Selecciona Edició
Connecta’t
L'ESCRITA

Handke, Nobel

La concessió del premi Nobel a Peter Handke ha tornat a obrir una de les falles que esquerda una pila de discussions literàries: la relació entre els posicionaments ideològics dels autors i l’excel·lència estètica de la seva obra

L'escriptor Peter Handke.
L'escriptor Peter Handke.

La concessió del premi Nobel a Peter Handke ha tornat a obrir una de les falles que esquerda una pila de discussions literàries: la relació entre els posicionaments ideològics dels autors i l’excel·lència estètica de la seva obra. Com ja haureu anat llegint aquests dies, a Handke se li retreu la posició que va adoptar al llarg de la Guerra dels Balcans, en la qual va caure sempre del costat de Sèrbia fins i tot quan Sèrbia va ser responsable del genocidi més massiu que, fins al moment, havia tingut lloc a Europa des de la Segona Guerra Mundial. Més de vuit mil persones, dones i nens inclosos, van ser massacrats a Srebrenica, que havia estat declarada “àrea segura” per part de l’OTAN i que vigilaven centenars de cascos blaus, per part de l’Exèrcit de la República Sèrbia. Que el març del 2006 Peter Handke assistís a l’enterrament de Slobodan Milosevic va suposar un escàndol majúscul, que va acabar en el rebuig del premi Heine que li havia concedit la ciutat de Düsseldorf. Després s’hi sumen declaracions de tota mena, que encara empitjoren el retrat de Handke, des dels textos que publica sobre el cas (Un viatge d’hivern als rius Danubi, Save, Moràvia i Drina, i Justícia per a Sèrbia, del 1995 i 1996 respectivament), on una bona colla de lectors, crítics i intel·lectuals van trobar una negació indirecta del genocidi, fins a la comparació dels serbis amb els jueus a Auschwitz, durant els bombardejos de 1999, que va excusar apel·lant al seu francès deficient.

Handke no és el primer autor canònic les idees polítiques del qual poden resultar incòmodes, per dir-ho suaument. Davant d’això, el consol clàssic acostuma a passar per separar autor d’obra, abandonar l’autor a la brevetat de la carn, i abraçar la bellesa de les pàgines escrites. I no hi falta raó: la ideologia de l’autor no coincideix necessàriament amb la de l’obra, i condemnar la segona per la primera és un error. D’altra banda, sempre m’ha semblat que aquest tall entre autor i obra té alguna cosa de consol ràpid, i delata una certa dilució del que demanem a la literatura. Una certa exemplaritat, potser. O la capacitat d’influir estructuralment en el món. Aquí, a sobre, s’hi ha de sumar l’exemplaritat que carrega un Nobel, que presenta el premiat com algú tocat per una qualitat modèlica. Premiar Handke, fins a cert punt, és validar-lo; definir els límits d’aquesta validació és el problema.

Elias Canetti, en una conferència sobre l’ofici de l’escriptor, evocava la figura d’un jove poeta que estava convençut que, si era vertaderament un poeta, hauria hagut d’evitar la guerra. Les vegades que he citat aquest passatge (a classe, on fos), sempre hi hagut algú que reia, amb una certa suficiència, davant de la ingenuïtat de la demanda. Com més va, més penso que, en aquesta rialla, hi ha alguna veritat fumuda sobre el lloc en què hem situat la literatura. Si és el lloc des del qual ha decidit l’Acadèmia Sueca, es veurà, potser, més endavant.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >