Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Escriure és un tabú

Peter Handke i la pregunta que molts ens fem, a vegades cada dia, ara mateix: hem deixat d'aprendre?

 Peter Handke en una imatge d'arxiu de 1996.
Peter Handke en una imatge d'arxiu de 1996.

Peter Handke tenia 54 anys quan va publicar el seu valent i mal llegit llibre Justícia per a Sèrbia (edició espanyola d’Alianza, 1996, traducció d’Eustaquio Barjau i Susana Yunquera). En les seves pàgines es pregunta si és que la seva generació no ha estat capaç de créixer, d’avaluar com a adults la guerra de Iugoslàvia. Sense comportar-se com els pares i oncles, que tenien resposta per a tot i passaven amb suficiència per sobre de les coses i el món. Bons i dolents, i prou. Si és que no queda espai per a la paraula i el concepte de Goethe, bildsam: ser capaç d’aprendre, educable. És una pregunta que molts ens fem, a vegades cada dia, ara mateix: hem deixat de ser capaços d’aprendre?

No de ser capaços de repetir com una piconadora i sense parar alguns sabers rebuts –per dir-ho gentilment—, sinó capaços de pensar. Com a individus i com a col·lectius i generacions. Tant com el nostre currículum d’estudis i de professió en tants casos permet, tant com la intel·ligència que ens hagi estat donada: quan esclata allò no previst, com va ser la desaparició de Iugoslàvia. O allò previsible que no es vol veure ni atendre, com el que vivim ara mateix, a Catalunya servidora.

Bons i dolents, i basta. Encara ara, en ser proclamat Nobel de literatura d’enguany, Handke ha de bregar amb els fakes que el 1996, quan va sortir el llibre, es repeteixen sense que serveixi de res ni llegir el llibre, que no permet en absolut acusar-lo de “negacionista” dels crims de guerra serbis, ni la demanda que Le Nouvel Observateur va perdre per difamació el 2007. Han passat els anys i res, home, vinga repetir les falsedats perquè ho diu internet. A qui li importa que Handke hagi dit i repetit, en cartes als diaris, en entrevistes, on ha pogut, que hi va haver matances causades per tots els contendents, que no va tenir cap “proximitat” en particular, que va assistir al funeral de Milosevic per ser testimoni de la mort d’un país, Iugoslàvia. Ningú no diu més aquest nom i la guerra que va clausurar el segle XX europeu és la dels Balcans i no de Iugoslàvia. Sí, un país pot desaparèixer.

A veure què dirà en el discurs d’acceptació del Nobel. No crec que eviti l’assumpte: escriure és desobeir un tabú. “Escriure és un tabú. És infringir un tabú. Escriure no és natural: ho és criar vaques, pujar al tractor, garbellar, podar els arbres. Ningú no espera d’una criatura en nàixer que escrigui. Hi ha alguna cosa que et diu que no està permès escriure, que no ho pots escriure. I et diuen que estàs boig. Sí, encara ho sents. Fins i tot ara, sí, ara fins i tot”. Són coses que reflexiona en el bon documental de Corinna Belz Peter Handke. Estoy en el bosque, puede que me retrase (2016, Filmin). I que, encara que tímid, sempre ha tret pit, des de jove, i no ha permès mai que el tractin de boig.

Sí que és un tabú, escriure, sí. I el que comporta: escriure és infringir tabús. I el que continua implicant quan ja has escrit: mantenir el que has escrit amb la presència si cal. Bé, es pot argumentar que no és el mateix sotmetre’s a la roda de la promoció del teu llibre en viu i en directe que ser de cos present en el funeral d’un polític acusat d’únic responsable del pitjor que hi pot haver. Sens dubte, no és el mateix. Però el que és arriscat, fins i tot més que allò primer (escriptors sense escriure perquè sempre estan de promoció), és això segon: certificar amb la teva presència els udols mesells i maniqueus de la premsa fins i tot davant de la desaparició d’un país. Per més que rebi de valent, Handke entén així el principi del bildsam: no espantar-se, ser adults, créixer.

Infringir tabús. Sovint sento respecte per la condició d’illetrat, sense estudis, i la intel·ligència de vida i raó que es pot arribar a manifestar i així es manifesta en tantes persones poc o gens escolaritzades, tants avis i tantes àvies dels nascuts a mitjans del XX, no fa pas tant. Però no és el nostre cas, el de la majoria de conciutadans d’aquesta Espanya mal avinguda i aspra com un cadàver vivent, ni de la convulsionada Catalunya, ni d’una Europa que només pot ser vista com el balneari que deia aquell pels seus ancians en agument, vell continent amortallat. Davant dels desafiaments, créixer. “És potser una gràcia”, diu Handke en el film després de calibrar per què es fica en enrenous, “és potser la gràcia de viure”. I li torna a batre el bildsam: “Podem donar molt més de nosaltres mateixos, podríem crear més del que ho fem”.

Entre les coses que li veus fer al film, a Handke li agrada cosir; ho fa sense didal, sense protecció.

Mercè Ibarz és escriptora i crítica cultural

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >