Selecciona Edició
Connecta’t

Veus rellevants?

La ciutat és el punt de partida perquè cada escriptor ensenyi les seves habilitats o malapteses a l’hora de construir un conte a 'Barcelona Suites'

Barcelona és el teló de fons dels contes de 'Barcelona Suites'.
Barcelona és el teló de fons dels contes de 'Barcelona Suites'.

Ho deia Borja Bagunyà en un article publicat a Quadern (30/9/2018) a propòsit d’una antologia exemplar, a càrrec de Ramon Mas, Savis, bojos i difunts. El conte decadentista en la literatura catalana: “Seria d’agrair que tota antologia anés acompanyada d’un esforç d’explicitació —o, com a mínim, d’una petita discussió— del criteri sobre el qual recolza la selecció. Es tracta d’un exercici del gust idiosincràtic de l’antòleg? Depèn d’una certa poètica, que es defensa en aquesta mostra aristocràtica? És autoretrat o postulació, vessament de subjectivitat o afany d’universalitat?”.

Veus rellevants?

BARCELONA SUITES

Diversos Autors

Univers

155 pàgines 16,50 euros

Hi ha antologies que són estudis generacionals, hi ha les antologies de combat, hi ha antologies que intenten definir i delimitar un fenomen cultural i una manera d’entendre la literatura, hi ha antologies que s’articulen al voltant d’un homenatge a una obra del passat —com Gira Barcelona (Comanegra, 2016), que retia tribut a Luis Romero i La noria—, o hi ha antologies com Risc (Rata, 2017), que ampul·losament, o amb molt d’optimisme, es pot presentar com alguna cosa més que un recull de contes, com “un grup d’autors i autores que han posat la vida al servei de la paraula”. O hi ha també antologies com el cas de Barcelona Suites, que no vol ser una antologia, sinó, tal com afirma l’editora Ester Pujol a la “Nota editorial” que obre el volum, “un recull de contes escrits per onze de les nostres veus contemporànies més rellevants”, asseveració que immediatament du el lector a creure que se li ofereix la possibilitat de conèixer quines són les propostes narratives amb més atractiu d’ara mateix.

Barcelona Suites són onze contes amb la ciutat de Barcelona com a teló de fons i, encara que cada un dels escriptors sembla que triï la seva ciutat dins la ciutat, pocs lectors hi trobaran els temes i les figures de la realitat que viuen cada dia: aquí, Barcelona és el punt de partida perquè cada escriptor ensenyi les seves habilitats o malapteses a l’hora de construir un conte. D’entrada, cal dir que dos dels autors inclosos —Xavier Bosch i Sílvia Soler— no han excel·lit mai gaire en el cultiu del conte, i els seus textos semblen esforçar-se per complir al peu de la lletra amb els tòpics més comuns sobre els requisits del gènere: la brevetat, la importància del principi i el final, etcètera. També hi ha decepcions: es diria que Empar Moliner ja escriu de memòria i que l’objectiu és parodiar-se a ella mateixa, i el costat còmic de la por que busca Jordi Nopca, en un conte amb un excés d’afluents, no impedeix que el desenllaç amb sorpresa no sorprengui gaire. Natàlia Cerezo i Clara Queraltó firmen dues peces utilitzant amb destresa procedi-ments clàssics per portar les seves ficcions a un punt diferent del començament. I alguna cosa similar es pot dir del conte de Roc Casagran, executat a la perfecció encara que sigui en un teclat força limitat.

Els contes de Barcelona Suites que potser atrauran més l’atenció del lector són els que prefereixen que la línia de la trama quedi com perduda, els que mostren una esglaiadora absència d’objectiu, els que finalment s’acaben projectant en un altre pla, a la vora de l’al·legoria o el fantàstic. Sergi Pàmies, a “Carta al fill” —una reescriptura de la kafkiana Carta al pare que és alhora un exemple que la millor crítica literària es fa des del cor de la mateixa literatura—, torna a demostrar que pot convertir en un conte d’alt voltatge qualsevol cosa que li vingui de gust escriure: cada vegada més, les narracions de Pàmies estan teixides amb un pensament que és inseparable de l’acció narrada. A “A l’ull de l’huracà”, d’Adrià Pujol, s’hi localitzen pauses formalment estranyes, una proliferació d’aventures a frec del còmic i l’oníric i, sens dubte, els moments de prosa més intensos del llibre: és la constatació de com es necessiten la subjectivitat i una ciutat per narrar la crisi de la voluntat i de l’amor, premissa que també comparteix Llucia Ramis a “L’hotel Santa Anna”, un conte on els danys materials de les ruptures esdevenen una mena de document per presentar en una càtedra de psiquiatria. Jordi Puntí, en canvi, opta per dibuixar itineraris sentimentals i topografies de la imaginació, els signes dels espais físics desolats, on tot és idèntic i el present transcorre sense qualitats, inevitable i inesperat: “La vigilància de l’art contemporani és el conte més enigmàtic de Barcelona Suites.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >