Selecciona Edició
Connecta’t
ART

Qui té por del llop?

La galeria ProjecteSD exposen obres d’Allen Ruppersberg

Obres d'Allen Ruppersberg a la galeria Projcte SD.
Obres d'Allen Ruppersberg a la galeria Projcte SD.

Juny de 1957. La policia de la brigada antivici de Los Angeles irromp a la Ferus Gallery, inaugurada feia poc en un els blocs més animats de La Cienega Boulevard per tres amics: l’impredictible comissari (i futur director de museus) Walter Hopps, l’artista Edward Kienholz i el poeta Bob Alexander, amb la intenció de promoure un art “ferotge, indòmit i col·lectivista”. Els agents van a la caça de material “pornogràfic”, responent a la denúncia de dos visitants anònims de l’exposició de Wallace Berman a la galeria. En no trobar proves incriminadores —la majoria de les obres eren assemblages clarament anticlericals—, es disposen a abandonar la sala, i llavors topen, entre altre material dispers a terra, amb unes pàgines de la revista Seminaque reprodueixen un dibuix on es veu una dona que està sent violada per un monstre amb el cap en forma de fal·lus. L’obra és requisada i l’artista, detingut.

PLANET STORIES

Allen Ruppersberg

Galeria Projecte SD

Passatge Mercader, 8,

baixos. Barcelona.

Fins al 16 de novembre

Aquella irrupció policial no va ser un fet aïllat (només havien passat cinc anys des que el maccarthisme havia estat censurat al Congrés dels EUA). N’hi va haver molts més. A San Francisco, Lawrence Ferlinghetti, propietari de la City Lights Bookstore, santuari de la beat generation, va rebre la visita de dos policies vestits de paisà que el van arrestar per publicar i posar a la venda el llibre prohibit d’Allen Ginsberg, Udol, un cant a l’amor gai i la psicodèlia. Després de ser jutjat se’l va declarar no culpable (curiosament per un jutge conservador) amb l’al·legació que el llibre, fos quin fos el contingut, era mereixedor de la protecció constitucional. Wallace Berman no va tenir tanta sort i hauria ingressat a la presó si un amic no hagués pagat la fiança, 150.000 dòlars de l’època. “No hi ha justícia, sinó venjança”, va declarar l’artista en el judici, i va jurar que mai més exposaria en una galeria comercial. A partir de llavors dedicaria tota la seva energia a l’edició de Semina, considerada un far de la contracultura nord-americana, fins al seu tancament el 1964.

Berman se’n va anar a viure a una barraca, com un ermità, i va dedicar els seus dies a l’edició de la seva revista i a les seves pel·lícules experimentals, que ensenyava només als seus amics, fins que va morir, el dia del seu 50è aniversari, el 1976, víctima d’un accident de cotxe provocat per un conductor ebri. Ves per on! Se’l recorda com un dels artistes més íntegres i conseqüents, i pels seus collages verifax (fets amb l’avantpassada de la màquina fotocopiadora), amb els quals criticava la incipient societat de l’espectacle i la manipulació dels mass media. Els verifax mostraven una imatge multiplicada en formació de quadrícula d’una mà que agafa un petit transistor sobre el qual s’insereixen fotografies de senyals del món exterior (la lluna, el mar, el Capitoli, la Càbala) muntades com jeroglífics indesxifrables. Amb ells va expressar el seu rebuig a la cultura del consum ràpid, consagrada a la famosa serigrafia de Warhol de les llaunes de sopa Campbell, presentada, per cert, a la Ferus Gallery el 1962. Des de llavors ja ningú va témer l’art ferotge; al contrari, el va venerar.

D’aquell art de la resistència de Berman, al qual es van unir de manera encara més radical els assemblages de Bruce Conner fets amb objectes rescatats de les escombraries i material fílmic trobat, es va anar nodrint l’obra d’Allen Ruppersberg (Cleveland, 1944), a qui la galeria ProjecteSD dedica ara una exposició. Els seus collages íntims i alhora inapel·lables al·ludeixen a la superficialitat del món de l’art i a la seva defunció, per molt que se segueixin produint i exhibint obres fins a xifres, categories i “ismes” mai sospitats. Del seu arxiu personal amb material imprès de tot tipus —postals, retalls, discos, còmics i referències als dadaistes i a la generació beat— resulta una narració dislocada de ciència-ficció sobre “el que va esdevenir a l’art contemporani i com va desaparèixer al segle XXI”. Escombraries espacials sense nostàlgia, però tot i així, memòria rescatada de l’escriptura com l’únic mitjà de salvar-nos de la mercantilització de la nostra vida.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >