes del CEO ofereixen alguns elements per a la reflexió en aquest sentit. D’una banda, a l’Òmnibus citat, el 67,8% dels entrevistats responen que estan molt d’acord o bastant d’acord amb la idea de celebrar un referèndum perquè els catalans i catalanes decideixin quina relació volen mantenir amb Espanya. D’altra banda, a l’últim Baròmetre d’Opinió (juliol del 2019), quan se’ls plantegen diferents possibilitats de relació entre Catalunya i Espanya, només el 34,5% dels entrevistats opten per la independència. I posats en la disjuntiva d’haver de dir sí o no a aquest escenari, només el 48,3% opten per l’adverbi afirmatiu. El percentatge més alt registrat en aquestes enquestes no el té la independència, ni tampoc el referèndum. A l’Òmnibus del setembre el podi l’ocupa el 76,6% dels que, d’una manera o un altra, donen suport a “una política de diàleg i negociació”, davant un exigu 11,3% que advoca per “una política unilateral per part del Govern de Catalunya”. Pregunta: En prendrà nota, Torra?

Albert Branchadell és professor de la Facultat de Traducció i Intepretació de la UAB.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >