_
_
_
_
_
Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

Entre l’impossible i l’inexistent

La suma d'impotències només ens pot conduir al desastre. I s'equivoquen els que pensen que les imatges de violència i desordre només perjudiquen Catalunya. Ara com ara, Catalunya encara és Espanya

Josep Ramoneda
Agents protegint la Prefectura de Policia de Barcelona.
Agents protegint la Prefectura de Policia de Barcelona.Mar Sifre

Mentre els Mossos, la Policia Nacional i la Guàrdia Civil s'entenen i col·laboren, els dirigents polítics de Catalunya i d'Espanya ni tan sols parlen. O sigui els cossos de seguretat tenen un espai de trobada, que la política és incapaç de construir. No és un fet menor: ajuda a entendre les coses que passen. Que en el fons es resumeixen en una: a l'escena no hi ha cap projecte polític que pugui encarrilar la situació. El de les institucions espanyoles és simplement inexistent (i per això el que distingeix uns partits dels altres és simplement el grau d'intransigència o de prudència en l'aplicació dels mecanismes legals d'excepció), el de l'independentisme, encarnat per la presidència de la Generalitat, és simplement impossible. I si quedava cap dubte, els Mossos l'han aclarit: l'exercici unilateral de l'autodeterminació és una història quan ni tan sols es compta amb la policia pròpia.

Que la sentència tindria un impacte a la societat catalana era perfectament previsible. Només els que s'obsessionen a confondre els seus desitjos amb la realitat es podien imaginar que una condemna —i a sobre severa— passaria sense resposta a Catalunya. És el problema d'aquest conflicte, que una part i l’altra viuen en els seus llimbs particulars, alimentant-se de discursos que a força de repetir-se s’acaben convertint en veritats que els allunyen per complet de la realitat. I des de territoris ficticis és difícil construir llocs intermedis per trobar-se.

Es critica amb raó l'independentisme per haver-se deixat arrossegar per la il·lusió d'una ruptura unilateral impossible. (Per sustentar la seva argumentació, el Tribunal Suprem ha anat fins i tot més enllà: no hi va haver ficció sinó engany, els dirigents sabien que no aconseguirien el seu objectiu) Però, a l'altra banda de la fabulació, basat en una insistència pesada de la majoria dels mitjans de comunicació, tampoc s’han quedat curts. Tantes vegades han proclamat la defunció de l'independentisme que ara se sorprenen que tingui alè per protestar. El discurs oficialista associava la sentència judicial amb la derrota definitiva del sobiranisme. I ara se sorprèn que aquest hi continuï sent. Més o menys tocat, però viu. La protesta estava en el guió, són coses que formen part de la vida democràtica —del dret a la crítica, a la discrepància, a la contestació— com es veu cada dia a molts països, també aquí. I com ha reconegut el president Sánchez. La qüestió catalana no pot servir de coartada per limitar les possibilitats de manifestar-se i protestar, com es pot deduir de la sentència del Suprem. Hi ha un impacte emocional, hi ha un duel per elaborar i una societat democràtica ha de ser capaç d'integrar-lo.

L'alcaldessa Ada Colau diu que Torra sembla més un activista que un president. I té raó. Colau, amb el seu passat d'activista, sap millor que ningú el que requereix el pas d'un rol a l'altre. Els delicats equilibris democràtics es trenquen quan els protagonistes desconeixen les responsabilitats de les funcions que ocupen.

Si la frivolitat s'instal·la a la política totes dues parts s'acabaran infligint càstigs importants. Perquè tots sabem que el govern espanyol pot imposar la força legal sobre les institucions catalanes amb el consegüent deteriorament, però també que la irresponsabilitat d'alguns dirigents independentistes pot tenir conseqüències greus per a una Catalunya empantanegada en un conflicte cronificat. I no serveixen de res les campanyes governamentals que canten les excel·lències de la nostra democràcia per convèncer els països de l'entorn, al contrari reflecteixen un dèficit evident d'autoestima. I pot ser pitjor si se segueix pel camí de l'enduriment legislatiu (ja tenim un dels codis penals més restrictius) i la limitació de drets bàsics com els de manifestació, expressió o protesta.

Pel camí actual, tothom sortirà perjudicat d'aquest envit. Si les dues parts continuen penjades de la fantasia que la victòria és a l'abast de la mà (ja sigui la derrota definitiva de l'independentisme o el triomf de la via unilateral) es deixaran pel camí molts esquinçalls de pell democràtica. Qui mana aquí? Falten líders amb autoritat i projectes viables i inclusius, que no necessitin fabulacions per fer-se creïbles. Ni els dirigents espanyols no poden estar pendents de la cridòria de la dreta patriòtica, ni els catalans de qui anomenen traïdors a la pàtria. La suma d'impotències només ens pot conduir al desastre. I s'equivoquen els que pensen que les imatges de violència i desordre només perjudiquen Catalunya. Ara com ara, Catalunya encara és Espanya.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_