Selecciona Edició
Connecta’t

Les conseqüències de fruir del plaer

Desert marroquí i festa sense límits, els escenaris creats per Osborne

El desert és l'escenari de l'obra d'Osborne.
El desert és l'escenari de l'obra d'Osborne. GETTY IMAGES

Com és que no en sabíem res, d’ell? És una pregunta que s’està fent força gent en llegir qualsevol llibre de Lawrence Osborne (Londres, 1958), que va debutar a Espanya el 2017 amb El turista desnudo, va continuar enlluernant amb Bangkok —sempre de la mà de l’editorial Gatopardo—, i després d’aquells llibres de viatges, ara se’n publiquen les novel·les Cazadores en la noche i, editada per Navona, la primera traducció al català, Perdonar.

Seguint la tradició d’escriptors viatgers com Peter Mathiesen o Paul Theroux, que també han tocat la novel·la amb talent, Osborne situa la ficció en una cultura aliena: una glamurosa parella homosexual convoca una colla d’amics occidentals a la seva opulenta casa enmig del desert marroquí per gaudir d’una festa sense gaires límits que durarà dies. En David i la Jo Henniger viatgen cap allà en cotxe, de nit, per una carretera fosca. De sobte, apareixen dos nois i n’atropellen un.

Les conseqüències de fruir del plaer

PERDONAR

Lawrence Osbrone

Traducció de M. basté i H.K. Navona

330 pag. 19,50 euros

Quan els Henniger arriben a la festa, porten el noi al darrere. Els amfitrions intenten amagar la situació a la resta de convidats, però quan s’hi presenta la policia la història s’escampa. Sembla que el noi era un venedor de trilobits, si bé són coneguts els episodis d’atracadors nocturns a la carretera. D’altra banda, en David és bevedor. Conduïa borratxo? Va ser un accident o el va envestir a consciència? Per a la majoria tant se val, perquè la festa continua. El contrast entre les dues situacions és colpidor...

Fer que brollin les contradiccions essencials de dues cultures és una gràcia distintiva d’Osborne, nòmada ara instal·lat a Bangkok. Es capbussa en les ambigüitats d’uns i altres, si bé se’l veu molt més còmode descrivint els blancs benestants, que són els protagonistes. És deliciós com fa emergir la decadència alhora que reivindica el luxe, el sexe, la festa com a oportunitat d’alliberament i certa felicitat. Com matisa cada enraonament. Com sorprèn amb les metàfores i les associacions més inesperades, que trasllada al vocabulari regalant combinacions com “tendresa sòrdida” o “discrepàncies d’estar per casa”.

També destaca per la cadència narrativa, d’una tranquil·litat intensa; té quelcom de Graham Greene, extraordinari creant atmosferes, oblidat de la correcció política, de la qual diu: “Era l’invent d’uns americans despersonalitzats que es rebolcaven en el seu propi infern racial”. I no se li resisteix ni Déu: “Al·là es va fer el desentès”. Osborne és anglès en el sentit llegendari: irònic, elegantment desafiant, brutal de tant en tant i d’un cosmopolitisme que fa rodar el cap.

Els moments baixos esdevenen quan en David s’allunya de la festa per endinsar-se en el món dels musulmans pobres. Sense la brillantor dels diners i les morals sofisticades, és com si Osborne es trobés fora del seu hàbitat. No dura gaire, però, aquest patiment, i aviat torna al terreny dels transgressors acomodats que no han domesticat bé el sentiment de culpa. Ni els de riquesa i llibertat.

Un triomf de Perdonar és com s’hi reflecteixen els excessos occidentals als ulls dels musulmans. I com es veuen a si mateixos personatges com en Hamid, condemnat a servir dos “indignes” per diners. La incubació d’odi o tristor a base de necessitats i impotència permet que Osborne plantegi un dia a dia on tothom camina al fil de la venjança i el perdó, amb la culpa planant tota la estona. L’anglès il·lumina les nostres penombres defensant el plaer i el deure d’escurar cada minut... assumint, això sí, les conseqüències.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >